dilluns, 29 de novembre de 2010

La Carn del Gos

-Crec en la democràcia. No en aquesta que tenim però accepte que és històricament la que més se li assembla. Crec, per tant, en la higiene política, en l'alternança. Com que no estic possessió de la veritat última accepte de bon grau la vergonya aliena i la mala llet que em provoquen determinades nits electorals. Ahir va ser un exemple. Vergonya, primer de tot, pels perdedors, pel que significa perdre el suport d'un electorat, però també vergonya en veure els guanyadors. Vergonya i ràbia, car puja i repuja a Catalunya la dreta, una bona part d'eixa dreta que per més que intente diferenciar-se no ho aconseguix. El mateix gos, diferents collars.

Artur Mas celebra la victòria electoral. Darrere el Molt Honorable ex-president Pujol i el democristià Duran. Al fons una bandera.

Ahir al balcó, no d'un lloc qualsevol, no, al balcó del cinc estreles gran luxe Magestic, a l'ultra exquisit Passeig de Gràcia, el futur President de la Generalitat de Catalunya, envoltat de banderes—eixos artefactes simplificadors i dictatorials—, celebrava la victòria electoral cantant un himne. Companys, militants i seguidors l'acompanyaven a l'uníson, i pels altaveus s'escoltava l'Himne, i la gent se'n duia la ma al pit i cantava circumspecta, emocionada. Després de tot, algunes coses continuen igual que fa deu anys, vint, trenta...

diumenge, 28 de novembre de 2010

Anticlericalisme de Bar

-A qualsevol poble, barri, es pot viure sense forn, sense quiosc, però no sense bar, eixe dret universal inalienable que la mà invisible del mercat atorga a cada ciutadà sense restriccions de classe, raça o religió. Tot açò no és un gran descobriment, només un pensament dispers per a un matí de diumenge, un discurs improvisat amollat a migdia damunt d'una barra de bar oliosa plena de canyes de Cruzcampo. Un frívol parlament que només escolta un germànic homenot de metre noranta que fa cara d'anar curt de gambals.

Els bars, a més a més, serveixen de refugi a la hipocresia dels rituals socials. Afegisc açò perquè l'alemany i jo bevíem cervesa tot escapant de la missa d'un bateig al qual havíem acudit per compromís, raó última que justificava també el fet mateix del bateig, o és que queda algú hui en dia que entre a les esglésies per convicció cristiana i no per la pressió imbècil del què diran o per una rutina familiar monogàmica? Doncs bé, en aquell moment, mentre feia burla de la majoria indiscutible de bars enfront d'esglésies, inclosos els fidels, el xicon tedesco va i em demana si jo era cristià. La pregunta em sorprèn, i tot seguit em sorprèn el fet de sorprendre'm de la qüestió. Ell, nordeuropeu, veu normal la sol·licitud car prové d'un país on històricament han conviscut diferents religions i dogmes. Generalment, supose que a causa del passat religiós forçosament pur de la Península, ningú s'interessa per aquests temes. Se pressuposa que o tots som cristians o tots venim de famílies cristianes i ja no som practicants. Una bona part, no obstant, evita el tema per no veure's enfrontat a les seues contradiccions farisees.

—La meua família és cristiana—vaig respondre insegur—A mi en batejaren, i encara vaig fer la comunió...

Dit açò, em pare a rumiar un instant. Cristiana? La meua família cristiana? Per què? Els meus pares es van casar per l'església, no tenien altra opció, van batejar als seus fills i després amb poca convicció els van deixar prendre la comunió, més perquè no patiren un greuge comparatiu amb els altres xiquets que sí la prenien i rebien l'excés dels regals que no per solatge religiós. Però cristians? A ma casa mai ningú no va necessitar crucifixos ni misses. Si exceptuem Nadal (la festa del consum), el nom de Crist o les blasfèmies tenien més a veure amb les supersticions heretades d'un passat feudal d'Espanya pseudomedieval que no pas amb la veritable força de la fe o altres entelèquies. Mai la religió va formar part de la rutina a ma casa. Les relacions sexuals fora del matrimoni, les unions civils o els divorcis posteriors no han estat, ni molt menys, traumàtics. La meua família, concloc, no era cristiana, simplement va viure un temps i unes circumstàncies socials, una tradició si volem ser més concrets, en què el cristianisme no s'escollia, s'imposava sense alternativa. Raó principal que explicaria la ràpida secularització de les generacions més joves i el poc seguiment—tret dels nombrosos casos d'hipocresia—que les normes de Església tenen en la societat dels nostres dies.

