dissabte, 31 de desembre de 2011

Carles Alfaro. Converses Teatrals Valencianes III

La seua vida es veu abocada al continu desplaçament. Perquè Carles Alfaro, malgrat la seua reconeguda trajectòria com a director, no troba espai per treballar al País València i es veu obligar a fer-ho a Barcelona i Madrid, sobretot. La conversa telefònica discorre entre alguna de les pauses de la seua feina en la diàspora. 

Quina és la teua relació amb les institucions oficials del teatre valencià?
En aquests moments és nul·la. I no es deu a que haja rebutjat cap tipus d'oferta de feina, no, és que no hi ha hagut cap tipus d'oferta. Com saps, a València Teatres de la Generalitat ho copa tot...

Exiliat?
No sé si la paraula és exiliat.... Jo continue residint a València, pague els meus impostos a València, però tot ho guanye fora. Si la meua faena depenguera del que treballe ací ara em dedicaria a una altra cosa. És una realitat absolutament irracional que una persona per dedicar-se al teatre haja de marxar fora. Estem parlant d'un xicotet país que té uns recursos i una demografia suficient per a una vertebració cultural raonable. Estem parlant d'una ciutat, València, que està prop del milió d'habitants.  

Alguna cosa no va bé. 
Evidentment, alguna cosa falla, perquè ni tan sols es poden programar les obres que he dirigit fora. A mi em consta, perquè ha sigut prou habitual, que les productores o els teares públics amb els que he pogut treballar a Madrid o Barcelona han intentat anar a València amb alguns dels meus espectacles, i tampoc hi ha hagut manera. Tot això no ho dic amb cap tipus de victimisme. Jo sóc, evidentment, un privilegiat, el meu cas seria un paradigma perquè almenys tinc feina fora. Ara bé, em pregunte què pot fer un director que comença ara. Quants professionals valencians te trobes a Madrid i Barcelona perquè a València no hi ha hagut manera? Molts.

Imatge promocional de Traïció, uns dels darrers espectacles dirigits per Alfaro al Teatre Lliure de Barcelona.
A finals de la temporada passada, la companyia del Micalet abandonava la gestió del teatre, entre d'altres coses, per problemes d'ofegament administratiu. Tu que vas dirigir una sala privada, el Moma Teatre, penses que és insostenible el teatre de qualitat en valencià?
Jo crec que no és cap utopia una sala a València amb qualitat, en absolut. No és una qüestió de diners, és una qüestió d'un altre tipus. El Moma, com era el cas del Micalet, representava un problema per a les institucions. Eren sales que demostraven que es pot fer un teatre amb vocació inequívocament pública, en la nostra llengua, amb un repertori gens còmode i assumint els riscos que el mercat no pot assolir. I, és clar, hi havia un greuge comparatiu molt fort amb Teatres de la Generalitat. Perquè d'alguna manera estàvem demostrant que es podia fer el que ells no han fet mai.

Com va funcionar, en concret, el cas del Moma Teatre? 
En el cas de Moma, no va ser el fet que no es pogués mantindre. De fet, la mitjana d'ocupació se situava més enllà del 80 % de l'aforament. Recorde un any en concret que vam fer més funcions i vam tenir més públic que l'Abadia o el Lliure. Amb l'afegit que els recursos que se gastaven ells per a una producció a nosaltres ens valien per a tot l'any. Li donàvem una rendibilitat als diners que rebien que mai han tingut els teatres públics.

Imatge de l'espectacle L'altre (Umbral), dirigit per Carles Alfaro a l'Espai Moma el1997.
Quin va ser el problema doncs?
No teníem la possibilitat de créixer, que no vol dir tenir més metres d'escenografia. Vol dir tenir més possibilitats d'intercanvi per produir amb teatres de fora, millors condicions laborals, més racionalitat. Cada any havies de signar un conveni. A nosaltres ens venien ofertes de coproduccions d'Europa, Madrid o Barcelona a tres anys vista, com és lògic, però nosaltres signaven convenis anuals, i mai abans d'octubre de l'any en curs. 

T'obliguen a improvisar. 
És una bogeria. Nosaltres estaven intentant donar qualitat, amb riscos de teatre públic. Perquè és molt fàcil omplir teatres, i qui diga el contrari està mentint. Omplir teatres és fàcil, omplir-los amb segons quines coses és més complicat. El que no pot fer un teatre públic es programar Mamma Mia! al Principal i després presumir de números. Això és enganyar. A més és d'una competència deslleial respecte de sales privades com l'Olímpia. Això i mil barrabassades més. No hi ha cap tipus de racionalitat o criteri. S'ha de posar nom a les coses, i això que fan és teatre de bar. No hi ha política cultural, no saben el que volen. Estem parlant de molts anys de majoria absoluta d'un partit que no ha tingut cap tipus de sensibilitat respecte de la llengua ni d'un teatre que no siga populista.

La directora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro (esquerra), amb l'equip del musical Mamma mia!

Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.

De cara al futur? 
No cal ser especialment perspicaç per adonar-se que les dificultats són enormes. Jo estic molt, molt preocupat i molt cabrejat amb la situació que està patint la professió teatral valenciana. La situació és tremenda. Pràcticament s'han carregat dues generacions de professionals. Gent que ara té una certa edat i que ja no viu del teatre. I entre la gent jove igual. Seran, com a molt, mitja dotzena d'actors els que ara viuen exclusivament de la seua professió. Hem tirat enrere una barbaritat. 

Malgrat tot, el nivell és altíssim. 
Ara tenim tota una generació que és molt més ariscada, perquè ja no té res a perdre, perquè ja no espera res de la classe política. Però l'esperança aguanta una anys. Si després no hi ha oportunitats, la gent s'acaba exiliant. És la brutal conseqüència d'una política partidista, d'una falta absoluta d'actituds democràtiques, de sentit comú. La cultura és una inversió de futur, no pot estar al servei de signes polítics.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Paco Zarzoso. Converses Teatrals Valencianes II

Matí assolellat de tardor. Una taula arrapada contra l'enorme aparador de La Confiteria, bar recurrent de l'ambient escènic del Paral·lel barceloní. Paco Zarzoso és una de les figures de més projecció de la dramatúrgia valenciana. Juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López forma l'Hongaresa, companyia que pateix l'ostracisme generalitzat que viu el teatre valencià.  

Amb muntatges col·lectius com Zero Responsables, o amb la teua obra El alma se serena, hem vist la cara crítica del teatre valencià. La professió havia estat adormida?
Fins fa poc, estàvem vivint una dramatúrgia que parlava d'un moment en què no hi havia grans conflictes. Vivíem en esta mena de màscara, en la què tot més o menys anava bé, sense crisi. Per tant, en eixos moments de suposada prosperitat, la dramatúrgia estava més centrada en els conflictes de l'individu: la solitud, la identitat... Amb la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre.   

I les subvencions? No han actuat tot aquest temps com a mordassa?
El sector teatral depèn de les subvencions. Estic d'acord en que hi ha hagut una autocensura molt forta. Quan vam fer Zero Responsables i El alma se serena algú de la professió ens va dir: "a ma casa mai faltarà un plat de paella", com volent dir que això ens anava a costar car. L'autocensura és molt forta. Existeix la por a perdre un estatus. Una por justificada perquè s'han pres i es prenen decisions de censura. S'hi respira a l'ambient. Hi ha hagut actors que per posicionar-se davant de determinades qüestions han estat censurats i no han entrat en repartiments de Teatres de la Generalitat, o companyies que pel fet de treballar un tipus d'obres no han sigut programades. Hi ha un sentiment de por. Però pensem que ara a València el 90% dels actors estan a l'atur.

