divendres, 29 d’octubre de 2010

Traslladar-se

-Amb les butxaques plenes d'agulles, fil blanc per sargir les esgarrades del que ja no serà mai més el meu matalaf, el meu mapa de records tintat amb suor i altres fluïts que ara, al moment de traspassar-lo, s'han d'esborrar amb sabó i fregall. També s'han de despenjar imatges, fer caixes amb objectes embolicats en papers de diari, i llibres, caixes de llibres, com pesen les caixes de llibres. I ja anar despullant l'espai, els mobles, trencar volums, retrobar el blanc de les parets i deixar que la llum del dia mossegue tots els racons.

Fer i desfer, instal·lar-se i després traslladar-se. I així successivament. Abandonar espais havent deixat un tros de vida, un tros d'essència.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Foc Fosc

A l'home li passa com al foc: quan crema ha de devorar, i quan no pot devorar s'apaga, ha d'apagar-se.
Alfred Döblin

-Una vella coneguda malaltia, la vida que em cou a les mans, als ulls, i la nit com l'única medicina possible, la nit o la possibilitat d'una illa, la possibilitat factible o no de que la nit no s'acabe mai, que la nit no termine per vomitar un trenc d'alba seguit d'un cívic matí de diumenge, un diumenge d'infants, pastissos i futbol per la ràdio. No, jo no vull tot això. Jo m'estimaria més no haver de tornar a casa, no haver de passar per la quietud d'una cambra silenciosa, no haver de fer front a les ombres que dibuixen indicis de records, paisatges intuïts o desitjats per un cos que ni dorm ni vigila: estic a Alcoi, no, a València, no, a Barcelona; i París, sempre París. El gran foc del desfici revifa. L'espasa trencada i una nova ferida per llepar-se.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Mairena al Parlament

-El descontent envers la política no és un sentiment exclusiu dels nostres dies. El mal govern és una qualitat pròpia de l'acte de manar, car ningú pot manar a gust de tots. Aquest sentiment d'odi justificat contra aquells que ens regixen es fa més potent i justificat en èpoques de crisi com la que vivim ara. Sempre són els més desvalguts els que s'han d'empassar la gran merda que cau de dalt, i no parle només d'una classe de gestors infecta, sinó també d'un sistema polític, econòmic i social injust, que només serveix per mantenir al poder a unes poques elits a les quals els professionals del govern serveixen com lacais.

Un cop amollat el meu pamflet, és hora de trencar les meues vacances al País Valencià per destacar una iniciativa que ha aconseguit activar el meu nul interés per les eleccions catalanes, els meus primers comicis com a ciutadà censat del Principat (ho sent Alcoi però la pela és la pela i les ajudes a Barna només arriben si estàs empadronat) I és veritat, la famosa cantant i actriu Carmen de Mairena, molt més que un mite del nocturn barri del Raval, es presentarà a les pròximes eleccions al Parlament català com a número dos de la CORI, un frikipartit de Reus.

I no és que jo pense que la Musa pot fer-ho millor que Montilla—tot i que la seua condició d'habitant del Raval segur que li proporciona una millor visió sobre les necessitats del barri que no pas la del President—, simplement és que la sola presencia de l'artista suposa una injecció de ridícul i un senyal de descontent cap a la forma de fer política dels nostres dies. Als que pensaven votar en un inservible blanc, ja tenen una forma millor de protestar. Mairena al Parlament!


dimecres, 20 d’octubre de 2010

Nit a València Capital

-A València capital el termòmetre ha oscil·lat aquesta nit entre els 10 i els 11 graus. Com sempre el racó més calent de la ciutat l'hem pogut trobar a la cruïlla dels carrers Viana i Torn de l'Hospital: els tripijocs dels subsaharians, alguna puta malvestida calada d'humitat freda, ionquis en les seues hores actives i, clar, els clients. Pocs minuts passaven de la mitjanit quan una patrulla de la Nacional intenta acabar amb la festa. Ningú se sent intimidat però, quan marxe la pasma la gent tornarà tranquil·la als seus quefers. Quasi al mateix temps, des de qualsevol racó del veí carrer de Guillem Sorolla es pot escoltar la forta discussió que mantenen un home i una dona al primer pis del número 36.

