dimecres, 9 de març de 2011

Galliano Fagocitat

-Abans d'embolicar-se amb aquest tema cal deixar clares certes coses: les brutals i despreciables declaracions balbotejades pel dissenyador John Galliano a la ja mítica brasserie La Perle són del tot condemnables, ètica i judicialment. Contra semblants despropòsits només s'hi pot manifestar el més enèrgic rebuig.

Ara bé, dins l'afer hi caben certs matisos que no han estat prou esmentats ni comentats entre la riuada de tinta que ha sacsejat aquest dies els mitjans. Per posar-nos en situació cal que identifiquem una persona (Galliano) que, esgarrifosa bufera a banda, creu transitar els límits del que abans es coneixia com esfera privada, àmbit que sembla en perill d'extinció donada la creixent sobredosi d'aparells d'enregistrament i vigilància que poblen les nostres cibernètiques vides. Un món, aquest que arrossega al dissenyador, on tots representem el paper de petites cèl·lules d'un Gran Germà els ulls dels qual tot ho veuen i tot ho poden ensorrar.

Qui no ha dit alguna barbaritat amb 6 o 7 copes de més? Potser no tan fastigoses, cert, però què hi ha de l'off? De l'hiper famós vídeo on l'àngel caigut del fashionerio insulta a una parella jueva només ens ha arribat un fragment de poc més de mig minut. Un format ideal per al YouTube i la resta de fast-suports però tendencialment simplificador quan es tracta d'ensorrar-li la vida a un home. Cap provocació justifica unes paraules com aquestes però Galliano, cal deixar-ho clar, no estava ni a un plató de televisió ni a cap de les pasarel·les que el van fer famós. Simplement sembla un paio sol i amargat que diria qualsevol cosa per tal que el deixaren tranquil. Es tractava doncs, o això creia ell, d'un incident banal sense importància, una anècdota tan estúpida com totes eixes baralles que podem veure cada dia als semàfors de qualsevol ciutat. Un iceberg de punta afilada al qual mai veurem el que amaga davall de l'aigua. I és que poc importen els perquès, l'opinió global té més que suficient amb trenta segons de vídeo per formar-se una opinió, per transformar una icona de l'alta costura en un enemic públic.

Sabent el pa que s'hi dóna, poc pot fer un temple de la frivolitat com Dior per escapar a la dictadura de les aparences que ells mateixos han contribuït a crear. El fulminant acomiadament de Galliano era una conseqüència irremeiable, o qui voldria tenir a ca seua com a cap pensant una persona que manifesta adorar a Hitler? Tampoc és il·legal el sensacionalisme del diari que va difondre el vídeo, la porqueria que publiquen ven moltíssim i això sembla ser excusa suficient per permetre-ho tot.

En conseqüència, l'antic rei Galliano ha estat destronat, les imbecil·litats que ha dit sembla que ho justifiquen. Però més preocupant que els despropòsits amollats per un torrat després de beure dues botelles de vi és la sensació que ens deixa l'afer, la de sentir-nos per sempre més vigilats, la de perdre el dret a dir ximpleries i bajanades encara que no les pensem. L'ull que tot ho veu no baixa mai la guàrdia, i sigues qui sigues tard o d'hora et fagocitarà.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...