Això és matèria primera de contestació.
Jo crec que sí, perquè com no hi ha res a perdre es faran moviments per canviar molt poderosos. És un moment terrible per a que és un moment fèrtil perquè puguen passar coses, i jo crec que estan passant. En aquest sentit, El alma se serena va ser tot un fenomen, la gent va respondre d'una forma increïble.

Tot i això, no es va poder veure a València capital.
Després d'haver-la estrenada a grans teatres de Sevilla, Madrid o Mallorca, a València no es va poder veure a cap sala, pública o privada, vam haver de recórrer a una sala per a xiquets per poder exhibir-la. Els programadors de teatres poden dir que no ha estat un acte de censura sinó que no els ha interessat. Però jo sé que la censura ha estat molt important, perquè quan hem intentat parlar d'esta obra no ens han rebut.

El repartiment d'El alma se serena durant la representació.
Com es conviu amb la censura?
És molt dolorós, perquè hi ha grans creadors com Carles Alfaro, Carles Santos, els Sirera, que d'alguna manera han tingut una veu pròpia i brillant i que s'han vist obligats a marxar,  a exiliar-se. En el nostre cas continuem allí per una qüestió personal, perquè és el lloc de viure i tenim molts amics. Però en cap moment per tenir cap connexió o recolzament institucional. Vull continuar allà, però és molt frustrant. Jo vinc ara d'estar programat tres mesos a Buenos Aires, han produït la meua obra, però ací directament ni et reben.

Conseqüentment, la relació de la teua companyia, l'Hongaresa, amb Teatres de la Generalitat és...
Terrible. Fins i tot ara anem a entrar en un contenciós administratiu per la manera de tractar-nos. En 17 anys de vida de la companyia ens han donat menys ajuda de la que rep anualment el casa faller més menut de València. El fet que Lluïsa [Cunillé] siga Premi Nacional de Literatura dramàtica hauria de ser important, però no, i és molt penós. Perquè la censura no és nomes ideològica, és també estètica. No li donen importància a projectes amb una coherència. Només importen les relacions d'amistat o projectes molt comercials que poden omplir teatres.

I això no contribueix a crear un repertori propi.
És clar. Està molt bé fer un Txèkhov, però si tu vols fer un teatre nacional d'una qualitat, amb veu pròpia, hauràs de veure quina és aquesta veu pròpia de l'autoria. I mai ha hagut des de Teatres de la Generalitat la voluntat de recolzar els autors. Ells diuen que sí, i de tant en tant es programa alguna cosa, però mai en teatres grans i amb el suport decidit de les institucions.

La gaviota de Txèkhov és una de les obres produïdes aquesta temporada per Teatres de la Generalitat.
De cara al futur?
Jo crec que hi haurà una reconversió, i serà molt positiva en este sentit. Com va haver també a Buenos Aires, on a partir de la crisi es van buscar maneres diferents de fer teatre. Perquè eixe impuls de fer teatre no es pot matar d'un dia per l'altre. I jo espere que en un moment de crisi com el que estem vivint  es generen reconversions.

De quin tipus?
Les persones que estan en el teatre públic han de canviar perquè són persones a les que no els agrada el teatre, i no tenen un criteri per pensar com d'important és el teatre per a una societat. Ells no se n'adonen de que és un aliment per a l'esperit de les persones. I, per tant, s'ha de fer un teatre de repertori, de qualitat, s'ha de confiar en la veu dels professionals, recolzant els autors propis. S'ha de dignificar uns actors que porten molts anys i són molt bons. És, simplement, el que necessiten els ciutadans, la possibilitat de tenir un teatre públic de qualitat.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Josep Ll. Sirera. Converses Teatrals Valencianes I

València, migdia, lloc cèntric: cafeteria de l'Octubre. Josep Lluís Sirera—autor, crític, polític i meitat del tàndem dels germans Sireraarriba amb un pesat paquet postal ple de documents. Demana un tallat, s'asseu i comença la conversa. Se sent més còmode amb la gravadora, coneix de les tergiversacions periodístiques, per això rumia bé cada paraula.
#ConversesTeatralsValencianes.

La música en valencià, la literatura, s'han mostrat sempre crítiques amb la situació política. Per què al teatre li costa tant?
La societat valenciana es troba lleugerament adormida. És una societat on no hi ha mecanismes de crítica. Per tant, el teatre no es pot excloure de la situació d'apatia, de desencís. En el cas de la música, no existeix de veritat una estructura econòmica que la sustente. Quantes vegades al mes actua Rafa Xambó? No viu d'això. Són pocs els grups que tenen un públic que els permet viure. Què passa amb el teatre? Que aquelles persones que generacionalment podrien intervenir de forma política són creadors que estan desvinculats del procés productiu. És a dir, si els teatres públics són institucions i el mecanisme que por existir per a la seua organització s'assembla al model Canal 9, ja et pots fer una idea. Rodolf [Sirera] i jo no hem estrenat en un teatre públic de València des del 1995. 

És el que Rodolf anomena autoexili
És l'autoexili, o l'exili interior que comentava Gil-Albert. Nosaltres no hem escrit cap obra, com ha fet Paco Zarzoso [El alma se serena], parlant sobre una situació social concreta. Ací el problema no és que la teua obra puga ser conflictiva, no t'estrenen perquè la persona no és grata per als polítics. 

Llistes negres?
Les llistes negres que no existeixen, però hi ha una norma velada. El meu germà ha accedit a una obra de teatre públic perquè un director li ha demanat una dramatúrgia. I es pot estrenar Una jornada particular amb dramatúrgia de Rodolf però no una obra de Rodolf. L'única estrena en estos anys va ser la del T6 de Nacional de Catalunya [Raccord, 2005], que el llavors director de Teatres de la Generalitat (TGV)—cessat poc desprésva programar al Rialto.

Imatge promocional de l'espectacle Raccord, dirigit per Carme Portaceli.
En eixe sentit, Rodolf i tu ja escriviu pensant que les vostres obres no s'estrenaran?
Som conscients de la situació que hi ha al País, i donades les circumstàncies no estrenarem en molts anys. En última instància, però, considerem que si la nostra obligació és donar testimoniatgeencara que no puguem estrenar—com a mínim podem publicar i fer circular els textos que tenim escrits. Professionalment tenim la sort que no necessitem estrenar per viure, la qual cosa és important, lògicament.

Això comporta un greu problema de professionalització. El teatre necessita de la resposta de l'espectador, per no parlar dels hàbits de consum del públic, que s'habituen a la discutible línia de programació de TGV.
El problema no és allò que es fa sinó el que no es fa. Són, al capdavall, decisions estètiques però que en el fons són polítiques. És inqüestionable que es puga produir un Txèkhov, com fa TGV, però igual al públic li agradaria més saber el que els està passant ara mateix. La dramatúrgia occidental està plena d'obres que estan reflexionant sobre l'actual crisis i ací s'estrena Los locos de Valencia. Algú pot atacar Lope de Vega? Mai de la vida! Però si estes obres estan impedint que s'estrene al meu germà, o a Paco Zarzoso, o que Lluïsa Cunillé puga exhibir les seues obres a València, doncs jo m'ho qüestione. Estem parlant de les no censures. Estem parlant d'espectacles tan notables com El alma se serena, que no s'ha pogut veure a cap teatre de València ciutat.

