dimecres, 20 de juliol de 2011

Dia de transició (El FIB 2011, Part II)

-El 1991 Primal Scream publicava Screamadelica, el seu disc de referència que ara en temps de crisi rescaten, reediten i el trauen de gira. La cosa acaba per recalar a un FIB on es dóna la paradoxa que la major part del públic encara no havia nascut o tenia molts pocs anys quan els escocesos van pegar el seu tret definitori. Aquest seria el plat fort de la jornada de transició, dissabte, que havia de connectar el dia dels The Strokes amb el de Portishead i Arcade Fire. I ho va ser, sense més. 

Bobby Gillespie es conserva molt bé, la seua música no.
Perquè tota l'artilleria norantera va impactar fredament al mur d'un públic que, tret d'uns pocs incondicionals i decrescuts fans, va romandre indiferent al conjunt de cançons glam-alternatiu d'Screamadelica, tocat íntegrament. El pont que travessa la carretera estava ja a la franja tardana atapeït de jovent que marxava, passat de bufera, a dormir la mona a les tendes de campanya. I en girar cua plantaven mig somriure burleta en veure les pantomimes un pèl demodés de l'esforçat líder de Primal Scream, Bobby Gillespie.

Eren precisament quasi el mateixos que no feia ni dues hores havien botat de valent amb el concert dels Artic Monkeys, eixa banda els membres de la qual no tenien ni 5 anys quan es publicava Screamadelica, eixos mateixos músics que atresoren com estil un zum-zum de guitarres bastant monocord i unes lletres on abunden els oh, oh, yeah, yeah. Un d'aquells conjunts, en definitiva, que no arriba als mínims estàndards de qualitat però que, malgrat tot, figuren com a caps de cartells i, és més, fan les delícies d'un públic que es comporta com si el FIB fora Woodstock i açò l'edat de bolquers del rock.

Alguna cosa semblant els hi passa als granadins Lori Meyers, que són un no arribe, que amb el seu show de corbates i tornades agre-pop no suposen el relleu de res, basal de la mediocritat, el gran grup nacional del cartell als quals els guiris miraven amb merescuda indiferència mentre preparaven la seua borratxera a sol tombant. L'ombra de Los Planetas continua sent allargada, i sembla que no deixa créixer l'herba.

S'ho van treballar els de Lori Meyers, llàstima de la matèria primera de la qual partien.


El dia fluix s'acabaria de completar amb el folk descafeïnat de Mumford and Sons, que van passar avorrint a propis i estranys. Com també en aquest sentit anava de desorientada la barreja un punt més àcida dels estatunidencs Beirut, que presentaren el seu fast-food-folk amb pretensions globals a un escenari bastant mancat de públic. 

Aprovat per als barcelonins Astrud, que van arribar acompanyats del Col·lectiu Brossa i les seues cordes. Si el seu nivell no es pot qualificar de primera divisió, com a mínim les post-lletres de les seues cançons, l'encertada instrumentalització i les pallassades de Genís, el seu co-lider, ens van entretenir, que ja és prou.

Astrud acompanyats del Col·lectiu Brossa van destacar per originals en un dia dedicat als llocs comuns i el passat.

2 comentaris:

Molon labe ha dit...

Ep mestre, i vàreu veure Arcade Fire, com ho van fer??

#M# ha dit...

Ja crec que els vaig veure, i no ho oblidaré. Més informació a l'últim post.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...