dilluns, 20 de juny de 2011

Insostenible Sōnar

-Ens volien fer passar gat per llebre, i nosaltres ho intuíem. Primerament per tot això del dubstep, per orquestrar una campanya i assonar amb espècies britàniques un festí de sal grossa germànica, de 4x4, així som, per molt llarga que siga l'ombra de Burial. I de fet, divendres, mentre M.I.A. amollava afrorrodolins, hom intuïa que alguna cosa no marxava bé a la poc concorreguda edició 2011 del Sònar. 

I és que el mal humor ja es va instal·lar des del començament. La vaselina nostàlgica engreixava bé als fans de The Human League, però no a la resta d'un públic que a eixes hores quasi de la tarda encara ni hauria sopat. I als que havíem acudit ens entristia la manca de respecte horari que s'adreçava a un clàssic d'aquesta mida. I és que aquesta imatge de l'euro d'engunay semblava haver-ho entufat tot. Ens ho recordava el senyor Samaniego tot passejant-se pel recinte venent el festival de la imatge més pobra que es recorda en lustres. Crisi? Difícil de creure després de la més que reeixida, quasi mítica, edició de l'any passat. I és que tampoc estava tan malament el cartell. El que va ser delictiu fou concentrar tanta teca en tant poc temps. Pràcticament van solapar-se en el cartell la ja comentada lliga humana, un dels millors shows de la nit, el de Trentemøller, i l'esperada i minsa proposta dels Cut & Copy. I després? Res. Ens van obligar a acudir a Gran Via molt abans de la mitja nit per deixar-nos tirats a dos quarts, aplacant-nos la fam amb dietètica pseudo-rap tipus Dizzee Rascal, la ja vessada M.I.A. i el seu indigest retard o l'insípid Scuba.


Per sort, aquells tristos moments van passar, i la làpida de no ser prou modern per a les noves tendències rítmiques va deixar de pesar cap les tres del matí. Va ser tot just quan un clàssic desclassificat com Aphex Twin va venir a salvar la nit de divendres, com després confirmarien Boys Noize o el sempre efectiu Tiga amb el seu set. Unes quantes de fredes i unes poques de calentes, un Sònar que tampoc no alçaria el vol en sortir el sol. L'edició dissabte dia va estar governada per la indeterminació i les no sempre grates sorpreses d'un cartell desorientat en essència.

Faltava la imaginació, faltava bastardisme, faltava gent respecte l'any passat. L'edició ens vol colar una darrera trola, una última moda, ens diuen que és l'edició més sostenible. Però jo dic que molts anys així i ja no ho aguanta ningú.

De moment ja m'he comprat l'abonament de l'any que ve. I és clar, el Sònar es mereix més d'una i dues oportunitats.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...