dijous, 27 d’octubre de 2011

Coses de Casa

-Sempre he admirat els companys que es dediquen a la tasca de l'articulisme. Modestament, de tant en tant n'he fet algun, però mai, excloent la faceta de blogaire, he tingut una rutina marcada, un tic-tac que recorde periòdicament la necessitat d'un tema, si pot ser interessant i actual, que s'ha de rumiar, pair i escriure'l en espai limitat i amb ànim de donar-lo a conèixer en mitjans generalistes. Tota una pressió psicològica i professional. Patisc per qui publica diàriament.

Hi ha escriptors fantàstics que han fet de l'articulisme la seua vida. Alguns d'ells s'han deixat pel camí el temps i l'esforç que els hi hauria permès ser grans o prolífics novel·listes, asssagistes o alguna cosa de més durada. Perquè l'article, ja ens ho van explicar a la universitat, resta ancorat a l'actualitat, i s'ha de ser molt Ors perquè la cosa perdure, possibilitat esta a l'abast d'un grapat. Clar que la cosa, al ser immediata i continua, posa a l'abast de l'escriptor una liquiditat gens menyspreable en esta professió. Per no parlar de l'ego que suposa saber-se llegit i en la cresta de l'ona. Vanitats sense les quals no existiria el periodisme.

Vicent Sanchis a voltes també pixa fora de test.

I tot açò a què ve? Avui un sensacional periodista, un reconegut articulista i compromesa persona, Vicent Sanchis, ha publicat un article bastant comentat i justament criticat. Un mal dia el pot tenir tothom, errar és humà i perdonable. Imagine Sanchis mirant la tele sense saber de què escriure, assetjat pel temps, potser capficat per altres coses, amb jetlag o de ressaca, no ho sé. 

I de sobte, a pagar-ho Pebrereta! El programa d'Albert Hom, El convidat, un exercici de respectable entreteniment com hi ha pocs a la graella, un merescut èxit de qualitat, acaba sent el blanc d'un article gratuïtament encabritat. La raó són els convidats escollits, que són rics, famosos i símbols de la catalanitat però que—Crassus Errare—utilitzen castellà en la intimitat de les seves llars. 

Gerard Quintana puja en castellà als seus fills, quina sorpresa!

No m'imagine culpable per parlar amb mon pare en castellà. Tampoc tindrà remordiments Gerard Quintana o el doctor Dexeus quan parlen en esta llengua als seus fills/néts. Una cosa és la intimitat casolana que aquest programa escorcolla i una altra ben diferent la imatge i el treball públic que projecta cadascú. Perquè les coses de casa a casa han de quedar, encara que alguns dies dolents acaben per reflectir-se en el nostre treball de cara a la galeria. Disculpat queda.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Potser el mal ve d'aquest imperi que imposen alguns que els nostres medis de comunicació han de ser excelsos, fins i tot en l'entreteniment. No m'agrada gaire "El convidat", perquè es repeteix més que l'all, i perquè no m'interessen gaire els famosos, però trobo que difícilment sobreviurem com a cultura si només ens comuniquem a nivells estratosfèrics. El català perviurà mentre sigui útil al carrer, i al carrer la gent és com és.

Silvia ha dit...

Estem d'acord en q l'article el sanchis no aten a raons, està fet amb el cor i no amb el cap.
Que conste també q evidentmenr cadascú es lliure de parlar en l'idioma q vulgui(inclús la parella barcelonina del Gerard Quintana), el que ja no em sembla be es que el Gerard, que s'ha omplert la boca i les butxaques amb la llengua parle en castellà als seus fills, ni q sigui en la intimitat. Hipocrita

#M# ha dit...

Ciclide, l'interès d'El convidat' rau en la persona entrevistada, per això no totes les edicions són fruïbles de la mateixa persona. Depèn de si el personatge té alguna cosa a dir, independentment de si és famosa o no.

Sílvia, et convide a llegir el nou article per vore que en penses.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...