Arribats a aquest punt, un cop resolt en part l'origen de la meua família, faltava definir-me a mi mateix. Sense diccionari a les mans, no em podia submergir en pocs segons en un debat filosòfic que m'acostara a la riba de l'ateisme o de l'agnosticisme. Negar a Déu (escriure-ho en majúscules ja denota la pertinença a certa tradició religiosa, car identifiquem la deïtat amb un nom propi com qualsevol ésser existent i no a un fenomen vulgar com, per exemple, les "matemàtiques") o negar la possibilitat al coneixement humà d'assolir una realitat suprema identificada amb déu (a partir d'ara ho escriuré així quan parle de filosofia). Tot aquest debat no pot defugir el pes de la història, la nostra, la d'Occident. Per tant, fent ús d'un cartesianisme que fins i tot a mi em sorprèn, vaig i li amolle a l'alemany:

—Sóc ateu... Ateu i anticlerical.

Anticlerical, ho dic i l'afegit em surt del cor. Posteriorment, visitant el diccionari, em reafirme. No sóc una persona religiosa per tant m'opose a qualsevol influència o pressió que el clergat vulga exercir en no importa quin estament social amb l'objectiu final de tocar-me els collons o dictar-me com he pensar, cardar, etcètera, etcètera. És encara més greu que amb els diners dels meus impostos se financen barraquetes polítiques o s'alimente a pederastes. Però això és un debat tan llarg ja que no crec que acabe mai, encara menys quan s'aveïnen temps de dreta.

***

La filosofia de bar deixa pas al silenci. Aleshores es fa present la tele i la monòtona programació d'un d'aquells canals de continua emissió de vídeos musicals. Ara passen un de molt antic, de Laura Pausini. Després d'un bon glop de cervesa pense, per primer cop a la vida, com d'important va ser l'èxit d'aquella sensual cantant italiana, d'aquell accent, tot just quan el meu cos es trobava al bell mig del volcà hormonal de la pubertat. Tot em quadra ara. Ara entenc, tirant una mica de Freud, posteriors dèries sexuals amb les natives d'aquell país d'Itàlia.

Ara que ho pense en fred, potser sí que sóc religiós. Si és que el sexe es pot considerar un culte, un miracle.



divendres, 26 de novembre de 2010

Èxit d'una Nit d'Estiu al Novembre

-Anit, el Teatre Nacional de Catalunya vivia una de les seues velades històriques amb l’estrena d’Agost de Tracy Letts, un text guanyador del Pulitzer 2008 que en la seua premiere catalana va comptar amb direcció de Sergi Belbel i un repartiment d’una categoria difícilment igualable en aquestes latituds.

Abans d’entrar en matèria seria convenient parlar d’un parell de detalls que malgrat no estar a l’alçada de les circumstàncies no desllueixen el resultat general: es tracta del vestuari d’Antoni Belart—massa espès per al tòrrid ambient que es vol representar—i la il·luminació de Kiko Planas, igual de desorientada en aquest aspecte.

Dit açò cal desfer-se en elogis. Primer vers el text, una emotiva tragicomèdia en el sentit literal, en el sentit absolutament essencial d’ambdós mots: tragèdia descarnada, esborronant, cruel; i comèdia, efectiva comèdia tremendament lúcida, d’una precisió mil·limetrada, d'una perfecció rítmica sense treva. Que ningú desconfie a priori d’una obra per la quantitat d’èxit assolit. No. Perquè estem davant d’allò que se'n diu un clàssic contemporani, empeltat a la millor tradició americana d’autors com Arthur Miller o Tenessee Williams, que és valent, que cerca la manipulació de les pors, misèries i traumes d’una Amèrica profunda que aquesta vegada sí que agafa un caire universal.