Alternatives?
Vaig a ser esperançador: tota aquesta gent jove de menys de 40 anys, o la gran promoció de creadors com Carles Alberola o Paco Zarzoso, han descobert la solució al problema de com viure comercialment del teatre. Quan una obra va a un poble necessita omplir el teatre, doncs es pot dur Bessos. Mentrestant, apliquem el sistema Buenos Aires, que és que aquesta mateixa gent que està treballant dedique una part dels seus ingressos, una part del seu temps i la seua energia, a fer el teatre que no es pot fer comercialment. Recents exemples com Cabanyal Íntim són una bona mostra.

El Festival Cabanyal Íntim, microteatre a cases particulars, va celebrar la seua primera edició el passat octubre.

I mentrestant, el model públic, què en fem d'ell?
Si jo ara fos un gestor, diria no al teatre públic. Tal i com està plantejat no. Un teatre públic no hauria de tenir locals, no hauria de tenir espais. La situació d'ara tal i com la tenim és un entrebanc. I la qüestió de les subvencions, evidentment, crea un sistema captiu del poder.

Quin seria, doncs, el model de teatre públic que caldria fer?
Les subvencions, fins ara, s'han orientat al producte. Jo pense que la subvenció s'hauria d'encaminar a l'acció social dels grups. El que s'ha d'avaluar no és si muntes un Txèjhov o una Lluïsa Cunillé, sinó directament cap a quin públic t'adreces, quin compromís social amb l'entorn té la teua sala. Es tracta de pagar a gestors culturals amb plena independència. El sistema francés dels anys 60 funcionava així. Se rep una subvenció si aquesta reverteix en la societat.

I els centres de producció catalans, funcionen com toca respecte del català i no només dels catalans?
Jo crec que no. Hi ha hagut un desinterès. L'única proposta del Teatre Nacional de Catalunya que ha rebut Rodolf ha estat una adaptació. Li va semblar un poc insultant. No es tracta de tenir una quota de participació, però hi ha autors que podrien estrenar textos al Nacional i no ho han fet mai. El mateix problema amb les companyies. Fa vint anys, en el moment que les companyies catalanes decideixen estrenar en castellà a València, això provoca una fractura que no s'ha pogut superar. En aquell moment, a finals dels 80 principis dels 90, les companyies de pes podien haver pressionat, perquè tenien un públic. El mateix passa amb el model lingüístic, que a Catalunya és exclusivament l'oriental, i quan un actor com Pep Cortès no ha estat capaç de perdre l'accent valencià doncs queda limitat a fer papers marginals. És lògic, t'estan preparant per un mercat, però per un mercat limitat, que ha deixat escapar la possibilitat d'acostumar el públic a diferents varietats lingüístiques. 

dilluns, 12 de desembre de 2011

Converses Teatrals Valencianes

-Ja deu d'estar distribuint-se pels quioscos el número 20 de la revista d'arts escèniques Hamlet, on s'inclou un plural monogràfic dedicat a estudiar la relació entre censura i teatre. La meua aportació va centrar-se en el cas valencià, en l'actual cas valencià, que no necessita de fonts hemerogràfiques. 


L'alarmant situació de les arts escèniques valencianes, però, donaria per a un llibre sancer, i malauradament molts dels temes s'han quedat al tinter. Amb la convicció que dóna saber que un reportatge és com un porcque d'ell s'aprofita tot, utilitzarem aquest blog per publicar el contingut d'algunes de les entrevistes realitzades durant la preparació del text. 

Ja hem parlat ací del cas Corrüptia i de les represàlies que està patint el seu autor, Josep Lluís Fitó,  o de Xavi Castillo, i dels problemes que ambdós creadors es troben també a l'àmbit editorial. És ara el torn d'altres participants com Josep Lluís Sirera, Paco Zarzoso o Carles Alfaro, que aniran dient la seua als pròxims dies, als pròxims posts. Agrair-los a tots ells la participació i la no sempre senzilla sinceritat en un moment tan crític per als professionals del teatre valencià. 

dimecres, 7 de desembre de 2011

Professionalització Teatral

-La ràbia que em fas, un volum al que li tenia ganes. Des que va guanyar al 2008 el Ciutat d'Alcoi de Teatre li havien florit elogis ací i allà. Malauradament, tampoc vaig poder assistir al muntatge que va tancar l'Altre Espai de València el 2009. Fa uns dies, però, regirant la pila de llibres que vaig heretar del tancament d'alguna revista de teatre, vaig trobar-me el text. Edicions 62 ens el va enviar en el moment de la seua publicació. Ja no tenia excusa. 

Una de les terribles xacres que ofega el teatre valencià és la professionalització. Les xifres de l'atur entre els actors superen el 80%, el doblatge ha pràcticament desaparegut i la ficció televisiva resta parada per impagaments. Si a tot això afegim les poques opcions de treball que tenen les joves veus del teatre en valenciàdonat l'escàs suport institucional i socialarribem a l'actual desesperada situació.

En aquest aiguamoll, Juli Disla (actor, dramaturg, director) ha estat un nadador de fons. En la seua completa trajectòria ja figuren importants premis d'escriptura com el ja anomenat Ciutat d'Alcoi, el Micalet o el Ciutat de València, entre d'altres. A més, va treballar el terreny televisiu al celebrat Autoindefinits, i això es nota. Perquè el text de La ràbia que em fas transpira una mil·limetrada economia de la paraula, amb acotacions brevíssimes, el que fa necessària una màxima expressivitat en cada frase. I l'obté, sense la necessitat de forçar situacions ni d'encabir crescendos injustificats. Molts dramaturgs triguen anys de professió en aconseguir uns diàlegs tan naturals, poques vegades vistos al teatre en valencià, encara perdut entre la normativa, l'adequació i la parla del carrer tan deteriorada. Tota aquesta espontaneïtat es transmet als personatges, a la història, que flueix tan absurda com la realitat, tan terrible com ridícula, tan divertida com colpidora. Tota una lliçó de bona arquitectura teatral.

I clar, després de llegir peces com aquesta, un es pregunta com aconsegueixen determinats creadors superar tants entrebancs, tants pals a la roda posats per un sistema podrit, on la culturai més la pròpiaés no només ignorada sinó maltractada. Malgrat tot, hi ha persones que aconsegueixen bastir una professionalitat quasi sobrenatural. No cal dir que en altre país tant La ràbia que em fas com Disla estarien a un altre nivell, gaudirien d'un altre estatus, d'una altra projecció. I no deuria, però això ho fa encara més admirable. 

diumenge, 4 de desembre de 2011

Tapes d'Avantguarda

-El Tickets és un d'aquest establiments de cuina d'avantguarda on el mecànic ritual del nodriment es transforma en espectacle. Gràcies al segell de la família Adrià, la fruita agafa textura de còctel solidificat, l'amanida sabors d'explosiva evocació. Les olives són essències esferificades, el peix fregit presenta forma de xip, i el fresc té gust de pernil. Les postres prenen forma de conte, i els gelats tenen gust a paisatge. Ni la repulsiva presència de Salvador Sostres va aconseguir llevar-nos la gormanderia. Quin tiberi més espectacular:

Olives esferificades.
Pescadito Frito.

