divendres, 31 de desembre de 2010

Setena Al·lucinació


-Entre els plecs de la memòria s'amaguen certs racons que reprodueixen d'una forma distorsionada espais significatius de la nostra existència. Són el refugi d'alguns dels fantasmes que ens turmenten, aquells que darrerament es mostren tan agressius. Ja no parlem del l'espill sinó dels seus fragments, pols cristal·lí molt semblant a la sal que ens cou a les ferides. Poc pot fer la pluja ja. És el signe dels temps que ens amenaça: la mort de l'heroi, la caiguda dels deus i—finalment—la fi del món.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº6

Planet Earth is blue and there's nothing I can do.
Space Oddity, David Bowie

-Deixar caure les hores, els dies. Comprovar com van desfent-se a poc a poc les esperances, com un diminut terròs de sucre en la immensitat d'un café, un café com una mar amarga on ara sabem que acaben dissoltes totes les il·lusions, tot allò que ens espenta a seguir caminant i que al capdavall acaba transformat en sal, en contra de la nostra voluntat, en contra de tot allò que ens van ensenyar i que creiem era de justícia. Ja no. Ara comencem a intuir que no va servir de res tot el camí traçat, els plànols tan ben calculats, les frases grandiloqüents que vam interioritzar a mode de mantra i que ara resulten pejoratives utopies, paper mullat. Quina gran desfeta, quin desastre tan gran!

dilluns, 27 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº5

-Com podria jo aturar tot el fred de l'hivern?

No diré que ho esperàvem, tres grau sota zero. Sal gruixuda sobre l'asfalt, operaris aplicant-la en plena matinada sobre aquells punts viaris susceptibles d'acollir la formació de plaques de gel. L'inesperat enlluernament produït pels llums dels vehicles que tornen d'algun sopar familiar, perquè aquestes festes són per a passar-les en família.

Dos cunyats es troben inesperadament a una reunió familiar. Feia anys que no s'ajuntaven. Mai han tingut una especial relació més enllà dels vincles polítics.

-Cunyat 1: Hòstia, com estan les coses! Jo em pensava que el 2009 havia sigut dolent, però este 2010 ha estat molt pitjor. I un amic meu que entén d'aquestes coses vaticina que el 2011 encara serà pitjor.
-Cunyat 2: Les coses estan bastant fotudes, sí.
-Cunyat 1: És que aquesta generació ho està tenint bastant fotut. Nosaltres no ho vam passar tan malament. En els nostres temps, qui més qui menys, podia treballar. Ara és que no hi ha ni faena.
-Cunyat 2: ...
-Cunyat 1: I aquestes hipoteques, ja ni un pis es poden comprar. Jo no sé on anirem a parar si açò no s'atura.

Amb els anys els cunyats han après a llegir entre línies. A veure o intuir les paraules que hi ha amagades darrere les paraules.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº4

Este saber no sabiendo
San Juan de La Cruz


-Existencialismes, discursos diversos. Consumisme associat a les compres de Nadal. Solstici: segur que algun astròleg remarcaria just en aquest moment, en aquest dia, la incidència diürna de l'eclipsi de lluna, conjunció excepcional en la nit més llarga de l'any, construccions rutinàries, quasi endogàmiques, per a la jornada il·luminada de pluja més curta de la era de la debacle.

Acompanyen les lectures: Larra, Rimbaud, Ferrater. També, casualment, com qui no vol la cosa, he trobat una postal de la tomba d'Abraham (Hebron) dins del meu llibre de poesia espiritual castellana, concretament a la pàgina on hi ha assenyalat el paràgraf de Respuesta a las criaturas de San Juan de la Cruz.

Hivern. M'agradaria començar a escriure en francés, només en francés.


dimarts, 21 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº3

-Hi ha el repós del guerrer, hi ha el gos moribund que ja ha deixat de llepar-se les ferides, hi ha el número final de trapezi, òbviament sense xarxa. Trobem també les converses paral·leles, a peu de pista. El vi o la cervesa (mai l'aigua) i el fracàs projectant l'alè dels temps sobre el nostre bescoll. Quina putada no haver nascut amb la flor al cul.

divendres, 17 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº2

L'acropole officielle outre les conceptions de la barbarie moderne les plus colossales.
Rimbaud,
Villes dins les Illuminations.

-Olot (plana envoltada de serres, el vent), un home i una escopeta. Detalls suculents: deutes, un constructor assassinat, també el director d'un banc. Històries negres com la gola d'un llop. Però ara bé, qui no ha tingut mai ganes de matar un especulador, un financer, un d'estos polítics fatigosament inútils?

Ben senzill: agafar una escopeta i tot seguit eixir al carrer. Cal discreció, un portaplanols ens ajudaria a transportar l'estri al metro sense despertar sospites. Després visitar certs llocs, tots en tenim de llocs que ens agradaria visitar, de gent amb la qual ens agradaria intercanviar impressions amb una dosi de pólvora pel davant. Seria, potser, la manera més fàcil d'explicar-li a certs trompellots que significa una retribució justa, una vida digna.