Impecables, també, les quatre hores de direcció, d'una honestedat artesanal, sense els innecessaris additius que qualsevol director menys experimentat que Belbel hauria afegit. A l'apartat d'interpretació—sense ser jo ni mitòman ni especialment seguidor d'algunes de les grans dives del repartiment—, podríem afegir que poques vegades, per no dir mai, s'havia vist tant de talent damunt de les taules del Nacional. Lizaran perquè explotarà de genialitat dins d'un paper fet a mida i Vilarasau pletòrica al recobrar el seu lloc com a imprescindible després d'uns anys a la deriva. Una Renom plena de bones intencions elabora un crecendo una mica previsible però efectiu. La resta excel·lent pelat.

Senyores i senyors, l'obra de la temporada. Aneu a vore-la!

dilluns, 22 de novembre de 2010

Omplint Taüts amb Bones Intencions

-Aquesta nit, s'ha reunit una nodrida representació de la professió teatral catalana per retre-li un homenatge pòstum a una de les seues llegendes, Ricard Salvat. No és la primera vegada que parle ací de com d'injustos van ser els seus darrers anys de vida, com de poc merescuda fou aquella petita i polsosa presó de la indiferència general, aquell racó marginal de l'escena on el van obligar a instal·lar-s'hi als seus últims anys de vida mentre el papanatisme es feia còmodament amb la poltrona, eixe star-system teatral que portava la frivolitat com a bandera, que mancava absolutament del rigor que Salvat tant personificava. En fi, el mestre de mestres, el que va ser el gran renovador i modernitzador del teatre català, uns dels intele·lectuals més sòlids que jo haja tingut la sort de conèixer, va morir de cop sense ni tan sols haver xafat el Teatre Nacional que tantes coses li devia.


Per això esta nit, quan els amics, alumnes o admiradors han pujat a l'escenari per recordar a Ricard Salvat se m'ha parat alguna cosa a la gola. El pinyol de la hipocresia, potser. I no per la gent que ha muntat tan digne homenatge, no, sinó per algunes de les cares que aplaudien a la platea, les mateixes que amb la seua indiferència van arraconar al mestre. Afortunadament, ni els polítics ni els escalfadors de seients es va atrevir a acostar-se al Romea. El caràcter de Salvat encara els hi deu produir terror.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Temps de Canvi: Nova Faena

-Des d'avui mateix sóc el nou coordinador de continguts de la revista digital d'arts escèniques Teatralnet. Un treball que, si més no, em servirà per mantenir el múscul periodístic i per enfrontar-me al ja vell fantasma de la solvència del mitjans exclusivament digitals. El reptes són amplis i les condicions les pròpies i acostumades de la professió als nostres dies. Que anem a fer-li, són els temps que ens ha tocat viure.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (IX)

-L'avió, amb la pluja de cara, travessa diverses capes d'espessos núvols fins que acaba arribant a l'àmplia vall d'un rosat capvespre. Donades les turbulències, la senyal del cinturó roman encesa durant bastant més temps de l'habitual. Berlín i el seu fred, Berlín i els seus solitaris carrers mullats s'han quedat incubant un dur hivern de llunyania. Els camions de la ciutat no donaran a l'abast amb tanta fulla caiguda, els sospirs que demanen una precoç primavera es quedaran glaçats a la gola, la neu arribarà però jo ja no hi seré per vore-ho.

Hi havia, naturalment, més històries: la dictadura dels semàfors, l'enterrament de l'albat, la brutícia d'aquella casa de gestió col·lectivitzada, el bar que regentava la parella d'Amposta on sempre posaven trip-hop, l'arquitectura del vell cementiri soviètic, l'Othello d'Ostermeier i el Berliner Ensemble, el rencontre amb l'Ortrun tot recordant París i els que hi vam viure allà; històries que com pedres de gel quedaran unides al record d'una ciutat tan fascinant com aterradora. Una ciutat que malgrat els anys esprem el redit dels seus traumes que per extensió apareixen sol·lícitament en carn viva. Restauracions pendents o discutides, voladures forçades, altres espais encara per omplir o els que s'han omplert de forma grollera, els recels d'aquells que van perdre alguna cosa en algun dels canvis forçosos o forçats. Que li anem a fer, mai podrà ploure a gust de tots, menys encara a la ciutat que va ser frontera entre tantes històries, la major part d'elles ja oblidades.

