diumenge, 30 de gener de 2011

Gran Adaptació

-En contrapartida a l'anterior post, hui toca destacar una obra estrenada també aquesta setmana encertadament exel·lent en matèria d'adaptació. I és que si hi ha un veritable geni català en aquesta matèria és sense espai al dubte Marc Rosich. Recorde ara, per posar només alguns exemples, Don Carlos i el Tirant lo Blanc amb Calixto Bieito o Mort de dama amb Rafel Duran, totes elles valentament arriscades. Peces que més d'un purista criticaria per allunyar-se de l'estructura dels originals a cop de reubicació de recursos, però propostes sòlides totes elles amb una idea ferma sempre acompanyada d'una intencionalitat; treballs que ultrapassen tots ells el talla i enganxa covard i asèptic.

L'últim d'aquests encerts es va estrenar dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional. Es tracta de l'adaptació de la novel·la de Maria Barbal Pedra de tartera. Qui millor que Rosich per donar-li forma dramatúrgica a un text íntegrament narrat en literària primera persona, que al capdavall esdevé una autèntica obra de teatre amb diàlegs precisos, situacions perfectament acoblades de l'estructura original i personatges dotats d'una entitat sòlida i versemblant. Amb aquest desenvolupament de recursos pròpiament escènics la funció camina per ella mateixa, sense perdre la força i la profunditat de la matèria primera.

La intenció d'encabir el gruix de la novel·la i tot el seu temps narratiu (la vida entera de la protagonista) en la comercialitat de les dues hores fa per moments espesa la narració dels esdeveniments, amb sobtoses metamorfosis dels protagonistes en adults o resums minutats d'anys de patiments, obstacle que es venç a força de ritme i solucions imaginatives en les transicions, sense ni tan sols abusar massa del sovint recurrent recurs de l'apart. I, finalment, destacar un últim gran encert: la voluntat acurada de portar a escena la parla pròpia de la varietat lingüística del Pallars, una càrrega de treball extra en els muntatges que resulta infinitament agradable tant a les oïdes dels espectadors com a l'higiènic funcionament d'un teatre que es vol dir Nacional.

2 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

Sembla tasca prou difìcil recrear a l'escenari una obra com Pedra de Tartera, però l'autora va dir que se'n sentia satisfeta.

#M# ha dit...

I no m'estranya, és per estar satisfet. Hi ha molt de treball ben fet al darrere.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...