dimarts, 22 de març de 2011

Primavera Trempada

-Ahir va tenir lloc l'entrada de la primavera, el dia més poètic de l'any que no per casualitat coincideix amb la Diada Internacional de la Poesia. Encara que tard, em vull afegir als actes de celebració amb un dels darrers descobriments que he fet amb motiu de la digestió del setè volum de les Obres completes de, com no, Vicent Andrés Estellés.

El fragment, que crec és massa poc conegut, es diu Diàlegs amb el seu membre i forma el llibre sisè del volum Exili d'Ovidi. Ací el teniu:

I

de vegades, ara, encara t'excites i irrites et dreces
i no és com abans i tu i jo ho sabem, i no hi ha un amor
de cuixes obertes o de boca càlida. et veig, alié.
també tu demanes una llibertat o mort que no arriba!
em fas companyia i t'ho agraesc. per les nits de sobte
un punt m'inquietes; i torna la pau, trista, apegalosa.

II

¿amb qui parlaria, sinó fos amb tu, oh fosc i apacible?
et veig com un gos dormint entre uns pèls, una intimitat.
només parle amb tu, nu com em veig ara, isolat i vell.

III

condemnats a la mateixa pena, tu i jo, condemnats
a la mateixa dissort, arrossegant-te a tu o arrossegant-me
tu a mi, sempre junts per la vida, sempre lligats l'un a
l'altre, membre, cor de la vida, amb el qual enraone.

IV

he intentat un altre cop el plaer. m'he acariciat
amb les dues mans l'engonal, he recordat els dies
passats, m'he posat un dit al forat del cul. semblava
que se'm dreçava el membre, i en prende'l a la
meua mà per tal d'iniciar una masturbació s'ha
empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa,
amb un sentiment de culpabilitat com mai no l'havia
vist, ací, assegut a la vora del llit.

V

avui et veia tan resplendent, com mai no fores, et veia
dreta i esvelta, graciosa, amb els pits menuts i erectes,
amb el ventre llis, les cuixes arrodonides per un amor,
mig oberta l boca i entre les cuixes el grapat de
safrà negre. he sentit el tristíssim desig de mastrubar-me,
pensant-te, pensant-me viu d'alguna manera. vius
o vivies amb un bon amic meu, però això no era obstacle, i he
iniciat la fosca feina, les meus mans a l'engonal.
he pensat que em besaves, que m'estimaves, que al meu bon
amic no li era enutjós, i he pensat els teus malucs entre
les meues mans, la teua boca dessota la meua, el trau del
teu entrecuix sota la meua mà i ets tu qui em masturbaves,
lentament i segura, eficaç, sense deixar mai de besar-me,
de fer-me petites coses amb la llengua. després, he deixat
el meu tristísim afer i he plorat. ràpidament el meu membre
s'havia encongit, havia retornat al seu posat habitual, i
damunt d'ell plorava jo i era inútil que pensàs a prop de mi
la gràcia inconcebible del teu pubis.



si de vegades et mire flàccid, ocell mullat,
no sé què dir-te, car no em contestes, jeus en silenci
tot arrupit, un munt de pena, cendra castíssima.

VI

oh gruta de pèls i nacre, oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca i la meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies dessota la meua
boca. agenollat entre les teus cames obertes,
m'oferies el sexe i jo ell penetrava amb la llengua profunda
com si m'abocàs a un corrent amb set, i veia créixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els mugrons impacients.
una i altra vegada llepava el teu cau secret, una i
altra vegada volia més llengua per endinsar-la al
teu ventre profund. oh clítoris, oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada al teu tàlem.


Vicent andrés Estellés: Versos per a Jackeley. Obra Completa 7. Eliseu Climent, editor (3 i4) València, 1982.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...