Finalment, què pensaria Conrad Schumann mentre escapava al seu destí en la RDA?

A la llum li costa morir quan es viatja d'est a oest. El capvespre s'apuntala en una llarga agonia de rojos cada cop més morats, que acaben en groc blavós que porta indefectiblement al negre nit. He llegit als diaris que ha mort Berlanga. A hores d'ara, a les redaccions dels diaris es disparen totes les reserves de tòpics. Seria un bon moment per recordar com aquell verdugo acabava assumint el fosc destí que l'Espanya de Franco li tenia reservat. D'això es tracta més o menys: assumir-ho ja o continuar lluitant mentre ens quede un bri d'esperança.

divendres, 12 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (VIII)

Il faut être absolument moderne.
Rimbaud


-Un sopar: creïlles bullides, cols, carabassa i altres delícies de la cuina germànica. Tots els assistents al sopar són artistes, òbviament. "A Berlín tothom és artista", m'explicarien més tard, "Ací tothom és alguna cosa i la gent se sorprenen si tu no escrius, pintes o punxes discos". Hi ha aquell violinista tan ben vestit i educat que recorre els pobles oferint concerts de Bach a canvi d'allotjament. Hi ha l'altra, la seua parella, una francesa d'origen libanés que és figurinista, escenògrafa, actriu, videoartista i a més escriu. Els dos són el nucli dur d'una embrionària companyia de teatre musical els membres de la qual no es coneixen entre ells. Aquests dies preparen les sessions que han d'iniciar un projecte d'espectacle d'autoria col·lectiva. Hi ha també la portuguesa que guarda pa dur per crear un mural on probablement s'expresse la fugacitat del temps. Hi ha l'islandés que escriu poesia glacial, la seua especialitat són els poemes adreçats a les xiques que visiten la seua alcova. Hi ha també la que amb només dues notes que li trau a la guitarra ja ha composat una cançó, i el qui punxa discos que es posa corbata per subratllar la importància del mestre de cerimònies. Per altra banda hi ha l'anglés estrafolari que és guru de la moda i va de festa en festa vestit de presidiari. Hi ha el que inventa còctels i ho considera també un art. Ningú no trau diners de les seues habilitats, i ho consideren normal, per a ells l'art és només el vehicle, un hobby per a omplir les estones buides d'una vida d'estudiant que no s'acaba mai.

I Hegel? Ho veuria normal, tot açò?

Julio Wallovits a la seua obra de teatre Las listas va imaginar un món on tothom es dedicava a l'art. La plaga d'artistes suposava la fi de la civilització car ningú es dedicava ja a professions útils com l'agricultura i la gent anava morint de fam. En un entorn com aquest l'autentic elegit com a model seria el treballador pencaire, un simple obrer d'eixos que tant costa de trobar a Berlín.

dijous, 11 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (VII)

Si jo pinte la meu gos exactament com és, naturalment tindré dos gossos però no una obra d'art.
Goethe

-El meu espai favorit de Berlín l'he trobat a l'illa dels museus, en l'inaccessible carrer que uneix les esquenes del Pergamummuseum i el Bode. Entre les dues faraòniques construccions de volums colossals i grandàries desproporcionades hi ha un petit carrer que travessen les vies elevades dels trens que van o s'allunyen de l'Alexanderpatz. La combinació dels carrers foscos i deserts, la llum pàl·lida ornamental dels museus, els reflexos a l'aigua del riu, el so metal·lic dels trens al passar, els solitaris edificis dels voltants que romanen o semblen buits, una postal d'un Berlín entre romàntic, gòtic i prefeixista que faria el paper d'un decorat cinematogràfic de Gotham City.

Aquest post ben podia servir per lloar la bellesa paralitzant del bust de Nefertiti, o l'incontestable gloria artística dels frisos de Pèrgam, o el goig suprem que hom experimenta al estar davant de la porta del mercat de Mileto, o l'impagable sensació d'irrealitat que produeix al observador la reconstrucció de la Porta d'Ishtar babilònica; però no, ja s'ha escrit extensa i reiteradament sobre aquestes obres d'art i és fàcil trobar informació per Internet, són algunes de les majors creacions de l'antiguitat que es conserven als nostres dies i que es poden visitar ací a Berlín, poc puc aportar jo.

