dimecres, 12 de gener de 2011

El fill del forner, que feia versos

-Als últims anys de blau exili comprove, no sense alegria, com va creixent de mica en mica el prestigi i la difusió del més gran poeta en llengua catalana del segle XX, Vicent Andrés Estellés. A la iniciativa de recordar la seua figura a través de la celebració anual del seu naixement, i les no menys importants i nombroses reedicions de volums recopilatoris dels seus versos, ara també sumem en poc temps dues aproximacions teatrals. Ja vam comentar ací com d'encertada va ser la tria de Joan Ollé al portar l'incomparable Coral romput a les taules del Lliure fa tres temporades.

Una alegria comparable vam experimentar ahir els assistents a l'estrena de Poseu-me les ulleres, muntatge que l'incombustible companyia d'El Micalet va estrenar al seu teatre l'any passat i que molts dels que ens ho vam perdre esperàvem a Barcelona amb candeleta. I per fi va arribar, Calixto Bieito l'havia inclòs a la programació anual del Teatre Romea. I bé, el resultat és d'una senzillesa que fa conjunt amb els versos del poeta. Una proposta despullada on el treball de l'actor Enric Juezas és, sens dubte, el més destacable. Encomiable i literal furt de la carn i la veu del poeta.

Amb dues taules només, una barra de bar qualsevol que s'ubica a Burjassot. Apareix un periodista que ve a entrevistar el poeta, i xarra amb la cambrera i en això que arriba Estellés acompanyat d'un guitarrista que ben podria ser l'altre ego de l'Ovidi si no tinguera la veu trencada característica de Miquel Gil. Pocs elements però ben ubicats per traslladar a una simple tertúlia casolana tota la biografia i l'ànima d'un dels referents essencials de la cultura moderna en català. Una sèrie de vídeos (amb més bona intenció que no pas resultat) completen la proposta en el qual s'insereix també el treball coreogràfic que Isabel Anyó Andrés, ballarina i néta del poeta, desenvolupa a escena per subratllar el caràcter líric d'alguns passatges.

Pep Tosar, quixot del teatre independent barceloní i experimentat director d'espectacles sobre vida i miracles dels poetes de la catalanitat, signa el conjunt de la proposta la principal gràcia de la qual és que funciona sola. És a dir, la fam d'Estelles i la seua—nostra—causa són suficients per a que l'artefacte camine sol, per a que la catarsis regada de raó arribe a una platea que surt conscienciada del silenciament de la veu d'un poble, de les amargors d'un poeta que va ser autor i missatge. Recuperar, malgrat la distància, el bell patiment d'esser valencià.

5 comentaris:

holler3 ha dit...

M'han donat ganes d'anar a veure l'obra!!
M'has de deixar el llibre!

#M# ha dit...

A ma casa està, quan vulgues l'agafes. També hi ha l'opció de que un dia d'aquests em tornes el de Sanchis Guarner...Quan fa que el tens? Tres anys?

holler3 ha dit...

Menys, perquè fa tres anys encara no vivia a Barcelona. Te'l portaré el pròxim dia!! :P

Silvia Sants ha dit...

Es nota que l'has fet amb molt d'amor...per uns moments m'ha donat la sensació que estava llegint un article teu de Teatre BCN.
Per cert, que es aixó que desapareix la web de treatre bcn?

plovia ha dit...

No sé si és bell o no, aquest patiment, però allà al Romea va ser molt intens. Jo vaig eixir amb un nus a l'ànima, trist.
M'agrada ca teua! Tornaré a passar per ací.
Salut!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...