dijous, 28 d’abril de 2011

Lacrimosa

 Lacrimosa dies illa,
qua resurget ex favilla,
judicandus homo reus.

-Va colant-se la humitat de la matinada entre els hàbits que trenquen la rutina, i els carrers cantelluts i ombrosos on s'amaga el desig poc a poc van desfent el seu misteri sota el trenc blau de la primera llum del dia. Una mica més tard em desperta la cridòria universal dels nens que entren a escola, el vell col·legi del Raval ple xiquets pakistanesos, filipins, àrabs. L'aigua de l'aixeta rebenta l'últim vestigi de somni en estavellar-se contra la pica, contra les meues galtes. És hora de començar.

A la roda de premsa de torn, encomanada a corre cuita i a darrera hora, hi ha tota una colla de periodistes arreplegats. Entre ells jo, precisament jo, que semble dels més grans. El bombardeig de xifres per part dels convocants, l'SGAE, és aclaparador. Pràcticament cap dels que estem allí hem tingut ni la preparació ni el temps necessari per fer front a semblant esguitada. La ronda de preguntes final queda òrfena de talent, de possibilitats. L'entitat ha gastat molts més diners en comunicació per aquesta presentació del que cobrarem tots nosaltres al llarg de l'any. És el desequilibri de la transparència, de la democràcia; el doble de mitjans, de personal, per donar informació en contra dels que la recullen. Així res canvia, tothom assoleix l'objectiu de mantenir la seua posició d'eixida.

La nit vora el llit és un neguit de llums grogoses i de llibres polsosos que s'enquisten en la tauleta, arraconats per la manca d'energia, pel solapament dels hàbits. Entra el desinterès a pintar de desfici i parpelles caigudes les bones intencions que se'n deriven d'un dia ple de frustracions. Alguns dels millors propòsits de la jornada es barregen amb la vigília que presideix un oníric món d'inconsciència. Poc a poc s'acluca, i aleshores tot es barreja, tot es perd sota les capes de la inconsciència.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...