dijous, 21 de juliol de 2011

Dia Perfecte (El FIB 2011, Part III)

-Agafe prestat el títol d'aquest post d'una altra crònica del memorable diumenge al FIB, la de Xavier Aliaga, que vaig tenir el pler de conèixer en persona al concert d'Antònia Font que obriria la jornada a la franja matinera de la vesprada. 

Un inici certament notable. Entre d'altres raons perquè els mallorquins ja fa temps que s'han guanyat, a força de treball i dedicació, una clara posició com un dels grups pop de referència, i ara no només parle de la música cantada en català. L'estil combinat de les lletres de Joan Miquel Oliver i la posada en escena de Pau Debon s'auto-recrea en la permeabilitat digestiva de les acolorides melodies, en l'accessible i senzilla comercialitat de la seua proposta. Un cop s'aprofundeix una mica, però, hom resta atrapat dins una teranyina estel·lar de robots, astronautes i exploradors domèstics. Una doble lectura molt més fonda, repleta de paisatges sonors i històries un pèl endolcides però mai coentes, perquè respiren totes elles una nostàlgica barreja d'univers propi i lloc comú. POP, així, amb les tres lletres en majúscula.

Pau Debon s'arrapa al micro com si fora el volant d'un submarí transatlàntic, interestel·lar i robotitzat.

Al FIB porten el seu darrer treball Lamparetes, i altres grans èxits dels seus vora 15 anys de carrera. Al repertori, i a l'escena, certa prevalença de l'intimisme de la gira que actualment els envisca. Un pessic més d'eixa patxanga que tant bé controlen hauria animat encara més a un públic molt i molt entregat, rendit a la primera proposta íntegrament en català que xafava un festival anglès muntat en sòl valencià. Un més que apropiat aperitiu d'un dia per a enregistrar a la memòria. 

Memorable, per tant, per dues raons més, per dues esperades actuacions que van posar a Benicàssim al nivell que esperàvem. Primer, de forma cronològica, la de Portishead, els amos d'eixe clixé musical conegut com trip-hop—amb permís de Massive Attack—que no són massa prolífics en matèria d'àlbums però sí en talent. Exemple d'açò és la publicació Third (2008), un dels millors discos d'aquest segle que va servir de base a un recital on també estigueren presents els seus èxits dels noranta.

La posada en escena potenciaria tota la carrega aborronadora de la veu de Beth Gibbons, d'eixes melodies amb regust simfònic i mecànic que s'escampen també a través d'un festival audiovisual molt acurat. Hi ha fragments de vídeos, hi ha també una realització intrusiva dels moments d'intimitat. Primers plans sobreposats d'accent pertorbador, com la seua música, com eixa seua essència inquietant que va hipnotitzar-nos a tots, com si ens hagueren congelat l'orgasme durant l'hora i escaig que va durar el miracle. 

Beth Gibbons, amb la seva veu, posa la gallina de piel.

Aquell concert perfecte que incendià el goig molts de nosaltres també motivà la ira d'uns pocs desubicats, que no van voler entendre el regust d'homilia que havia agafat tot plegat a tan primerenca hora de la nit. Fins i tot la propera atracció de fira va ser convidada, per prescripció del grup, a tancar les seues desafiants llums. Res no havia de distorsionar la retorçuda comunió, els dogmàtics fans portàvem una dècada esperant aquest moment, davant dels nostres ulls s'estava executant un dels millors concerts de la nostra vida.

Per a d'altres, en canvi, el segon dels gran esdeveniments del dia seria el passatge pel qual havien remogut cel i terra, jornades de maldormir a una tenda de campanya torrada al sol, de ressaques criminals passades sota un bri d'ombra a la platja. Tot per a escoltar en directe a unes llegendes en estat de gestació, els Arcade Fire.

Els canadencs tampoc van decebre—ni molt menys—en la seua posada en escena, un show regat de superfícies projectables que en aquesta ocasió fan referència a l'univers pseudo retro del seu últim disc, The Suburbs (2010), un homenatge a la cultura popular contemporània, als barris, objectes i referents artístics que van acompanyar la infància dels lletristes i germans Win i William Butler, ànimes visibles d'un conjunt que conserva essències de big band (7 membres amplificables en directe) al qual li han penjat l'etiqueta—a falta de res millor—de composar un pop barroc, facturat d'essències experimentals, de sonoritats evocadores, de violins i violes de roda, de trobadors que combinen l'impuls elèctric de la guitarra amb la delicada mestria del contacte amb el públic.


Arcade Fire, tot i que la foto faça entendre que són un grup rockabilly, no ho son pas, són més friki que tot això.

Poques vegades, vis rere vis, s'ha vist una audiència tan entregada a un festival aixecat en la unió de tendències. Tothom va quedar convençut pels Arcade, satisfet. No va quedar més remei que admetre-ho, que rendir-se als peus de l'incommensurable encert. Un cartell com el d'enguany difícilment es repetirà. Vam renovar els vots amb el FIB, i això no té preu.

2 comentaris:

holler3 ha dit...

Brutal Arcade Fire... a mi ara encara m'agraden més!

Xavier Aliaga ha dit...

Efectivament, va ser així com ho contes. No sobra una coma.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...