dijous, 14 d’abril de 2011

El Hobby (Part II - Els Caiguts)

-Poc havia canviat des dels seus inicis. Jo recorde un altra pintura als murs anterior a la que ha estat tants anys. Els protagonistes, això sí, eren el mateixos: Cobain, Hendrix, Joplin, Lennon, Morrison... només van canviar de posició, d'expressió, rostres tòpics, històries clàssiques, llocs comuns i recurrents per al cau alternatiu d'una menuda vila que no arriba, limitada com és, ni a provinciana. Eren, això sí, els caiguts, màrtirs moderns de la nostra religió de pa i figa.

Arribat el moment, i en un intent per personalitzar una mica més, als responsables del moment se'ls va ocórrer realitzar un seguit de fotografies de la parròquia habitual de l'establiment. Les  improvisades sessions van durar un bon grapat de mesos. Un cop revelades, anàvem ficant les imatges davall del vidre de la barra, de tal forma que allà baix van quedar immortalitzades les expressions, els moments i els ambients d'un Hobby determinat, d'una època podem dir que daurada que coincidix, ni més ni menys, amb els anys de plàstic i café licor, de fum de la cigarreta del dissabte, de cervesa cada cop més negra,  de colpets de tequila, dels toca-me los güevos, de gratar-se encara la galta per la picor de barba, de l'assoliment de l'estupidesa com un ictus de vida, fer el gall per atraure les gallines; coartades ridícules de fadrinots que s'hi viuen al marge de les conviccions i que, ben al contrari, en són el seu reflex més hipòcrita. 

Lustres van romandre les mateixes fotografies davall dels vidres de la barra. I els dissabtes tapàvem les nostres cares del passat amb gots plens d'elixirs de l'etern i vergonyós oblit, i ens callàvem els brindis; per tot allò que no va poder ser, per tot allò que no vam ser capaços d'aconseguir, per totes les anècdotes opaques que sempre hem volgut oblidar. Als feliços casats poc els importava ja la seva imatge de paladí de la hipèrbole, altres prestigiosos retirats contemplaven la llum glaçada amb indiferència i pretèrita  simpatia,  tampoc els  importava ja massa als addictes al narcisisme, que  al local n'eren uns quants. Però entre totes aquelles fotos hi havia tres—només tres em sembla recordar—que produïen encontrades reaccions: aquelles on eixia Saül el mort.


El xic va morir amb poc més de vint anys. Una gran desgràcia, la primera gran desgràcia. Una d'aquelles horribles experiències que acaba sent engolida pel subconscient i la diposita al lloc més profund del record per, d'aquesta manera, poder continuar amb la nostra vida de sempre. Encara hui, soterrat sota capes de pretextos i coartades mentals, se m'apareix el fantasma de Saül governant el seu reialme, un sinistre Hobby, imaginari epicentre i revers dels moments més alegres, més irreverents. Perquè si en vida hi havia un monarca de l'establiment, este era Saül, i per això el destí va voler que la seua imatge es repetira, que presidira diferents racons de la barra, que el seu record-mite es fera present i constant en la nostra comunió setmanal.

Cobain, Hendrix, Joplin, Lennon, Morrison; mites de cartó pedra. Però entre trompada i caiguda  vàrem anar trobant els nostres propis herois, la inèrcia els va constituir. I allà estava Saül, el nostre Cobain, desafiant a la grogor que pinten els anys, atrapat per la pols de plata, combatent el corcó de la desídia. Cap dels adeptes va gosar mai  tapar-li la cara amb un cubata, amb una cervesa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...