Sembla pernil, fa gust de pernil però en realitat és tonyina.
Mini airbags de formatge acompanyades de pernil.
Xuxi mató (entre d'atres coses)
Amanida de taronja.
Ostres en escabetx.
L'advocat es pot transformar en pasta de canelons.

Peixos que agafen forma d'altres peixos.
EL LLAMANTOL, i res es pot ja comparar.

Canapè de pollastre.

El McDonalds del Tickets.

El Bosc Animat.

Pastis Tebi d'Ametlles.

divendres, 2 de desembre de 2011

Mirofret

-Fa ja uns anys, mentre transitàvem alguna de les runoses carreteres irlandeses, ens va avançar de forma violenta un enorme camió frigorífic. Els companys exclamaren llavors, puto camió, i jo vaig dir amb la dosi de xovinisme característic: ei, insulteu al conductor però no us fiqueu amb el camió, que està fet a Alcoi

Aquesta setmana tancava definitivament un símbol de la indústria alcoiana, l'empresa Mirofret, que durant 134 anys havia fabricat tot tipus de carrosses frigorífiques per al transport de mercaderies. El fracàs del concurs de creditors és un exemple més en la insuportable crisi. Desapareix, doncs, un dels pocs exemples d'indústria no tèxtil que encara dotava la ciutat d'una certa brillantor, d'aquella aura que en el passat va forjar el caràcter alcoià en l'orgull de pròspera ciutat industrial, de cas a banda, de som alguna cosa. Tot miratge.

Imatge que encara penja del web fantasma de Mirofret.
Recorde una nit de 1996, un espectacular incendi va destruir la factoria de Mirofret a la carretera d'Alacant. Mai havia vist res semblant. Poc temps després la van reconstruir, i fins i tot van obrir una segona nau no molt lluny de la primera. Totes les institucions van bolcar-s'hi. Eren altres anys. Fa només 15 anys, ningú podia arribar a imaginar-se que hi hauria coses més destructores que el foc.

dimarts, 29 de novembre de 2011

De Tapes per Barcelona

-Aquesta setmana torna De Tapes per Barcelona, una de les iniciatives gastronòmiques més suculentes dels últims anys. Es tracta d'una variada ruta per alguns bars i restaurants de la ciutat de Barcelona on, només per uns dies, et serveixen tapa i canya a 2,40 euros.

Però no es tracta només de tirar els preus, la gràcia ressideix en què cadascuna d'aquestes tapes opta a un guardó que s'atorgarà per votació popular. Una oportunitat per descobrir nous espais, nous sabors, per passejar o simplement per sopar i embufar-se a bon preu. Només fins el 4 de desembre.

Podeu trobar el mapa a www.detapesperbarcelona.es.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Postal Tardoral

-Carrers humits encara, la nit vora mar és intensa i espesa. Matinada d'un blau elèctric que anticipa un dia assolellat. Els lledoners del carrer esgrogueïxen ràpidament i cada cop de vent perden un grapat de fulles. En poc més d'una setmana les hauran perdudes totes.

Hi ha també la cridòria dels xicons entrant a estudi i, pels terrats, algunes gavines badallen a l'uníson de forma grotesca. Els gralls es barregen de tant en tant amb el cruixit de les persianes: ara la papereria, ara un bar, ara la botiga de més enllà.  Camions de repartiment i un degoteig constant de bicis que van i tornen.

En alguna finca, la dona de fer feines passa el motxo per l'immediat segment de paviment que envolta el portal on treballa. De més enllà, la mira un vell molt vell que ha eixit a passejar un gos tan pansit i rancallós com ell. L'avi fuma mentre el gos, dins l'escocell de l'arbre, mira d'acomplir el dificultós tràmit de la evacuació diària.

Un parell de bessons d'uns quaranta llargs, discapacitats mentals, remunten a cada dia el carrer Peu de la Creu. El seu pas es lent i descompassat i molts matins, l'un a l'altre, li recrimina de molt mala gana matinera la seua lentitud. Seuran una estona a l'ampit de la finestra que Edicions 62 té al Carrer dels Àngels. Seuen i esperen el minibús que junt a d'altres discapacitats els portarà a les seves activitats diàries. Passar pel seu costat, veure'ls idènticament vestits, mimèticament gestuals en el seu cabreig, produeix una sensació estranya, com un curtcircuit matinal, com un déjà vu convex de matèria onírica.

Aquest matí, aquest dilluns, per primer cop ha fet fred. És ara que s'acosta l'hivern.

dissabte, 26 de novembre de 2011

El Terròs i la Flama

-Un petit got d'absenta, un terròs sucre i una forquilla mida café; el ritual de sempre, el Marsella de sempre. Aquell greixós guiri que el regenta no para d'insultar els clients en tancat anglés britànic. Mire el terròs de sucre fixament. El remulle i li bote foc. Mentre es consumeix encès en la feble flama alcohòlica, per primer cop associe el nom de la plaça amb el del Noi del sucre. No havia caigut encara. 

Aquesta setmana, tot i que els cinèfils ja havien celebrat amb pompa de comiat el tancament de la seu del carrer Sarrià, la nova Filmoteca ajorna per enèsima vegada la seua obertura. La raó d'aquesta nova dilatació és que es vol esperar a la finalització de les obres de la plaça on es troba el principal accés, la Salvador Seguí, la plaça del Noi del sucre. 

I és que el conegut lider anarquista va morir molt prop d'ací. Uns pistolers de la patronal li pegaren un tret al cap el 10 de març de 1923. Ara, la plaça que portarà el seu nom s'obre al bell mig de l'únic vestigi d'autèntic de Barri Xino que quedava al Raval. Segons els plans de l'Ajuntament, el fet d'obrir dotacions culturals contribuirà a "sanejar" la zona. De fet, les putes, els camells i els lateros habituals de la zona ja fa mesos que es queixen de la pressió policial. Paralel·lament, continua la política d'expropiacions d'habitatges a la zona. 

San Ramon, En Robadors, ja no són el que eren. Ni els bars, ni la gent. Ja no ve el jovent. Tret del 23 i la Bata de Boatiné, la resta de locals han perdut la seua saba. Ho han aconseguit, l'últim indici de Xino s'esfuma. Tot i ajornada, la inauguració de la Filmoteca és imminent. Llavors, s'instal·laran ací modernes terracetes plenes de gafapastas i de turistes cool que es despengen del luxós hotel limítrof. Tajinder, el nostre barman de sempre, vol marxar, ha traspassat tots els negocis que tenia a la zona: "ja no ens queda res a fer ací", diu molest. Foren bons anys, li recorde.

A Salvador Seguí li va caure el sobrenom de Noi del sucre per la seua afició a menjar-se els terrossos que li servien amb el café. La flama de l'absenta i del sucre és d'un blau pàl·lid i fràgil, quasi es pot tocar amb els dits. De sobte s'apaga i deixa una escalfor tèbia, subtil, com un record de borratxera.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Mala Sort

-Va ocórrer fa un parell de setmanes, segons es comenta en tertúlies periodístiques. Quan el ja president en funcions Zapatero era preguntat pel risc d'erupció volcànica a l'illa del Hierro, afirmava entre lacònic i sarcàstic: "amb la mala sort que tinc segur que em toca a mi". 