Diuen els veïns d'Olot (planúria tancada per muntanyes, aïllament) que l'assassí confés Pere Puig era estrany: caçava porcs senglars i per la nit es passejava pels carrers de la ciutat abillat amb una estrela de serif i una pistola de mentida. Segons la seua advocada, l'acusat va dir-li al jutge tot justificant-se: "Amb el pa de la meva taula no juga ningú".

dimecres, 15 de desembre de 2010

Al·lucinació Nº1

Un instante vacío
de acción puede poblarse solamente
de nostalgia o de vino.

José Hierro, Libro de las alucinaciones

Amb tant de silenci no es pot escoltar res,
i el sol encara per eixir.
He de comprar aigua, fer el llit,
escriure algunes poques línies.
Menjar, llegir i la resta de les coses.
Sé, però, que demà tornarà a passar.

dimarts, 7 de desembre de 2010

El Delta

-El 1936 unes fortes inundacions acompanyades d'un fort temporal de llevant van fer virar la desembocadura del riu Ebre d'est a nord. Aquest és un dels canvis més significatius dels últims temps. D'aleshores ençà els experts creuen que aquest paisatge, sobretot en la seua part baixa, la més propera a la mar, es troba en perill. La principal raó seria la manca dels sediments que van formar i formen aquest delta. La construcció de diversos embasaments al llarg de la conca impedix que bona part d'aquest material arribe i es deposite contribuint així al desenvolupament natural de la regió. Sense aquest substrat primordial l'avenç de la mar és imparable. Les xifres parlen d'un retrocés de deu metres l'any, terreny que va engolint-se la Mediterrània lenta però constantment.


dilluns, 6 de desembre de 2010

Sedició

sedició

1. f. DRET Alçament contra l'autoritat establida.
2. sedició militar DRET Atac col·lectiu a la disciplina militar.


-Açò va ser i era un regne de pandereta. I tots els regnes de pandereta tenen un rei, un rei amb els seus respectius consellers. I clar, el poble súbdit. Doncs bé ara ve el què, perquè totes les històries tenen un què. Fou un dia que els nobles senyors que controlen les grans portes de la muralla decideixen deixar de fer la seua faena. Resulta que tan noble quefer no es troba, al parer de qui el feia, tan ben reconegut com caldria. Amb les portes tancades el regne resta paralitzat i aïllat, i llavors el rei es para a pensar i pensa: què passaria si el forner deixara de fer pa, i el fuster deixara de fer cadires, i si el metge deixara de curar malalts? Davant tant negra perspectiva i l'insistent sol·licitud dels consellers, el rei decideix proclamar l'alerta i posar als nobles guardians de les portes sota l'autoritat militar, i els obliguen a treballar sota pena de càstig. És aleshores que el regne recupera la normalitat: els comerciants poden tornar a entrar i eixir sense problemes, i els mercats tornen a estar abastits, i les gents tornen a ser felices i mengen anises i, al capdavall, ja ningú no es pregunta com va ser que tan privilegiada tasca quedés en mans de tant roín gremi, com el rei va permetre aquells privilegis a la noble casta cruel. Afortunadament, el rei té un exèrcit i aquest exèrcit serveix, entre altres coses, per subjugar els sediciosos, com s'ha fet sempre.

divendres, 3 de desembre de 2010

El teatre valencià desembarca a Barcelona

[Publicat a Teatralnet]

Diverses formacions representatives de l’actual teatre valencià visitaran Barcelona aquest mes. Per una banda, la Sala Beckett de Gràcia programa aquest desembre dues companyies ben diferents, la veterana l’Hongaresa—al c
apdavant de la qual trobem dues primeres espases del teatre català, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé—i la jove companyia El Pont Flotant, una innovadora proposta que ha estat una de les grans revelacions de la passada Fira de Tàrrega [i Premi Epistolari Blau 09-10 d'arts escèniques]. A més, el Brossa Espai Escènic estrenava ahir Antígona 18100-7, del grup també valencià Carme Teatre, una reflexió que a través del clàssic grec explora les relacions de l’individu contemporani amb el poder.

"Les situacions complicades sempre potencien la creativitat", d’aquesta manera Toni Casares, director artístic de la Beckett, va voler explicar el bon moment creatiu que es viu al teatre valencià, coincidint en el temps amb la pitjor crisis econòmica i estructural que mai s’hagi viscut a les arts escèniques del territori veí, amb desmantellament de la xarxa d’exhibició teatral pública inclòs. Tot aquest context no és aliè al treball de les companyies, tampoc a l’argument de les obres.

