dissabte, 5 de març de 2011

L'Imparable Avenç de la Poesia

-Assumir, no sense sorpresa, com la poesia es cola a les nostres vides, com, en contra de qualsevol pamflet del caos, les circumstàncies tendeixen a replegar-se sota una estructura harmoniosa, a omplir-se de fets màgicament sorprenents, a lligar fragments aparentment inconnexos i donar-li a la nostra existència sentit, alegria, misteri, emoció, desfici...

La pluja de matinada, un intens xàfec que fa retrunyir els terrats, els ferros de les bastides, la pedra de les voreres i el negre asfalt on rebenta l'aigua furiosament. Escales que baixen a foscos soterranis atapeïts de cossos lascius que ballen i es refreguen els uns contra dels altres, violentament, el brut lavabo roig on es planta la bandera negra del desig ocult, bocins de temps que entela l'alcohol i que s'oposen al pàl·lid fulgor neó del nou ascensor de ma casa, elèctrica metàfora de taüt on me trobe de matinada el desencaixat retrat de l'espill.

Són les sis i escaig del matí d'un dimecres (o dijous), l'hora de la mort, el final de la nit, el moment en el qual la mort es presenta davant les criatures febles, prèviament a qualsevol llum, minuts abans del trenc d'alba. Qui no ha tingut febre just abans del trenc d'alba?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...