L'anècdota serveix hui per valorar els resultats electorals. La històrica victòria del Partit Popular a tot Espanya no té aturador possible. De res ha servit el discurs d'espantar els votants amb el llop liberal i antisocial. Rajoy ha aconseguit una victòria lapidant. No obstant, hui dilluns de ressaca electoral, tot mirant els diaris em preguntava quines qualitats posseïx ara el lider del PP i futur president que no tenia el 2004 o el 2008? En què ha canviat el seu partit? Quines solucions pot aportar a un conflicte que, com s'està demostrant a les últimes setmanes, té poc marge de maniobra en un context local.

Ja ho insinuava Zapatero. La mala sort d'haver coincidit governs, en principi identificats amb el progressisme, i la pitjor crisi econòmica que es recorda tant a Catalunya com a Espanya és un estigma que trigarà lustres en marxar. Això o la cosa no acaba ací i el fosc horitzó d'aquests negres anys ens oferirà la caiguda de més d'un govern, de més d'un color. Ho veurem.

divendres, 18 de novembre de 2011

Pas de Cranc

Si guanya Rajoy, dilluns dirà, "I ara què?"
-A les portes del cap de setmana que ha de definir la política estatal dels pròxims quatre anys, llancem un parell d'apunts per a la reflexió. Si les urnes transformen a Rajoy en el següent habitant de la Moncloa, com totes les enquestes semblen indicar, haurà estat no per la victòria del PP sinó per la derrota del PSOE, que tot i que ho semble no és el mateix. 

Don Mariano, fidel al seu estil, l'única cosa que ha aportat a la desesperant situació que està vivint el País són ambigüitats. La retòrica programàtica dels diferents partits, ho sabem, cada dia és més pobra, més mancada d'idees. És el que els experts anomenen el catch-all party, és a dir, sigues ambigu i no la cagaràs perquè no hauràs dit res. Rajoy, gran expert en aquest aiguamoll, s'ha quedat quietet, ben quietet, a esperar que el vent continue no bufant al seu favor sinó en contra dels altres.

Segon. Sabem per Catalunya com de nefastes són les rodes del bipartidisme, sobretot en matèria de conservadurisme. I amb això no vull dir que no haja d'haver alternança. Res d'això. Per fer-me entendre posaré alguns exemples. Quan encara fumeja la dimissió en bloc del CoNCA, aquesta setmana saltava la notícia de la substitució de Josep Ramoneda al capdavant del CCCB. Dos casos amb un mateix setgell i amb una mateixa conclusió, la cultura no pot estar al servei dels carnets de partit. El CoNCA, en aquest sentit, havia estat creat com a eina per gestionar el món dels ajuts de forma imparcial, amb independència respecte als colors polítics. El seu desmantellament per part de Ferran Mascarell és una pèssima notícia per als que confiàvem en un futur en que la cultura catalana, i el seu suport institucional, deixaren de funcionar com una xarxa clientelar del govern de torn. Res a fer. 

Com el cas de Ramoneda. Ací no importa gens la trajectòria d'un professional que ha situat al CCCB entre els centres de reflexió més importants d'Europa. Per a més inri, la seua substitució no respon a cap pla alternatiu conegut respecte a la línia que han de seguir les dotacions museístiques barcelonines. Simplement se'l purga per ser més progressista que conservador.

En el pla estatal, Rajoy avisa que en cas de victòria també revisarà algunes de les poques fites aconseguides durant els governs de Zapatero, tals com el matrimoni homosexual, la llei de l'avort, la  del tabac o la de la dependència. Més que bipartidisme ho podríem identificar com passes de cranc, uns fan i els altres desfan. I entremig perdem tots.    


dijous, 17 de novembre de 2011

Censura Teatral no nomès al Teatre

L'encontre amb Xavi Castilo de l'anterior post (tot un èxit de visites segons el comptador de Google) venia a col·lació d'una sèrie d'entrevistes que he mantingut les darreres setmanes amb diferents creadors de l'escena valenciana. I tot arrel d'un reportatge que estic preparant sobre els diversos episodis de censura que estan patint les arts escèniques valencianes, els puntuals i els perllongats, em referisc. I tot removent casos, sembla que la por al totpoderós Consell no només afecta a les arts escèniques. 

El cas del retrat zaplanesc retallat també me l'he deixat al tinter.
Tant Josep Lluís Fitó com Xavi Castillo, m'han explicat, a més de les portes tancades d'alguns teatres, s'estan trobant també les de les editorials. Fitó, el represaliat autor de Corrüptia, una regió de l'Est, després de diversos intents no ha aconseguit més que “excuses peregrines” per part de diversos editors. De moment, els que no heu vist l'obra haureu d'esperar per llegir-la.

Castillo, per la seua banda, editava a l'abril el primer llibre antològic de material de la seua companyia, Pot de Plom, amb l'alcoià títol d'Això ho pague jo. I ho feia a través de la creació d'un segell editorial propi després que Bromera declinés publicar-lo en l'últim moment. Castillo promet, als seus pròxims espectacles, donar més detalls sobre l'afer, que s'aventura sucós. 

Per cert, si algú vol consultar el reportatge del que parlava abans, lamente anunciar que s'haurà de comprar el nou-nou numero de la revista Hamlet que sortirà el més vinent. Tot i això, aquest blog continuarà donant llum a altres passatges molt llaminers que s'han quedat fora de redactat. 

dilluns, 7 de novembre de 2011

Pausa

-Aquest blog romandrà uns dies sense activitat a causa de la càrrega de faena que arrossega el seu autor. Que tot siga sempre això...

dimecres, 2 de novembre de 2011

Xavi Castillo Contraataca

-Ha estat tot el mes a la Sala Muntaner amb Hamlet, això ho pague jo!, i quan encara falten 5 funcions reconeix que no li ha anat malament del tot. I això que s'ha presentat per primer cop davant el públic barceloní sense afluixar ni una miqueta la carrega de valencianitat que embafa els seus espectacles. Part de l'èxit s'ha de d'agrair a la cada cop més nombrosa colònia d'emigrants valencianets, que hem fet córrer la veu. També al fet, ben significatiu, que les misèries de la política autòctona i l'allau de corrupció hagen ultrapassat les fronteres del País Valencià. Matèria primera per al bufó extraoficial, Xavi Castillo, que entaulat, com tots els còmics, sembla molt seriós. Açò ho paga ell!
La cervesa consumida durant esta entrevista la paga ell, per suposat!
Quan va començar a guanyar pes la política en els teus espectacles?
És un pas natural, lògic. Jo en realitat no faig imitacions sinó que passe a crear personatges basats en polítics. Eixos personatges dins d'algunes històries que jo m'imaginava em venien de puta mare. Així, vaig començar a utilitzar en els meus monòlegs a Zaplana, Trillo o Rita Barberà. És a partir de La Vengansa (2002) que l'actualitat política guanya el pes definitiu. 
 
I arriba el punt de dir con la iglesia hemos topao
La primera anècdota va ser durant una entrega de premis que conduïa. Davant una imitació del Papa Joan Pau, un home del públic va començar a dir-me cerdo, i fins i tot un regidor del PP el va recolzar pujant a l'escenari per demanar disculpes. Davant d'això, la gent del públic va començar a demanar llibertat d'expressió. Es va armar molt de rebombori. Això va ser amb el Papa, l'estrella del món de la censura. Poc després començarien els vetos i les prohibicions.