No obstant, hi ha d'altres sorpreses que no esperava i que encara em tenen paralitzat. En l'Alte Nationalgalerie, el museu que recull una important col·lecció d'art—pintura principalment—del segle XIX, es poden trobar un bon grapat d'obres on prolifera un romanticisme de caire irreal, imaginatiu, rendit als peus d'un onirisme macabre i fosc, unes pintures que donen testimoni d'una cultura germànica melancòlica i evasiva, que es delecta amb paisatges mitològics i amb criatures màgiques, que presta culte a la mort al mateix temps que subratlla el seu poder. Tècnicament no es pot afirmar que la pintura prussiana fora exel·lent, comparativament parlant amb altres racons d'Europa, però igualment ens serveix per fer-nos una ideal al voltant de com pensava i sentia una elit artística i els seus aristocràtics clients, una part d'Europa de la qual sabem moltes coses literària i musicalment parlant, però de la qual ens manquen quasi per complet les referències plàstiques.

Alguns exemples.

Abtei im Eichwald (Abadia a la roureda, 1810) de Caspar David Friedrich, cèlebre principal representat del romanticisme alemany que no deixa de sorprendre'm a cada nova obra que li descobrisc.

Arnold Boecklin, Die Toteninsel: Dritte Version (L'illa de la mort, tercera versió 1883).


Macabra al·legoria de Spangenberg titolada Der Zug des Todes (1876).

Altres bones troballes:


Menzel: Das Eisenwalzwerk 1875.


Werner: Im Etappenquartier vor Paris 1894

dimecres, 10 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (VI)

-Una olor que havia donat per perduda, la del carbó consumint-se en una d'aquelles velles estufes de ferro. Recorde una, la que hi havia al vell taller de la meua àvia. Els meus ulls de xiquet que la miraven amb respecte donada la severa prohibició d'acostar-me, la pila de carbó que servia per alimentar-la, les castanyes que de tant en tant s'hi posaven al damunt per rostir-les, els hiverns alcoians de la muntanya.

Els patis de Berlín són complicats trencaclosques, espais compartimentats que condueixen a altres celoberts on s'amaguen més i més habitatges. Caminant per alguns d'aquests laberints encara es pot sentir el perfum del carbó cremant-se, una sentor idisociablement hivernal, unida a eixa sensació de tall que deixa l'aire fred a la cara, al formigueig que apareix a les mans gelades quan les acostem al calor. No em vull imaginar com de cruel por arribar a ser l'hivern a Berlín.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (V)

Portavem mines antitancs, inútils
i pesades com un símbol històric,
embolicades a les mantes xopes
d'olors antigues, romaní i suor
de mules. I també metralladores
desmuntades dels caces alemanys
i metralletes de ferralla anglesa.
Petita guerra de Grabriel Ferrater

-Passe els primers minuts del dia assaborint els records d'altres realitats viscudes. Somnis transformats en balenes que no paren d'engreixar-se a través del plàncton de la meua inconsciència. Una àncora és el que jo necessite, un pes que em nugue cada matí a la realitat i ofegue el dolor que causa tot allò que ja no podrà ser, totes eixes coses.

Les rajoletes verdes, turquesa, diferents tonalitats, i la llum blanca reflectida, la gent que camina silenciosa i per l'aire les vibracions elèctriques del metro, de les diferents línies de metro que venen a confluir a l'interior de l'Alexaderplatz, a les entranyes del centre de Berlín, una peixera plena de peixos rossos, silenciosos, peixos xinesos, turcs, que naden d'un costat a l'altre sense tocar-se i després es fiquen a vagons que són també menudes peixeres, peixeres en miniatura plenes de criatures silencioses, tot ple d'un silenci d'homilia només trencant per alguna esporàdica tos, només trencat per la veu oficiant del xiulit que anuncia el tancament de les portes o el mantra màgic de l'estació vinent.

