dimecres, 2 de novembre de 2011

Xavi Castillo Contraataca

-Ha estat tot el mes a la Sala Muntaner amb Hamlet, això ho pague jo!, i quan encara falten 5 funcions reconeix que no li ha anat malament del tot. I això que s'ha presentat per primer cop davant el públic barceloní sense afluixar ni una miqueta la carrega de valencianitat que embafa els seus espectacles. Part de l'èxit s'ha de d'agrair a la cada cop més nombrosa colònia d'emigrants valencianets, que hem fet córrer la veu. També al fet, ben significatiu, que les misèries de la política autòctona i l'allau de corrupció hagen ultrapassat les fronteres del País Valencià. Matèria primera per al bufó extraoficial, Xavi Castillo, que entaulat, com tots els còmics, sembla molt seriós. Açò ho paga ell!
La cervesa consumida durant esta entrevista la paga ell, per suposat!
Quan va començar a guanyar pes la política en els teus espectacles?
És un pas natural, lògic. Jo en realitat no faig imitacions sinó que passe a crear personatges basats en polítics. Eixos personatges dins d'algunes històries que jo m'imaginava em venien de puta mare. Així, vaig començar a utilitzar en els meus monòlegs a Zaplana, Trillo o Rita Barberà. És a partir de La Vengansa (2002) que l'actualitat política guanya el pes definitiu. 
 
I arriba el punt de dir con la iglesia hemos topao
La primera anècdota va ser durant una entrega de premis que conduïa. Davant una imitació del Papa Joan Pau, un home del públic va començar a dir-me cerdo, i fins i tot un regidor del PP el va recolzar pujant a l'escenari per demanar disculpes. Davant d'això, la gent del públic va començar a demanar llibertat d'expressió. Es va armar molt de rebombori. Això va ser amb el Papa, l'estrella del món de la censura. Poc després començarien els vetos i les prohibicions.

Tu entens que la gents s'emprenye?
A vore, jo no ho pense massa. Jo faig els espectacles com me'ls imagine. Jo crec que tant en la qüestió eclesiàstica com en la política, depèn molt del sentit de l'humor de la persona. Jo ho faig amb molt de catxondeo. Té mala llet, d'acord, però ho faig intentant que la gent es descollone al màxim. Fins i tot ma mare, que era molt beata, reia quan em veia fer de papa. Depèn de l'humor de la persona. Puc entendre que s'ofenguen però si ho fan tenen dues faenes...

Treus molt profit de la censura. 
Tinc assumit que la censura m'ha portat més públic. Però també s'ha de tenir present que estem vetats i hi ha molts pobles en els quals no podem treballar. Contractar en estos moments a Pot de Plom s'ha transformat en una qüestió quasi política, i jo no vull això, jo vull treballar pels pobles, perquè en els pobles hi ha gent de totes classes. Perquè un alcalde mana al poble però no en el poble. No tothom és del PP. Les instal·lacions públiques no són finques privades de cap gestor, són també d'aquells que volen veure'ns. Hi ha moltíssima gent que ens seguix arrel de la censura però, clar, els vetos ens obliguen a estar molt actius, a fer moltes actuacions, a treballar per dos duros. S'ha d'actuar on siga.

El Capità Moro paga també els bolos de Barcelona, encara que els catalans mai hagen vist un boato.

Llistes negres?
Al País Valencià cada companyia té una visió diferent del que és la censura. Uns te diran a mi no em deixen actuar per allí o allà. Altres, fins i tot, se senten exclosos i diuen que el circuït els arracona per treballar en castellà. Evidentment, hi ha llistes negres. Jo estic a una. Al principi no m'ho creia però després la realitat ha anat demostrant que sí. Però a més m'ho han dit a la cara. Des de Diputació diuen que Castillo no lo podemos publicar.

És pitjor la censura o l'autocensura?
El pitjor de la censura és la por. La gent té por de dir les coses. Alguns diuen dos cosetes i ja se creuen estar fent un alegato antifascista. Aneu a prendre pel cul! S'han de dir les coses clares. Al Centre Dramàtic diuen que parlen de la crisi amb un Lope de Vega. Fan un Txèkhov i els creadors se poden sentir trencadors i subversius. Però em suda la polla per davant i per darrere. Tenen por!

A què?
Anem a dir-ho clarament: la gent té por de perdre les subvencions, de perdre les seues ajudes econòmiques. Ja n'hi ha prou de parlar d'ajudes i de subvencions, anem a parlar del teatre tan poc compromès que tenim al País Valencià. A mi, fent de director, un actor ha tingut por de parlar de Canal 9, perquè resulta que eixe actor vivia de les sèries. No ens enganyem, perden el cul per actuar a Canal 9. Estan acovardits. Quan he tingut problemes amb la censura, la mateixa gent de la professió m'ha dit: eh, clar, com dient, clar que te passaria això, que no saps on vius?. Jo preferisc quedar-me ben a gust damunt d'un escenari, no rebre subvencions i que no em telefone Canal 9. 

Et sents un outsider?
No ho sé. Jo no pense en eixes coses. En tot cas, jo el que faig no té misteri, faig que la gent es descollone, però com a mínim mantinc la coherència. Al País Valencià s'ha de parlar de creativitat, de quins temes escollim per fer una obra de teatre, quins autors. Es fa un teatre burgès i acomodat i a més tenen poreta. Si això ho ampliem, al final, farem un show. Mira, es podria titular Artistes, Culturetes, Xupapolles i Tocacollons. Els agrada ser com alternatius i dir, ay, yo soy comunista, tu lo que tens és una bescollada que en déu, fill de puta!

2 comentaris:

Judith ha dit...

Això és parlar clar.
Salutacions.

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Clai i tan clar ja ho crec.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...