Tu entens que la gents s'emprenye?
A vore, jo no ho pense massa. Jo faig els espectacles com me'ls imagine. Jo crec que tant en la qüestió eclesiàstica com en la política, depèn molt del sentit de l'humor de la persona. Jo ho faig amb molt de catxondeo. Té mala llet, d'acord, però ho faig intentant que la gent es descollone al màxim. Fins i tot ma mare, que era molt beata, reia quan em veia fer de papa. Depèn de l'humor de la persona. Puc entendre que s'ofenguen però si ho fan tenen dues faenes...

Treus molt profit de la censura. 
Tinc assumit que la censura m'ha portat més públic. Però també s'ha de tenir present que estem vetats i hi ha molts pobles en els quals no podem treballar. Contractar en estos moments a Pot de Plom s'ha transformat en una qüestió quasi política, i jo no vull això, jo vull treballar pels pobles, perquè en els pobles hi ha gent de totes classes. Perquè un alcalde mana al poble però no en el poble. No tothom és del PP. Les instal·lacions públiques no són finques privades de cap gestor, són també d'aquells que volen veure'ns. Hi ha moltíssima gent que ens seguix arrel de la censura però, clar, els vetos ens obliguen a estar molt actius, a fer moltes actuacions, a treballar per dos duros. S'ha d'actuar on siga.

El Capità Moro paga també els bolos de Barcelona, encara que els catalans mai hagen vist un boato.

Llistes negres?
Al País Valencià cada companyia té una visió diferent del que és la censura. Uns te diran a mi no em deixen actuar per allí o allà. Altres, fins i tot, se senten exclosos i diuen que el circuït els arracona per treballar en castellà. Evidentment, hi ha llistes negres. Jo estic a una. Al principi no m'ho creia però després la realitat ha anat demostrant que sí. Però a més m'ho han dit a la cara. Des de Diputació diuen que Castillo no lo podemos publicar.

És pitjor la censura o l'autocensura?
El pitjor de la censura és la por. La gent té por de dir les coses. Alguns diuen dos cosetes i ja se creuen estar fent un alegato antifascista. Aneu a prendre pel cul! S'han de dir les coses clares. Al Centre Dramàtic diuen que parlen de la crisi amb un Lope de Vega. Fan un Txèkhov i els creadors se poden sentir trencadors i subversius. Però em suda la polla per davant i per darrere. Tenen por!

A què?
Anem a dir-ho clarament: la gent té por de perdre les subvencions, de perdre les seues ajudes econòmiques. Ja n'hi ha prou de parlar d'ajudes i de subvencions, anem a parlar del teatre tan poc compromès que tenim al País Valencià. A mi, fent de director, un actor ha tingut por de parlar de Canal 9, perquè resulta que eixe actor vivia de les sèries. No ens enganyem, perden el cul per actuar a Canal 9. Estan acovardits. Quan he tingut problemes amb la censura, la mateixa gent de la professió m'ha dit: eh, clar, com dient, clar que te passaria això, que no saps on vius?. Jo preferisc quedar-me ben a gust damunt d'un escenari, no rebre subvencions i que no em telefone Canal 9. 

Et sents un outsider?
No ho sé. Jo no pense en eixes coses. En tot cas, jo el que faig no té misteri, faig que la gent es descollone, però com a mínim mantinc la coherència. Al País Valencià s'ha de parlar de creativitat, de quins temes escollim per fer una obra de teatre, quins autors. Es fa un teatre burgès i acomodat i a més tenen poreta. Si això ho ampliem, al final, farem un show. Mira, es podria titular Artistes, Culturetes, Xupapolles i Tocacollons. Els agrada ser com alternatius i dir, ay, yo soy comunista, tu lo que tens és una bescollada que en déu, fill de puta!

divendres, 28 d’octubre de 2011

Més Coses de Casa

-Continuant amb el post anterior, ens vam estar de dir algunes coses. Per exemple, l'article com a gènere té bastant de dogmàtic. Quan, als diaris, encetem la columna d'un dels nostres escriptors de capçalera, esperem extraure d'ella el reforç positiu d'alguna de les nostres creences.

És aquesta mateixa norma la que fa possible que certes persones s'entusiasmen amb el reaccionarisme naciocarca de la Rahola a La Vanguardia, i en canvi detesten plantejaments semblants—només canviant la proporció de color del drap que besen—de diaris com El Mundo. En resum, que s'ha de tenir ganes de pegar el sermó i de rebre'l. Els articles oberts o vacil·lants no són propis de cap escola ni són demandats.

Quan ahir triava el tema per a l'entrada—arrel del desafortunat article de Sanchis—argumentava que persones com Gerard Quintana puguen defensar en públic consignes que després ignoren a sa pròpia casa, en referència a que un actiu militant catalanista crie als seus fills en castellà. Cal separar la vida privada de la pública, ho pensava i ho pense. El cas és que a partir d'alguna objecció plantejada comence també a pensar el contrari.

Proposar i després no predicar amb l'exemple és, a totes llums, una activitat que comporta un alt grau d'hipocresia. Com tots aquell polítics que defensen codis morals per a després, en la intimitat, passar-se'ls pel forro. No me'ls crec. Això perjudica, sens dubte, el seu missatge, qualsevol missatge.

No crec que la llengua triada per a casa siga tan important com per decidir el destí d'un home, però tal volta sí serà decisiva la seua coherència. Coherència com la que em gaste, escriure una cosa un dia per reflexionar la contraria al sendemà. Clar, em falta el graó de dogmatisme dels bons articulistes.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Coses de Casa

-Sempre he admirat els companys que es dediquen a la tasca de l'articulisme. Modestament, de tant en tant n'he fet algun, però mai, excloent la faceta de blogaire, he tingut una rutina marcada, un tic-tac que recorde periòdicament la necessitat d'un tema, si pot ser interessant i actual, que s'ha de rumiar, pair i escriure'l en espai limitat i amb ànim de donar-lo a conèixer en mitjans generalistes. Tota una pressió psicològica i professional. Patisc per qui publica diàriament.

Hi ha escriptors fantàstics que han fet de l'articulisme la seua vida. Alguns d'ells s'han deixat pel camí el temps i l'esforç que els hi hauria permès ser grans o prolífics novel·listes, asssagistes o alguna cosa de més durada. Perquè l'article, ja ens ho van explicar a la universitat, resta ancorat a l'actualitat, i s'ha de ser molt Ors perquè la cosa perdure, possibilitat esta a l'abast d'un grapat. Clar que la cosa, al ser immediata i continua, posa a l'abast de l'escriptor una liquiditat gens menyspreable en esta professió. Per no parlar de l'ego que suposa saber-se llegit i en la cresta de l'ona. Vanitats sense les quals no existiria el periodisme.

Vicent Sanchis a voltes també pixa fora de test.

I tot açò a què ve? Avui un sensacional periodista, un reconegut articulista i compromesa persona, Vicent Sanchis, ha publicat un article bastant comentat i justament criticat. Un mal dia el pot tenir tothom, errar és humà i perdonable. Imagine Sanchis mirant la tele sense saber de què escriure, assetjat pel temps, potser capficat per altres coses, amb jetlag o de ressaca, no ho sé. 

