dimecres, 6 d’abril de 2011

El Pinche Wey

-El Steady Aim és una qualificació de nivell tres al videojoc Call of Duthy que permet un control més precís de determinades armes, en especial aquelles que, com el rifle de franctirador, necessiten de la destresa i del pols ferm del jugador. Un cop assolit aquest nivell és relativament més senzill fer blanc a les zones sensibles dels personatges controlats per altres jugadors, tals com el front o la boca on, si cap protecció no ho evita, l'impacte penetra rebentant el crani i espargint increïbles quantitats de sang per l'escena virtual de la competició.  

El rap, les rimes suïcides dels negres que volen declarar-li la guerra mundial als altres negres del barri, encara que no sigues ni negre ni hages xafat mai el conflictiu barri d'Hackney, voldràs ensenyar la teua pipa i a la teua xicona, que està tan bona perquè eres el més violent, perquè t'hi jugues la cara cada dia només eixint al carrer, eres el més valent i tens el millor carro, tens els collons com a llimes, i el teu aire de perdonavides et distingeix, també el fet que siguis el camell de la residència i passes aquesta merca que no és merca, que més dóna, si són estatunidencs, brossa blanca del centre del país, mai han tastat merda,  mai han vist un padrote tan xulo, amb aquest accent tan de negre sense ser negre, el mexicà que parla francès i que sempre fuma amb aquest posat de buscar brega a la porta de la residència. No importa qui siguis, sinó qui aparentes ser, qui vulgues ser.

Torna a estar allí, a la porta de la residència, a Kings Road, London my friend, sempre fuma i a cada xamada agafa la cigarreta amb tres dits, com si se la volgueren furtar, recolzant-la amb el polze, tira el fum com si escopira i més tard la bureta ben lluny, encara encesa travessa tot el carrer. Chiapas (el conflicte), més tard els Estats Units  (els suburbis) acabar a França (cremen els barris), ara Londres, tot forma part d'un pla per llicenciar-se en econòmiques pel pla americà, economista de prestigi, i si pot ser professor d'economia, com son pare, com sa mare, un currículum brillant i una família feta a mida del somni americà, del somni indígena de sortir del sud del centre i vore món, i tocar torrons.  Un xiquet, en definitiva, de bona família, res més llunyà de la imatge d'un gànster de barri, d'un raper rimador i narcotraficant.

Les petites i suaus xiquetes rosses d'Iowa o Utah se li acosten tothora, volen fumar aquesta merda que ell les passa, que aconsegueix dels negres i que subministra prèvia retirada de l'impost en espècies corresponent. A elles els hi agrada la seua pinta de pinxo, de gall de combat, la fosca mirada índia enterbolida de resina i herbes. A elles no els importa aquest físic tan poc agraciat que sempre va dissimulat sota el corresponent uniforme hip-hop, cinc o sis talles més gran. Hi ha un no-sé-què de rítmic en el seu caminar, com si sempre estigués a punt de saltar a fer una cabriola  breakdance pel terra. Els auriculars sempre l'acompanyen i quan canta mou les mans d'una manera desproporcionada, verseja i rima en un anglés incomprensible, esguitat de pistoles, carros de luxe i fills de puta a tort i a dret. Durant mesos al seu Facebook va penjar la foto d'un amic mort. Mai va revelar perquè morí.

Anys després dels fets de Londres, Eduardo Steady Aim, el Pinche Wey, agafa un vol directe des de París fins a Barna, que òbviament no és San Cristobal de las Casas, ni L.A., ni el Set de París. Hi ha una cosa, però, que es pot trobar igual a tots quatre ambients: tequila. Quan las chelas ja no aplaquen aquesta set brutal, quan els sostres cada cop són més petits i la música eixorda de valent el cervell, quan tota la gent que riu es riu de nosaltres, mentre tot això passa, i més, sempre ens queda el consol del tequila, el tequila infinit que mai s'acaba, que mai ens abandona, perquè per molt lluny que s'hi viatge, per molt lluny que et portin els teus pares, per molts insults que reba el xiquet gros a cada nou país al qual l'obliguen a adaptar-se, a cada nova llengua que haurà d'aprendre adaptant  i readaptant el seu rotacisme crònic, malgrat tot, a cada nova tocada de collons hi haurà un xupito de tequila, dos xupitos de tequila, tres xupitos de tequila, quatre xupitos de tequila, cinc xupitos de tequila; sense el tros de llima, que conste, que és cosa de fresitas, de putos.

Deu minuts més tard, després d'haver-se escapat de la primera brega amb quatre tios i obtenir de resultat només un cop superficial al peu, els segurates intenten fer-lo fora del Sidecar. Algunes corroborades versions parlen de repetits intents d'assetjar al personal femení del local.  Ai, però, els pobres dels segurates no saben amb qui s'enfronten, tot un Steady Aim, tot un tipus dur criat virtualment als suburbis de les grans megalòpolis d'aquesta era, no sabeu el que feu, huevones de mierda.

El resultat de no voler desenganxar-se de les escales del club va ser un blau cobrint l'ull dret i una hemorràgia nasal copiosa que va pintar de roig la seua blanca camisa de xiquet de bona família.  Al final d'aquesta història el Pinche Wey es passa tot el trenc d'alba deambulant sol pels carrers de Barcelona, tot tacat de sang, demanant cigarretes, tot orgullós de ser precisament això, el més milhòmens de la ciutat, bien chulo, carnal, no mames wey!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...