dissabte, 26 de novembre de 2011

El Terròs i la Flama

-Un petit got d'absenta, un terròs sucre i una forquilla mida café; el ritual de sempre, el Marsella de sempre. Aquell greixós guiri que el regenta no para d'insultar els clients en tancat anglés britànic. Mire el terròs de sucre fixament. El remulle i li bote foc. Mentre es consumeix encès en la feble flama alcohòlica, per primer cop associe el nom de la plaça amb el del Noi del sucre. No havia caigut encara. 

Aquesta setmana, tot i que els cinèfils ja havien celebrat amb pompa de comiat el tancament de la seu del carrer Sarrià, la nova Filmoteca ajorna per enèsima vegada la seua obertura. La raó d'aquesta nova dilatació és que es vol esperar a la finalització de les obres de la plaça on es troba el principal accés, la Salvador Seguí, la plaça del Noi del sucre. 

I és que el conegut lider anarquista va morir molt prop d'ací. Uns pistolers de la patronal li pegaren un tret al cap el 10 de març de 1923. Ara, la plaça que portarà el seu nom s'obre al bell mig de l'únic vestigi d'autèntic de Barri Xino que quedava al Raval. Segons els plans de l'Ajuntament, el fet d'obrir dotacions culturals contribuirà a "sanejar" la zona. De fet, les putes, els camells i els lateros habituals de la zona ja fa mesos que es queixen de la pressió policial. Paralel·lament, continua la política d'expropiacions d'habitatges a la zona. 

San Ramon, En Robadors, ja no són el que eren. Ni els bars, ni la gent. Ja no ve el jovent. Tret del 23 i la Bata de Boatiné, la resta de locals han perdut la seua saba. Ho han aconseguit, l'últim indici de Xino s'esfuma. Tot i ajornada, la inauguració de la Filmoteca és imminent. Llavors, s'instal·laran ací modernes terracetes plenes de gafapastas i de turistes cool que es despengen del luxós hotel limítrof. Tajinder, el nostre barman de sempre, vol marxar, ha traspassat tots els negocis que tenia a la zona: "ja no ens queda res a fer ací", diu molest. Foren bons anys, li recorde.

A Salvador Seguí li va caure el sobrenom de Noi del sucre per la seua afició a menjar-se els terrossos que li servien amb el café. La flama de l'absenta i del sucre és d'un blau pàl·lid i fràgil, quasi es pot tocar amb els dits. De sobte s'apaga i deixa una escalfor tèbia, subtil, com un record de borratxera.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...