I de sobte, a pagar-ho Pebrereta! El programa d'Albert Hom, El convidat, un exercici de respectable entreteniment com hi ha pocs a la graella, un merescut èxit de qualitat, acaba sent el blanc d'un article gratuïtament encabritat. La raó són els convidats escollits, que són rics, famosos i símbols de la catalanitat però que—Crassus Errare—utilitzen castellà en la intimitat de les seves llars. 

Gerard Quintana puja en castellà als seus fills, quina sorpresa!

No m'imagine culpable per parlar amb mon pare en castellà. Tampoc tindrà remordiments Gerard Quintana o el doctor Dexeus quan parlen en esta llengua als seus fills/néts. Una cosa és la intimitat casolana que aquest programa escorcolla i una altra ben diferent la imatge i el treball públic que projecta cadascú. Perquè les coses de casa a casa han de quedar, encara que alguns dies dolents acaben per reflectir-se en el nostre treball de cara a la galeria. Disculpat queda.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Principi de Final

"ETA confirma la seua derrota perquè arriba al seu final sense haver aconseguit cap dels seusobjectius. La democràcia i l'Estat de Dret han guanyat, i tot el mal i el patiment causats no els haservit per a res".

Amb aquestes paraules el lehendakari Patxi López valorava l'anunci del cessament de la violència  terrorista. Un nou futur s'obre als habitants d'Euskal Herria, un horitzó on només la política ocupe l'espai que fins ara havien tacat la mort, la violència, el terror i les amenaces. 


Però açò no és més que el principi del final del conflicte. Ara s'haurà de veure com es fa l'entrega de les armes, com es gestiona la desarticulació definitiva, com es castiga a tots aquells que fins ahir mateix pensaven en l'assassinat com mesura de pressió. La solució definitiva depèn, també, de com es gestiona la memòria de tots aquells han patit, de les víctimes reals i no d'aquells que un dia tornaran a casa com a falsos herois. 

D'entre totes les declaracions de valoració del final d'ETA, he escollit la de López per remarcar, ara amb la possibilitat de la perspectiva, la inutilitat de tanta sang. Hui, si hi ha espai per l'esperança cal, primer de tot, recordar a tots aquells que ja no poden celebrar-ho.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Els Premis de l'Espistolari Blau 10-11

-Un any més, coincidint amb l'aniversari d'aquest blog, elaborarem una llista personal i subjectiva on se referencien algunes de les més destacades manifestacions culturals que ens ha donat la temporada. 

La selecció, recordem, resta circumscrita a les meues coordenades espai-temps, és a dir, que no estaran tots els que són perquè no he vistni de conyatot el cinema que m'hauria agradat, ni tot el teatre, ni he pogut assistir a les exposicions marcades, ni assolir la xifra de llibres desitjada, etcètera.

No oblidem tampoc la tradició del sorteig de la Botella de café-licor Cerol entre el pocs però ben avinguts seguidors habituals d'aquesta bitàcola. Més instruccions a comentaris.

Premi EB a la Millor Obra Audiovisual 
The Tree of life (Terrence Malick). La crisi es reflecteix també en les idees. Qui va dir que en períodes difícils augmenta la creativitat? Segur que no pensaven llavors en un art-indústria com el que ens ocupa.

Un any més el cinema ha mostrat un nivell lamentable, o com a mínim ho han estat la major part de les propostes que ens han arribat a través d'unes exhibidores cada cop més acovardides en veure que el pastís minva ràpidament.

En aquest context, un outsider com Terrence Malik ha sigut capaç d'alçar un producte per moments confús, apte tant per un cinema com per la sala d'un museu, habitat per supestars però adreçat a cors audiovisualment sensibles. Una cinta amb referencialitat pròpia que torna l'art al seu fosc bagul aïllat ple d'ombres projectades. Ni ulleres 3D ni artificis, simplement fragments de vida disposats a través d'un muntatge i oferts al públic quasi de forma crua.


Premi EB a la Millor Obra d'Arts Escèniques
La casa de la fuerza (Angélica Liddell). Quan altres creadors, comprensiblement més preocupats per omplir sales, plantegen la comèdia com única distracció possible per a l'espectador en aquests temps de caos, la Liddell ha continuat passejant el seu desfici per diferents teatres.

I és que, com ella diu, treballar amb el dolor, des del dolor, és una autèntica revolució a un món que tendeix irremeiablement a la superficialitat i l'escapisme.

Cinc hores d'espectacle, una experiència que furga dins l'ull de les formes escèniques "convencionals", barreja personal i intransferible de teatre de sentiments, de denúncia, performance i exercici plàstic; i tot plegat d'una bellesa poètica esglaiadora.

Més informació al Retrat i l'Entrevista que vam publicar per ací al seu moment. 

Accèst: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I de Castila. Passa de tant en tant que petites obres de companyies joves aconsegueixen fer el ple. Ja ho vam veure fa unes temporades amb l'extraordinària Ruddigore o la nissaga maleïda al Versus Teatre. També en aquest espai hem vist durant la temporada la peça de la companyia La Calòrica que, malgrat els pocs mitjans amb els que comptava, ha sobreeixit per la seua imaginació, oportunitat i encert a l'hora de tractar un tema històric a priori tan poc espectacular com és la decrepitud i mort d'una reina castellana del segle XV. 

 Premi EB a la Millor Obra Musical
Lamparetes (Antònia Font). Dir que els Antònia Font han madurat el seu pop és un tòpic. Dir que a força d'anys de treball s'han avançat a la resta de bandes del seu àmbit també ho és.

El que no ha estat repetició enguany ha sigut Lamparetes, disc on l'univers poètic de la banda ha fet una nova volta de cargol, creant noves textures, històries i personatges que es venen a unir a la llarga llista de robots espacials, cosmonautes russos i animals humanitzats. Lamparetes és un nou pas endavant, que situa la banda en una posició difícil d'assolir.  


Premi EB a la Millor Obra Escrita
Vida Privada (Josep M. de Sagarra, Butxaca). És fa molt necessària ja una desmediatització de la vida literària. Les llibreries s'assemblen cada dia més a peixateries on es ven mercaderia fresca que es podreix i, per tant, cal llevar-se-la del damunt. En aquest context—esperonat des de els mitjans—la relectura o el descobriment de les grans obres del passat té poc o molt poc espai. 

L'any passat, el premi a l'editorial Cátedra plantejava la necessitat d'una editorial en català que se li assemblés (reedició, accessibilitat, estudi). De moment, i mentre això arriba, la unió de les principals editorials catalanes en  un segell com La Butxaca ens garanteix l'accés a algunes de les grans obres de la nostra literatura. Bé de preu, tot i que encara trobem a faltar la inclusió als títols d'edicions crítiques en condicions. 

Entre les sorpreses de la temporada, Vida privada de Sagarra, una de les millors novel·les del segle XX que cal reivindicar amb vehemència.


Premi EB d'Arts Plàstiques
Illa dels Museus, Berlín. La museística actual es troba mediatitzada per dues tendències convergents però no coincidents en molts casos: el gran públic i la pedagogia efectiva.

