dimecres, 20 d’abril de 2011

El Hobby (Part III - Decadència)

-Rebels, ens havien cregut una sort de rebels, encara que la resta del parasitari jovent del poble ens penjara això de heaviates, adjectiu poc encertat ja que cap de nosaltres va escoltar mai heavy ni tampoc recorde que posaren al Hobby cap cançó de grups metal o res per l'estil. I això que a nosaltres la cosa que ens produïa més fàstic eren, precisament, les etiquetes, sentir-se massa, deixar-se portar pel corrent de la vulgar mediocritat. Érem així d'estúpids, no s'adonàvem que allà dins tots reproduíem altres tipus de regles, un altre aparador—més fosc i més pudent si de cas—però que al capdavall tots buscàvem un port on amarrar la flota del nostre desfici.  

Amb els anys les conviccions es van esvair, les argumentacions i els credos se'ns esmunyien entre els dits, entre les dents, deixatant-nos un regust d'avergonyida fel a la boca. La mediocritat va resultar ser el reialme de tots, una presó col·lectiva de la qual només ens podríem escapar tallant de soca-rel l'hàbit de la supèrbia, del nihilisme. I no va ser aquesta l'única lliçó que vam poder aprendre allà dins: alguns també vam assimilar que per molt boniques que siguen les cambreres mai acabaran la nit al nostre llit, car són com vestals inassolibles per al més borratxo dels mortals, estan acostumades a l'afalac gratuït i es creixen, i se saben poderoses per aquesta eròtica del poder, tot i que siga el poder que té una birra servida damunt d'una barra plena de records, una birra que al capdavall era l'única cosa que alimentava el nostre pobre esperit adolescent.

Recorde en especial aquella bruna: milers de cerveses, centenars de xupitos, mirades, paraules i ella sempre amb un mig somriure, mig irònic mig complaent, quasi indiferent. Amb el temps va marxar a Barcelona a estudiar fotografia, i ja després d'aquell intens i platònic fracàs mai més vaig prendre'm seriosament la tasca d'entabanar cambreres. Crec que va ser aleshores quan vaig començar a perdre el gust pel local, van deixar d'interessar-me els idealismes de qualsevol tipus.


Anys després li vaig comentar al Huesy que les cambreres no estaven tan bones com abans. Llàstima que la víctima del comentari fos, precisament i sense jo saber-ho, la seua novia. Huesy era un habitual del nostre primer pis de València. Al nostre sofà el vaig veure més d'un cop protagonitzant alguna escena sobrecarregada de romanticisme. Amb el temps va acabar sent l'últim gran gestor del Hobby. Entre les seves fites figurava l'obertura del pis de dalt, la posada en marxa d'una programació de concerts bastant ambiciosa pel nivell cultural de la vila, i una direcció bastant més amable i propera del que havia estat fins aleshores. Durant un curt espai de temps el Hobby va viure una altra època daurada, segons s'explica. La nit, però, és un àmbit sacrificat i exigent, crema, i la gestió del local afegida a la d'altres projectes més ambiciosos van erosionar  la paciència i la butxaca de l'insigne socarrat. Huesy va voler tapar forats amb el comodí del Hobby i és així com quasi acaba aquesta història.

L'última vegada que vaig entrar al Hobby em vaig quedar de pedra. Febrer, dissabte nit, les cinc del matí, buit. Cada cop hi anava menys gent. Veure el Hobby sense públic a la seua hora punta era una sensació ben estranya. Després de la primera birra em van entrar per les oïdes algunes respostes. Els clàssics hits de Rage Against the Machine, Nirvana, R.E.M., The Doors, estaven sent servits en fred acompanyats d'altres elements grotescos del tipus friki-pop: Raffaella Carrà, Julieta Venegas o coses pitjors. Estava cantat l'ensorrament, la cosa no podia funcionar. Els nous gestors havien transformat el temple de la litúrgia mitòmana en un circ esperpèntic, barroc i poca-solta, sense trellat ni coherència. El colp de gràcia, la ridiculització de tota una estètica que necessita creure en ella mateixa per aguantar-se dreta.

Un dia, un estúpid periodista de rock va fer-li una pregunta estúpida a Alice Cooper i aquest va respondre: ¿Per què som estrelles del rock? Perquè som idiotes. Això una mica ens passava també a nosaltres dins del Hobby. Tothom, però, necessita de l'auto-engany, creure una mica en el que fa, en el que és.

4 comentaris:

Molon labe ha dit...

Llegint els posts m'ha vingut al cap la història de la Cage de Salou, sembla estrany que coses semblants puguin passar a tanta distància... com em van dir fa segles "el dolent dels somnis és que estan fer per ser recordats i no per ser viscuts...."

dimoni de xiquet ha dit...

Tota aquesta historia de fer-se major es un rollo fenomenal.A mi tambè em va passar que despres de molts anys de no anar per el hobby un dia amb la excusa de un sopar de empresa vaig entrar a fer una ullada i una birra.
Tot semblaba igual pero tot era diferent.Jo era molt mes major i semblaba que entrava a buscar a la meva filla que no pas a beure i escoltar musica.
Raimon feia referencia en algunes cançons a la nostalgia de la infantesa i deia (mes o menys) que al lloc on uno ha estat feliç no ha de tornar mai.
Supose que tot te el seu temps i el seu lloc i que en el mon actual trobar un espai on es puga possar bona musica sera dificil.O a lo millor si que existeix aquest espai i nosaltres no ho sabem apreciar.
Qui sap!
M'agrada molt el teu bloc i l'he possat en la meva llista, endavant!!

#M# ha dit...

Molon, no vaig conèixer el Cage de Salou però imagine que com el Hobby va ser una cova especial, per una gent especial que estava en una edat especial.

Dimoni, com bé dius el temps passa i les coses que vam viure es van trasformant en record, i aquest record es mereix un homenatge.

Gràcies, tu també estas a la meua llista.

cialis ha dit...

Cialis

Dopo le droghe come Viagra e Cialis ha rivoluzionato il trattamento di disfunzione sessuale maschio verso la fine degli anni 90, un turbine di neve dei test clinici sono stati condotti in donne nelle speranze che le droghe potrebbero fare lo stessi per fare rivivere l'azionamento di sesso diminuente della donna.

http://www.medicinaligenerici.com/

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...