D’aquesta manera, la Companyia Hongaresa, habitual en les programacions de la Beckett, explora a la seva peça El alma se serena la difícil situació de tres habitants de la ciutat de València que es veuen arraconats per la demolició del seu barri com a conseqüència de les polítiques especulatives. L’obra s’acompanya de la peça curta Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana), un apèndix de referències shakespearianes que apunta directament a un president valencià que es mou entre el remordiment i l'ànsia de poder. L’Hongaresa completa el seu desembarcament a Barcelona amb Umbral, una peça ja clàssica en el repertori de la companyia que es troba íntimament lligada a la història de la Beckett, lloc on es podrà veure tot aquest cap de setmana.

TEATRE DE SENTIMENTS
El teatre d’El Pont Flotant escapa a les classificacions, explora la natura ritual originaria del fet teatral i defuig la negativitat per abraçar una avantguarda positiva, carregada de bons sentiments. Entre el 15 i el 19 de desembre presenten a la Beckett les dues obres que han aconseguit despertar l’entusiasme de crítica i públic allà per on han passat. Com a pedres, en primer lloc, és un espectacle que parla de la memòria on la realitat familiar i els records personals dels actors es barregen amb la ficció pròpia d’una representació carregada de sorpreses.

Exercicis d’amor, per altra banda, és un espectacle concebut per a fer-nos reflexionar al voltant de les relacions humanes on, segons Pau Pons, integrant de la companyia, no parlem d’espectadors sinó de convidats a una celebració on fem al públic protagonista sense que ningú s’arribe a incomodar. A Exercicis d’amor també trobem un bon grapat de sorpreses, algunes d’elles gastronòmiques, que fan d’aquest espectacle una experiència difícil d’oblidar.

CLàSSIC D’AVANTGUARDA
La pervivència del mite clàssic de Sòfocles i les sues ressonàncies en la nostra societat són els trets bàsics de l’espectacle Antígona 18100-7, un qüestionament de la relació de l’individu amb el poder en un món cada cop més globalitzat i aparentment segur. La peça és un dels darrers èxits de Carme Teatre, una companyia amb quasi vint anys d’experiència que és tot un símbol del teatre alternatiu a la ciutat de València. Funcions fins al pròxim 12 de desembre al Brossa Espai Escènic.

***

Companyia Hongaresa de Teatre

-Umbral de Paco Zarzoso. Del 2 al 5 de desembre. Sala Beckett.

-El alma se serena, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i “Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana)”. Del 8 al 12 de desembre. Sala Beckett.

El Pont Flotant

-Com a pedres del 15 al 17 de desembre. Sala Beckett.

-Exercicis d’amor, 18 i 19 de desembre. Sala Beckett.

Carme Teatre

-Antígona 18100-7 del 2 al 12 de desembre. Brossa Espai Escènic

dimecres, 1 de desembre de 2010

Claudio Tolcachir

-Pertany a eixa estirp de directors i dramaturgs provinents d'argentina que fan un teatre que es teatre, que prescindeix d'elements superflus per mossegar l'essència d'un art sempre en crisi però mai mort. Claudio Tolcachir es declara alumne de Veronese, de Daulte, de tota una sèrie de creadors amb ànima d'il·lusionistes que es trauen del barret artefactes farcits de realitat i fantasia, de sentiment i tècnica, de vocació i professionalitat. Tolcachir encara sembla que no es creu tot el que li ha caigut al damunt—les gires, les entrevistes, els grans teatres—i ho viu sense perdre detall. Va començar a dirigir obres al seu propi apartament i la companyia que va sortir d'aquella experiència, Timbre 4, ja quasi ha fet la volta al món. Claudio Tolcachir, en definitiva, s'arrela a una tradició d'homes que encara bufen a les cendres de velles utopies i no recula si algú clava a la taula aquella vella pregunta que encara circula per l'aire de certs teatres de Buenos Aires:

-Pot el teatre canviar el món?

-"Yo creo que sí. Pero no por las obras, por los textos, sino por el hecho del teatro en sí. El teatro es el que puede cambiar el mundo, porque el teatro se enfrenta a un mundo individual, exitista, egoísta y sin futuro donde la gente se pisa las cabezas y el paradigma puede ser un Gran Hermano en el cual la gente se denuncia entre si y no tiene vocación, sólo estupidez tras estupidez y banalidad. El teatro es un hecho colectivo, social, solidario donde todos los integrantes entienden que el bien del proyecto es el bien de todos. Es necesario que vos estés bien en la obra para que me vaya bien, y entonces que el autor esté bien. Y les tiene que importar que todos podamos desarrollar nuestra vocación. Eso es sanísimo para mi. Es un lugar, un recorte del mundo que nos hace mejores a todos los que lo atravesamos y de ahí a los que nos rodean y de ahí a los que vienen a elegir ese mundo del teatro, a verlo. Más allá de los textos en si yo creo que el fenómeno del teatro es el que puede cambiar el mundo.

Tolcachir, Ateneu Barcelonès, 1 de desembre de 2010.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...