Matí de gebre a la Postdamer Platz, la vida també a la superfície sembla congelada, irreal. Terrasses buides, turistes perduts. El temps aturat i aquella enorme antena que sembla caure, que sembla aturada per un cop de sort, una mà mitològica. Quan arribe el desgel i el temps reprenga la seua velocitat normal el desastre de ferros no esclafarà ningú, només a uns jubilats francesos i a mi, ben poca cosa per a les notícies.

I Wagner? Què n'opinaria Wagner, de tot açò?

Camine i camine pel novembre berlinés. Entre les pedretes del paviment creix la molsa i les meues sabates hi perceben les humides picoretes, car ja són com la meua primera pell. Camine i camine per barri de les ambaixades, fantasmal magatzem d'uns estudis de cinema on s'amuntonen, un darrere l'altre, els decorats de modernes superproduccions. Camine i camine i els turistes em parem al veure'm fet de la mateixa pasta que l'asfalt, i jo els indique, els hi done adreces, car els meus peus han apamat cada vorera d'aquest barri. Camine i camine, també pels camins de terra fangosa del Tiergarten, i per les fulles mortes que formen la putrefacta manta tardoral, fetor humida que forada els pulmons. Camine i camine, i tot açò ho escric al meu petit quadern de plàstic metal, de tres euros i mig, comprat a la papereria de baix del meu "nou" pis del Raval. Camine i camine, i escric, però no m'ature, continue caminant mentre escric, i em queda una lletra horrible que ara em costa horrors de transcriure. Camine i camine i escric mentre camine, i apunte al quadern imatges soltes de Berlín, imatges i pensaments, i mentre ho faig m'agradaria ser un d'aquells àngels d'El cel sobre Berlín, m'agradaria poder escoltar també el que pensen els pocs berlinesos que em vaig creuant, pujar als muscles de la daurada estàtua de la Victòria per no perdre detall de tot allò que passa i passarà. Camine i camine, i arribe a la Hauptbahnhof on les escales mouen amunt i avall centenars de viatgers, i els trens penetren per totes bandes, pels diferents nivells, per les diferents consciències. Una sensació com que l'espai, el volum, comença patir la malaltia de no trobar un centre de gravetat adient. I quan ja flotava també el meu cos, perdut, el petit teuladí (Passer domesticus) em ve a despertar. Un teuladí dins d'una estació a la recerca de molles de pa. La seua minúscula pota no està feta per la pedra gris del paviment. Un teuladí és com una menuda coma en mig d'un gran llibre que parla d'acer i vidre.

Ja de vesprada, arribe a una conclusió: la Torre de l'Holocaust del Museu Jueu serà, durant aquesta nit, alguna cosa més que un malson.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (IV)

-Dorm aquests dies de fred a Berlín darrere d'un gruixut vellut vermellós que fa el paper de cortina. Malgrat tot, de tant en tant s'hi cola per la finestra algun inici d'esperança, alguna fuetada d'inconsciencia que em retorna en somnis al meu veritable estat, el d'un ésser que anhela, una criatura a la qual li comencen a defallir les il·lusions. Al despertar moc una mica la tela per veure el dia que m'espera, encara conserve un raig d'esperança. Però no, les previsions meteorològiques no fallen, enarca núvol, encara el fred, la pluja, Berlín.

I Schiller què n'opinaria, d'açò?

Camine i camine aquests dies pels carrers freds de Berlín sense aturar-me ni un moment. Hores i hores de passejar sense ni un minut de repòs. Res de metro, res d'autobusos ni taxis, només carrers, pluja i fred. De tant en tant alguna cosa per menjar, un frankfurt, un falafel o coses per l'estil, ni tan sols m'assec per menjar, continue caminant i caminant fins que les cames ja no poden més. Vaig d'una zona a una altra, de monument en monument, i quan la llum gris s'endinsa en la foscor de la nit camine per barris quasi deserts, carrers en penombra. Torne a casa pelat de fred, amb les mans congelades i els peus baldats. Llavors llegisc fins quedar dormit. I llavors torna a passar: alguna esperança que s'hi cola per la finestra a mitjanit, entre l'espessor de la cortina de vellut, entre el pes de la realitat.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (III)

-Per moments tinc la sensació d'estar a París: el cel gris, la pluja, la tristesa hivernal de certs carrers, la llum somorta dels barris residencials, l'irregular paviment sempre humit. Ací, però, fa més fred, bastant més, i els berlinesos no són els parisencs, ací la gent viu de portes endins. El fred acaba d'arribar i pels carrers i places, fins i tot els més importants, camina un escàs nombre de vianants, la meitat dels quals són turistes als quals l'oratge no dóna cap treva.

