dilluns, 28 de novembre de 2011

Postal Tardoral

-Carrers humits encara, la nit vora mar és intensa i espesa. Matinada d'un blau elèctric que anticipa un dia assolellat. Els lledoners del carrer esgrogueïxen ràpidament i cada cop de vent perden un grapat de fulles. En poc més d'una setmana les hauran perdudes totes.

Hi ha també la cridòria dels xicons entrant a estudi i, pels terrats, algunes gavines badallen a l'uníson de forma grotesca. Els gralls es barregen de tant en tant amb el cruixit de les persianes: ara la papereria, ara un bar, ara la botiga de més enllà.  Camions de repartiment i un degoteig constant de bicis que van i tornen.

En alguna finca, la dona de fer feines passa el motxo per l'immediat segment de paviment que envolta el portal on treballa. De més enllà, la mira un vell molt vell que ha eixit a passejar un gos tan pansit i rancallós com ell. L'avi fuma mentre el gos, dins l'escocell de l'arbre, mira d'acomplir el dificultós tràmit de la evacuació diària.

Un parell de bessons d'uns quaranta llargs, discapacitats mentals, remunten a cada dia el carrer Peu de la Creu. El seu pas es lent i descompassat i molts matins, l'un a l'altre, li recrimina de molt mala gana matinera la seua lentitud. Seuran una estona a l'ampit de la finestra que Edicions 62 té al Carrer dels Àngels. Seuen i esperen el minibús que junt a d'altres discapacitats els portarà a les seves activitats diàries. Passar pel seu costat, veure'ls idènticament vestits, mimèticament gestuals en el seu cabreig, produeix una sensació estranya, com un curtcircuit matinal, com un déjà vu convex de matèria onírica.

Aquest matí, aquest dilluns, per primer cop ha fet fred. És ara que s'acosta l'hivern.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...