dimarts, 19 de juliol de 2011

Amb diners, torrons (El FIB 2011, Part I)

-Va saltar el pilot roig. La tan temuda paraula crisi es va fer present. La valoració del FIB 2010 va ser tensa, hom conspirava. Havia baixat l'assistència de públic. La marxa dels germans Morán, fundadors del negoci, i el desembarcament del nou amo, Vince Power, carregaria encara més l'accent britànic del cartell. Van ser els primers moviments d'una partida d'escacs on entreven noves fitxes: el Low Cost de Benidorm o el Sos de Múrcia, per exemple, propostes menys guiris i sobretot més econòmiques. A l'ambient, per tant, la sensació de veure un gegant trontollar, ni més ni menys que el FIB, i en la seua quinzena edició.

Però qui matina fa farina, i lluny d'arrufar-se el FIB ha tret pit enguany, també per mirar de fer callar les veus crítiques. I com ho ha fer? Seguint aquella dita per la qual amb diners, torrons. Poques cites europees es poden vantar de tenir un cartell tan complet com el que ha lluit aquest passat cap de setmana Benicàssim. Les xifres del que ha costat tot plegat romanen secretes. El que sí queda clar és que ha merescut la pena.

Julian Casablancas no sua la tòrrida primera nit gran de FIB, per tant, no és humà
Sonava aquella no tan nova cançó de Herman Dune (la de l'anunci de la cervesa Estrella d'enguany) quan entràvem a l'atapeït recinte. Una calor d'escàndol, l'energia del jovent a ple rendiment. Un jovent primordialment britànic i menor de trenta anys, fins i tot de vint-i-cinc. Amb ells han importat aquell porc costum de llançar el got amb la cervesa sobrant per damunt de la gentada. I costa entrar en el joc, sobretot la primera nit es fa necessari un període d'adaptació. Interval que conclou amb l'arribada de The Strokes.


Alguns redactors recorden encara que aquesta banda estava cridada a somoure els fonaments del rock després de la inesperada publicació de This is it  el 2001. L'esquer publicitari va anar apagant-se, i un poc també l'embranzida artística. Però enguany arriba l'àlbum Angles i els torna a situar en una ben merescuda primera línia. Això sí, sacrificant guitarres, fatxenderia i sonoritats rebels en favor d'unes litúrgies pop un tant ensucrades. Tot i això, la banda ho compensa sobradament en directe a través de la combinació dinàmica dels enèrgics propòsits de joventut i les noves cançons de "maduresa". Julian Casablancas actua com a líder i rockstar perfecta, xupa negra una nit d'estiu i ni una gota de suor. Públic amb ganes de donar-ho tot, entregat per complet a un recital impol·lut. El gran concert que esperaven nostàlgics i neòfits per obrir aquest FIB.

El nostre primer dia (el segon del Festival si compten la jornada de dijous amb Julieta Venegas) no pot tancar-se sense destacar la participació de Friendly Fires. El fet que actuaren a la franja més tardana no va deslluir l'entregada posada en escena d'uns corredors de fons amb només dos discos d'estudi publicats. I és que si Casablancas va representar a la perfecció el paper d'impertorbable divo de la nit (amb el permís d'un Brandon Flowers una mica desorientat sense la resta de The Killers), el jove Ed Macfarlane, en canvi, va suar de valent per aixecar aquesta imaginativa i personal barreja de funki, dance i guitarra que es gasten els Friendly. La seua forma de ballar mig hipnòtica mig ridícula és la guinda d'una proposta cuinada amb molta cura, amb una delicada intenció de fugir als llocs comuns dels estils i els clixés. Són gent que, de mantenir-se, se'ls haurà de fer un forat en cada festival ja que el seu bastardisme encaixa a tot arreu.


Ed Macfarlane sua, i molt, el que demostrà que és humà.


2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Interessant el que comentes dels Strokes. Vaig escoltar el concert per Radio 3 i em va agradar, però ja em faig l'ànim que no és el mateix.

Quan faràs el post de la jornada final comentem la jugada.

#M# ha dit...

No sé com semblaria per Radio 3, en directe va ser genial. Això sí, lluny del nivell de Portishead.

Quan arribe al 3 comentem.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...