Dissabte nit. Un pis blanc de sostres alts. Una festa particular, un grapat de joves es diverteixen. El dj amolla els temes de sempre, els que podríem escoltar a qualsevol racó similar d'Europa. Hi ha però en l'ambient alguna cosa d'especial, de local, alguna reminiscència industrial en la música, alguna cosa relacionada amb l'èxit del tecnho fet en aquesta ciutat. Els presents ballen aliens als qui els envolten. Hi ha més piercings, més tatuatges, apoteosi moderna que s'allunya del Zara (encara no he ist cap Zara a Berlín).

Dissabte tard. Una disco de moda, no em referisc als grans clubs que s'exhorten darrerament des de les revistes de tendències, no, parle d'un espai modest, on els joves berlinesos venen a ballar, a beure, a matar el cap de setmana. Drum'n'bass a la pista principal, la gent no para de moure's frenèticament. Resulta impossible parlar amb ningú i no només pel volum de la música. Als reservats han reconstruït les habitacions típiques d'una llar de la RDA, alguns borratxos dormen tranquils sobre els sofàs. Poc a poc la pista va buidant-se, al no haver horari de tancament és la gent qui decideix quan s'acaba la nit.

Diumenge vesprada. A aquestes alçades de la tardor el sol tomba ja abans de les cinc. Berlinesos i turistes han vingut a divertir-se i a fer-li una ullada al mercadet que posen al Mauerpark. Hi ha un espontani karaoke on cantants ben abrigats s'atreveixen a versionar clàssics del pop. Poc a poc, el públic va marxant. Aviat serà completament fosc i serà llavors quan Berlín engegue el seu pilot automàtic: carrers solitaris, trànsit residual i, de tant en tant, una fina capa de pluja sobre l'asfalt, sobre les finestres.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (II)

-Tots els traductors de català-alemany alemany-català que viuen a Berlín el que en veritat voldrien fer és traducció literària i no estar sempre traduint informes o estudis de màrqueting, o manuals d'instruccions, o haver de completar el sou amb les sempre socorregudes classes de castellà. Els alemanys caminen pel carrer amb una birra de mig litre a la mà, i malgrat els estereotips són dolços i relativament ben educats, relativament tranquils també.

Els núvols del cel de Berlín són de plom i la pluja és la rima assonant de la seua mètrica. Hi ha permanentment un policia vigilant la sinagoga ortodoxa Fraenkelufer del barri de Kreuzberg, li han posat una garita i tot. Uns metres més enllà, a l'altra riba del Canal, un corb canta sinistre i triomfant al punt més alt de la creu que corna l'església cristiana. La meua ignorància quasi total de l'alemany m'impedeix llegir bona part dels panells explicatius, entre les poques paraules comunes a totes les llengües està pogrom, un mot d'origen rus que al diccionari català apareix amb les següents dues accepcions:

1.
m. HIST. A Rússia, alçament popular contra els jueus.
2. m. [ p. ext. ] Assassinat de gent indefensa per una multitud enfurismada, sovint seguit de robatori.

Recomane l'article de la Viquipèdia on s'explica l'origen de la paraula.

divendres, 5 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (I)

Als das Kind Kind war,
ging es mit hängenden Armen,
wollte der Bach sei ein Fluß,
der Fluß sei ein Strom,
und diese Pfütze das Meer.

Lied Vom Kindsein de Peter Handke


-Quan era menut recorde que el so que més m'esglaiava era el de la sirena que anunciava els bombardejos. Mai l'he escoltat realment. El conec de les pel·lícules, dels reportatges sobre alguna guerra, l'associe a històries de mort contades per la iaia o alguna de les seues amigues (Alcoi, la Guerra: un senyor fuig en direcció al refugi al mig d'un atac aeri, arriba corrent, desesperadament, però ja sense cap).

