dissabte, 19 de febrer de 2011

Pornografia de l'ànima

Publicat a Teatralnet.

Angélica Liddell

Dramaturga i directora de la companyia Altra Bilis


Qualsevol intent d'explicar el teatre d'Angélica Liddell ben segur farà curt. Més encara quan parlem d'obres com La casa de la fuerza, un maratonià espectacle de cinc hores basat en el dolor i la solitud més descarnats. Tota una proesa escènica que arriba al Lliure després d'haver arrasat a la darrera edició del Festival d'Avinyó. Única funció dissabte 19 de febrer.

Què és La casa de la fuerza?
És difícil d’explicar, és la pregunta que més em costa contestar, no sé com resumir-ho. Et diria que és una immensa cançó de desamor que acaba en dol.

A més de les set actrius, els elements que l’integren són tan dispars com una orquestra de mariachis, el campió d’Espanya de força i una ATS...
Són peces que van anar incorporant-se en el procés de treball. La infermera era necessària perquè hi ha una escena on treballem amb sang. I després Juan Carlos (Heredia), el campió de strongman, representa la força innocent que s'oposa a la força criminal. Si hagéssim de buscar un nexe d’unió entre tots aquests elements seria la venjança contra les putades que et fa la vida. Una venjança que conclou amb un dol col.lectiu per la impunitat. I si em demanes un sentiment que travessa tota l'obra des del principi és la soledat, la soledat i el dolor.

Quina relació té l'espectacle amb Mèxic?
Moltíssima. Primer perquè cada vegada que representem l'obra és un viatge, el de tres de les actrius que venen d’allà, de Chihuahua. I també és un viatge perquè les vaig conèixer allà. De Mèxic venen tota una sèrie de confessions personals que em condueixen a parlar del feminicidi de Ciudad Juárez.

Un tema dur...
Doncs indignant si més no. Volia parlar a l’obra de la humiliació, de les dones que pel fet de ser-ho ens sentim humiliades. En aquest sentit va aparèixer Ciudad Juárez i totes les seves mortes, la injustícia i la impunitat que allà s’hi viu. Tot això ho he intentat introduir a l’obra a través de rituals que reflecteixen la humiliació quotidiana de la dona, les rutines de menyspreu que culminen en el feminicidi mexicà.

En comparació a treballs anteriors, les dues últimes obres que has presentat a Barcelona, Te haré invencible con mi derrota i ara La casa de la fuerza, apareixen buidades de les teories i pensadors que revestien els teus textos. Estas evolucionant?
Tot és tèrbol, és una barreja de moltes coses. Però sí que és veritat que abans la meva feina tenia més a veure amb les idees i ara es relaciona més amb els sentiments. Potser depèn del meu estat vital perquè sobretot aquestes darreres obres m’han ajudat a fer servir el dolor i convertir-lo en una altra cosa. Segurament, en una altra situació, el dolor hauria acabat amb mi. D’aquí suposo que ve la carrega de sentiments dels últims anys.

En aquest sentit, t’has radicalitzat?
Suposo, perquè treballar amb els sentiments, amb el dolor, veritablement és molt radical.

Tan acostumats estem a la banalitat que als artistes no us queda una altra opció que treballar des del dolor?
Ara sembla un tema tabú però el dolor humà ja apareix al Guigameix. Sembla que hem oblidat Dostoievski, Tolstoi, Sylvia Plath. La soledat, l'alegria, la tristesa, l'angoixa, l'aflicció; són coses que ens pertanyen a tots. El que passa és que hi ha una mena d'imposició totalitària de l'optimisme, de la felicitat, una droga que ens arriba sobretot a través de la publicitat. Vet aquí Coca-Cola imposant la felicitat a hòsties, dient que hi ha més gent que té óssos de peluix que guerres al món. Per mi treballar amb el dolor és una manera de lluitar en contra d’aquesta dictadura de l'optimisme. En el fons, les solucions depenen del pessimisme. Només un pessimista s’adona de la part podrida de les coses, ho detecta. La gent més optimista que he conegut era també la més estúpida. Igual és la meva experiència (Riu).

T’ajuda identificar el teu dolor amb el del públic? Seria aquesta la base de La casa de la fuerza?
Doncs no només el meu. L'objectiu de tot creador és que el públic s'identifiqui amb els sentiments que tu li estàs proposant. Al final, tot això serveix per conèixer millor el món i per conèixer-se millor un mateix. Jo el que vull, també com espectadora, és identificar-me amb el que m'estan proposant. Després tot això cal formalitzar-lo, i si a la formalització hi ha algú que no empatitza, evidentment no hi haurà comunicació.

I la teva formalització passa pel teatre. Per què esculls el teatre com eina d'expressió?
No sé. Des que era molt petita ja escrivia en forma de diàlegs. No sabria utilitzar un altre mitjà. M'agrada molt la imatge, la fotografia, però és el teatre el medi en el qual m'he desenvolupat. No sabria fer una altra cosa.

En canvi, reconeixes que el teatre no t'agrada, que no vas quasi mai a veure els treballs d'altres creadors.
He optat per aixecar un mur entre el teatre i jo, per aïllar-me deliberadament, perquè ja he conegut massa gentola i ja no vull conèixer a ningú més. ¿Quina culpa tindran els escenaris que jo ja no vulgui relacionar-me amb ells? Però no tinc res en contra de la gent que treballa i fa la seva feina, en absolut, però jo intento estar fora, em limito a treballar allà on em criden. Visc més tranquil·la d’aquesta forma.

Et molesten les etiquetes?
De quina mena?

Nihilista
?

Això sí. (Riu) Sí, perquè un psiquiatra mai et pregunta si eres nihilista i a mi contínuament m’ho demanen.

I trencadora, transgressora ...?
Què sé jo. Bé, ho sé perquè constantment t’ho repeteixen aquí i allà. Tenir certa visibilitat comporta també una necessitat d’encasellar-te per part dels altres. Però segurament sí, pertanyo a l'esperit dels temps, i crec que no sóc l’única, si fos única se'm posarien els pèls de punta. En aquest sentit, crec que puc arribar a pertànyer a qualsevol de les categories existents.

Actuar al Festival d’Avinyó, al Lliure, premis com el Valle-Inclán... El reconeixement t’aporta alguna cosa com a creadora?
Doncs home, després de vint anys de treball, després de moltes putades, agraeixo moltíssim el reconeixement. Com podria no fer-ho! Ho agraeixo infinitament. Ara em tracten molt millor que quan anava per les sales alternatives, ens respecten més, has de donar menys explicacions. A qui no li agradarà que li respectin en comptes de que t'estiguin tota l'estona qüestionant? Els premis? Doncs al principi em servien per pagar el lloguer. Molts, molts anys vaig pagar el lloguer amb els premis. Ara ja puc viure del meu treball i està bé. Clar, perquè amb quaranta-quatre anys ja està bé poder viure del treball propi, ja era hora! (Riu)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...