El conjunt d'edificis agrupats a la Illa dels Museus de Berlín ha aconseguit un bon equilibri entre el turisme de masses i la difusió efectiva de les seues col·leccions. Audioguies gratuïtes, un discurs coherent, separació dels fons per temàtiques i tècniques i un conjunt d'activitats adreçades a la constant reescriptura dels significats de les seues obres d'art. Molt per aprendre. 

Premi EB al Millor Esdeveniment
FIB 2011. Quan els gurús de la festivalomàquia havien previst una fosca era de recessió en el festival més famós entre tots els que combinen la fórmula càmping, cervesa i música, el FIB 2011 ha posat al seu lloc la llegenda. El cartell difícilment tornarà a ser igualat, les actuacions no van decebre les expectatives i va tornar l'irrenunciable mínim equilibri entre bandes forasteres i locals. Irrepetible.


Premi EB al Millor Espai 
Premi EB al Millor Personatge
Bar Leo i la Leo. Dos dels premi de l'edició d'enguany van a parar a un espai i a la seua ànima i mestressa. Perquè el Bar Leo de la Barceloneta s'ha consolidat aquesta temporada com el gran centre de reunió de tots aquells que volen escapar de l'excessiu nivell d'encarcarament que governa Carcelona, la ciutat de les aparences i el poseteo.

En realitat la fórmula no guarda massa secret: tracte amable i familiar, una parròquia fidel i espontània, estètica kitsch-flamenc que conserva intacta tota la essència perduda i esborrada de la Barceloneta més genuïna i, per suposat, ella, icona i musa que sense plantejar-s'ho s'ha transformat en un referent de la modernitat underground, La Leo.

Si encara no heu anat, afileu les palmes i esteu preparats per a qualsevol cosa. Carrer Sant Carles, 34.




Premi EB al Millor Blog
Busca qui t'ha pegat (al dia) (Razoir Electrique) La velocitat amb que muten les tendències de la Xarxa fa que, en gairebé tres anys, l'efervescència de la comunitat blogaire haja decrescut considerablement. La popularització d'altres canals com Twitter o Facebook vindria a explicar el fenomen. Moltes de les bitàcoles més interessants de la catosfera han reduït molt la seua activitat o han desaparegut. I és una trista notícia perquè els blogs ofereixen un espai de reflexió impossible a d'altres plataformes més adreçades als missatges curts i breus.

Afortunadament, encara queden espais on de forma regular trobem reflexions, històries o entreteniment. O tot alhora, com és el cas de Busca qui t'ha pegat, blog on a més a més s'ofereix una cuidada i coherent estètica, dominada per una suggerent selecció d'imatges. D'on les traurà?

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Quatre Anys

-Recrear, tornar, fer present un passat no tant llunyà, tot i que ho semble. Un viatge en tren, no fa tants anys, quatre en concret. Una vesprada d'octubre, un paisatge d'horta al capvespre, el tren travessant-lo a gran velocitat, com fugint. 

Un personatge—era jo però ja no ho sóc—, a dins del tren, a gran velocitat, fugint, fugint d'una boira, d'un glaç, d'una humitat freda i apegalosa on suraven fantasmes, éssers tots bastits de foscor, criatures sempre despertes que s'alimentaven d'allò que els sobrava als porcs. 

Adéu, i el tren travessa un paisatge d'horta al capvespre, com fugint, com acorconant suaument aquell estat entre la vigília i el somni, entre un present tornat passat i un futur fet d'esperances.

Refer, aconseguir, pretendre. L'establiment d'un cicle, d'una perspectiva. Què hi ha de nou? Quina solució? 

He sentit dir que, pels singles d'alguna d'aquestes properes muntanyes, els pastors d'il·lusions han tornat a veure boira. Ja no és la mateixa boira—tampoc som els mateixos nosaltres—, però continua sent boira, boira al cap i a la fi.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Les Pomes de l'Arbre de la Ciència

-Un visionari és aquell individu que gràcies a una idea, i al seu desenvolupament, aconsegueix canviar el mode d'entendre la realitat d'altres persones. No sé si el recentment desaparegut magnat d'Apple, Steve Jobs, era un visionari. El que no es pot negar és que va transformar els hàbits de consums de milers de persones, i això, en la societat de consum es cataloga com a revolució. 

Per a molts de nosaltres Jobs era d'allò més paregut a un camell. Per dir-ho més fi, s'assemblava a la serp del paradís que ens convidava de tant en tant a mossegar la seua collita de pomes tecnològiques. Malauradament, com a bon miratge de la postmodernitat, el seu llegat de gadgets no trigarà més de tres o quatre temporades en estar passat de moda. 

El que sí romandrà, potser per alguns decennis, és la manera com molts milions de persones a tot el món hem canviat la nostra manera de consumir tecnologia. Molt resumidament, el que la revolució Apple ha introduït en l'electrònica és la democratització del consum de luxe. Una cosa ben estranya així escrita.
 

Les màquines Apple tenien les mateixes prestacions que la resta de competidors del mercat, però eren més boniques i, sobretot, funcionaven i funcionen molt millor. La necessitat per part de molts usuaris d'assolir un rendiment concret, de viure a un món sense ordinadors penjats i amb un programari que apropés el consum domèstic al professional creà un nínxol de mercat prou ampli com per ficar cullera. Després, ja se sap, oferta i demanda s'equilibraren. Alguns anys més tard vindrien els iPod, la revolució de l'iPhone, l'iPad, i un llarg etcètera; fer créixer en horitzontal el que ja era un imperi, mentre la competència perdia poder i prestigi a força d'entestar-se en el vell model obsolet.

Als Estats Units, la desaparició de Jobs s'equipara als mitjans a la d'un artista o president. Avui se l'acomiada com al segle XIX França deia adéu a prohoms com Victor Hugo. Les idees dels revolucionaris del nostre temps, però, són considerablement diferents.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Xavi Castillo Aterra a Barcelona

-El mil voltes censurat còmic alcoià, Xavi Castillo, s'ha establit aquesta setmana a la Sala Muntaner de Barcelona, de la qual no pensa moure's en tot el mes. 

El seu assalt a la capital del Principal ve precedit per la legió de fans valencians que el segueixen i que l'idolatren com el Pepe Rubianes de Sènia cap abaix... bé, ara de Sènia cap amunt també...

En fi, que en donarem més detalls en aquest blog en pròximes entregues. De moment, com a mostra de l'espectacle, ací us deixe la seua pròpia explicació, que no aclarix molt les coses, però que és suficientment explícita per aquells que ja el coneixen i prou llaminera per tots els que no l'han vist mai en acció.
 


dimarts, 4 d’octubre de 2011

Octubre, Estiu

-Com gestionar aquesta normalitat que no ho és? Com? Si cada dia, si la sequera, si la cosa no millora. 

Al temps, a la paciència, arriba un un petit alleugeriment, mentre anem a pams o bé a les palpentes, mentre gratem els marges amb un pal, mentre es perllonga la vida útil dels objectes, tasses que s'esmicolen i després es tornen a unir, mitjons sargits, totes aquestes coses que els nostres pares van tractar d'evitar-nos. 

Mentrestant, passem les nits a camp ras, a carrerons on bufa el vent de la desesperança, ací prop dormen bojos alcohòlics que parlen obertament de guerra, la guerra com una opció possible.

El sol del migdia, octubre, fals estiu. Una nova faena mentre creix l'atur sense aturador. No et pots queixar, diuen, i jo els hi conteste: a no?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...