Quan era menut el so que més m'esglaiava era el de la sirena que anunciava els bombardejos, tot seguit del brunzit pesat del motor de l'avió. Més tard vindrien els xiulits que deixen a l'aire els projectils just abans d'explotar sobre algun edifici, sobre alguna fàbrica, i després el foc imparable, destructor.

Quan era menut m'espantava només el fet de pensar que algun cop podia escoltar el so de la sirena anti-bombardejos. Al terrat de l'ajuntament d'Alcoi hi ha encara uns enormes altaveus penjant d'un pal, molt i molt antics. Poca gent s'ha fixat però s'hi poden veure des d'algun racó de la plaça de Dins, crec. Tenen una estètica com d'altra època i mai ningú no els ha utilitzat. Quan era menut els mirava sempre al passar, em continuava espantant la possibilitat de que algun dia sonaren de sobte, la possibilitat d'escoltar algun dia la sirena dels bombardejos, la cançó d'antigues guerres que tot i no haver-les viscut continuaven sent el meu principal terror.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Temps de Canvi: Adéu Colomar

Si cela avait été possoble, j'aurais aimé chaque matin ouvrir les yeux sur les ombres d'un plafond encore inexploré et, au sortir des draps, rester quelques secondes vacilante dans le no man's land d'un appartement dont on a oublié depuis la veille dans quelle direction se trouve le couloir menant aux toilettes.
Catherine Millet, La vie sexuelle de Catherine M.

-Dins d'aquell petit cau hi cabien totes les il·lusions, des de les més raonables fins les desproporcionadament desaforades. Renunciar o no depenia d'algunes coses encara més profundes que el got de tub dels cubates. I és cert que no hi havia molt d'espai físic, era el Colomar i només hi cabia un colom. Però allà dins els somnis tenien l'espessor de la pedra i pels murs de paper s'hi filtrava un rumor constant de súplica, desig no ja d'una vida més feliç però sí més còmoda. Els tossits del veí sonaven tan forts com els meus i els orgasmes dels uns quasi els podíem gaudir tots junts.

Desllunat, estret buit lubricat per on remuntaven fums oliosos, olor de vàter i els precs inatenduts, tot barrejat, ja sense capacitat per destriar cap a on van uns o altres. El Colomar era el marge superior, únic racó de l'edifici al qual respectava la llum del sol. Just enfront, finestra i pam, el Sebastian, aquell xicon que es va passar més d'un any discutint amb la nòvia per telèfon. Cada cop que parlaven acabaven bramant com animals, pobre. Ara sembla que la cosa li havia millorat, tornava a tenir parella, una noia jove, bruna i petita que al fer l'amor no pot evitar emetre un delicat crit no exempte de vergonya. El replà de l'àtic el completava un altre petit estudi per un va passar la borratxa suïcida, més tard el jove metge pakistanès amb la seua bella esposa (tot el dia follant els cabrons) i l'últim, el noi misteriós al qual mai vaig veure la cara. Només sortia de nit, de matinada més bé. El dia el passava dormint, tossint o parlant amb estranyes criatures a través del video-xat de l'ordinador. Ni tele, ni ràdio, mai ningú no el va visitar, i així de solitari continuarà, amb l'única novetat del seu nou veí, aquell que ocuparà el meu espai, el que va ser el meu Colomar.

Què pensarà el nou habitant dels seus nous veïns? Que pensarà de la guiri del tercer que crida tant? I de la boja del segon que viu obsessionada amb l'aigua de la dona de la neteja? I del pantxito del principal que de pur borratxo algunes nits dorm i pixa a l'escala? I del pobre Sebatian i la seua vergonya que l'espenta a viure amb les finestres tancades? Aconseguirà associar la ronca veu del veí del costat a una cara que ben segur serà blanca lluna? Pensarà en mi? En qui el va precedir a l'hora d'omplir de somnis dèneu metres quadrats? En qui va intentar, sense aconseguir-ho, transformar el blanc de les parets en alguna cosa més que una factura de lloguer? Qui sap, tal volta aconsegueix trobar un racó per a la rentadora.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...