divendres, 18 de febrer de 2011

Angélica Lliddell

Vuestra ignorancia solucionará los problemas causados por vuestra inteligencia
El año de Ricardo

-Trobar la seua figura desposseïda dels artefactes i les coartades que la cuirassen a escena és topar amb una dona intensament fràgil. Sostenir el tímid equilibri de la seua mirada suposa entendre perquè la vida ha pogut colpir-la tant, al punt de transformar-la en el volcà de patiment teatral que és. Ella, però, reserva la retòrica per al seu públic i de prop juga la carta de l'amabilitat, encara les misèries de la professionalitat amb discreció i s'assegura d'acompanyar cada idea grandiloqüent amb una banal rialla que trenca la solemnitat de la conversa. Al contrari, també, gesticula de forma enèrgica per accentuar determinats trets, ho necessita com un clam, segurament deriva d'aquells anys com outsider en els quals justificar-se era una presó.

Però tot això ja ha passat, ara ja és la Liddell i els crítics d'Avinyó li han penjat medalles. Ella reacciona amb l'entusiasme del guerrer que pujat al turó contempla amb satisfacció els seus nous dominis. I és que alguna rèmora de bel·licisme li deu romandre després d'haver-se criat dispersada per diferents quarters militars del tardofranquisme. Al solatge hem d'afegir els col·legis de monges on va començar a escriure diàlegs amb déu i un ensinistrador passeig per la RESAD que només arriba a titllar de traumàtic. Més productiva, en canvi, sembla que va resultar la seua relació amb la psicologia. I la resta ja és vox populi: animadora hawaiana de Port Aventura, titellaire, passa-gorra al Retiro i altres misèries per pagar el lloguer, a més dels vint anys com a desgastadora insaciable de sales alteratives amb títols com Hysteria Passio, Y cómo no se pudrió... Blancanieves, El año de Ricardo, Perro muerto en una tintoreria: los fuertes o Te haré invencible con mi derrota.

Angélica Liddell neonglowitzada.

Després vindrien els premis, les grans places com el Lliure, el CDN, flors i englantines. Hi ha, però, qui vol veure la contradicció en el procés de beatificació. Ella, en canvi, no s'amaga, s'instal·la als antagonismes com com ho faria l'heroi grec sotmès al suplici dels deus. Tampoc l'amargor de la fel que intenta fer-nos engolir es correspon amb la seua dolça i nasal veu de xiqueta dòcil. L'ombra violada que es dibuixa acuradament sobre les parpelles revela, si més no, coqueteria i ganes de complaure un món que representa injust i criminal, al qual ha jurat venjança eterna. I és que fins i tot podríem dir que es tracta d'una persona vital i alegre quan la veiem relacionar quatre o cinc idees brillants que expliquen un moment de crueltat d'un dels seus espectacles. Sadisme? Poc ho aparenta aquesta dona trencadissa i prima que camina i postureja sempre com arronsada pel fred, una criatura allunyada del clixé de geni turmentat. Els xecs i els besamans són una tensió més d'una cosmogonia situada sempre al límit. Ja transiten les seues obres personatges construïts a través de fragments d'aquesta nova hipocresia de la santificació.

Totes aquestes oposicions anòmales, però, s'esvaïxen davant el públic. Veure-la aixecar el barroc ritual de les seues misèries, mil·limétricament pautat i raonat, representa un encanteri com de vella homilia pagana. Hom sent constantment l'amenaça que provoquen unes accions i discursos situats a peu d'abisme, sembla que la representació haja d'acabar en accident, moral o físic, moviments que pecarien d'infantilisme de no apuntalar-se amb el criteri d'autoritat del seu sòlid bagatge intel·lectual i de la bastarda amalgama de filòsofs i poetes que el revesteixen. Als últims temps, però, Angélica Liddell cada cop s'hi representa més sola, cerca deliberadament l'exageració sublimada del seu patiment, i ens el mostra despullat de tota justificació, com si tot el pes de l'univers que l'angoixa l'espentara a un dramàtic suïcidi literari. No de bades afirma que el teatre és l'única cosa que l'impedeix pegar-se un tret al cap.

2 comentaris:

Àgueda ha dit...

El teatro es la única cosa que me impide pegarme un tiro... recorde quan ho va dir en l'entrevista que li feren a El País, per a l'última pàgina, però recorde més quan la meua amiga Elisa (fan) em va portar en Madrid al baret on van fer-li eixa entrevista, i ho vaig tornar a llegir, mentre em menjava una croqueta boníssima acompanyada d'un vinet, l'article enmarcat i penjat allà...

#M# ha dit...

No te pots imaginar com de bona que va ser 'La casa de la fuerza'. La hauries de veure per damunt de qualsevol altra de les teues prioritats.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...