Fins a certes hores també seran bastant actives les places del Tossal, Mare de déu i Reina. Hi ha també negres, algun pakistanès venent cervesa, argentins o xilens esparracats fumant un costo espès i després també la resta de captaires de sempre, en especial aquell del gosset magre que dorm quasi sempre als portals del passatge Giner. A pocs metres, a la parada corresponent, roman activa durant tota la nit la calor de la tertúlia dels taxistes de guàrdia. Les llumenetes verdes dels seus vehicles contrasten amb la tebior dels fanals groguencs i somorts característics de la ciutat.

La vida nocturna s'estén de forma radial per la resta de barris. Els gitanos del Cabanyal continuaran venent la seua merca de merda, mentrestant a les Casetes roses de la Malva-rosa hi haurà el moviment de la droga dura. Entre el port i les carreteres que porten a Nazaret s'emplaça el gruix de l'altre tràfic, el dels cosos, tret d'aquells tan eròticament hibridats el lloc dels quals cal buscar-lo als voltants de l'antiga Fe; no ens oblidem pas del barri de la Coma ni d'aquells pisos i bars d'estudiants i alternataires concentrats a Benimaclet o plaça Honduras, allà on corre el haixix com la cervesa.

Tot s'ha calmat, però, vers les quatre i mitja, parlem d'un dimarts i d'una provinciana capital de província. Silenci tens només trencat pel trànsit que mai s'atura del tot. Cotxes però també alguns camions de la brossa, taxis, motos i puntualment un dels quasi inexistents autobusos nocturns. I ja, vers cinc hores, tot comença a recol·locar-se estratègicament per al despertar. Pels desllunats pampalluguegen alternativament els despertadors dels veïns. Encara no són les set i ja s'hi cola per l'Estació del Nord una riuada de gent malhumorada, mig dormida.

Agafe el tren de les set i set que arriba a Alcoi a les nou del matí, aquell que no vaig agafar aquella vegada. El remordiment encara continua en carn viva, després dels anys, per sempre.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Bestiari de València Capital

-"Panderola americana (Periplaneta americana)
Estan actives de nit i s'alimenten de restes de menjar, paper i inclús sabó, de materials en descomposició, pegaments, papers, te·les, xarops i dolços entre altres. Rarament transmeten malalties, però contaminen el menjar i no deixen una olor perceptible. Amb temperatures càlides, es reproduïxen ràpidament. És coneguda com a panderola voladora, és la més gran, pot arribar a mesurar fins a 3,7 cm i té un color rogenc, tant el mascle com la femella tenen ales.. Normalment les trobarem en claveguerams i femers, també en llocs humits i foscos com ser: Fonaments, drenatges, pous cegos, canonades i angles superiors de sostres de soterranis. Poden viure de 14 a 15 mesos, els adults poden viure de 2 a 3 mesos sense aliments i 1 mes sense prendre aigua.

CONSELLS: tapar falsos buits d'armaris i parets, i possibles vies d'entrada o refugi. Eliminar fonts d'aliment i aigua".

Font: Pàgina web del departament de Medi Ambient i Salut de l'Ajuntament de València. Secció Control de plagues.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

València, novament

-València era com una manta que cobria totes les nostres il·lusions; en alguns casos les covava, en altres, els més comuns, ens les amagava, les negava. Una salina assolellada on l'aigua s'evapora i roman la sal, sal de mar. Per això caminava ell, Morcillo, per les sinuoses rutes que l'ombra va escrivint cada migdia, amagant-se de tots i cadascun dels tres-cents dies de sol que l'any amolla al cel de València. Tot això i més, tot això o deixar caure automàticament els dits sobre el teclat, reconstruir amb coordenades de literatura un passat recent, una fugida tan abrupta i en canvi tan i tan marcada. Enregistrar fets, concessions, laments de l'ànima, un mocador dadà per torcar-se els fluids que embruten la consciència poètica de tot ésser, imatges, girs i més concessions, metàfores de l'excés que València unflava i unfla de manera grotesca i salvatge. València, novament.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Els Premis de l'Espistolari Blau 09-10

-Ja tornem a ser-hi. Com és costum, coincidint amb l'aniversari d'aquest blog—i ja van tres—s'entreguen els Premis de l'Epistolari Blau, una tria personal i subjectiva circumscrita a les meues coordenades espai-temps. Aclarir que no estaran tots els que són perquè he de confessar que ni he vist tot el cinema que m'hauria agradat, ni he assistit a totes les representacions desitjades, ni he assolit el nombre de llibres proposat, etcètera.

Així mateix, com també és habitual, vull obrir un espai a la participació i premiar amb una botella de Cerol als pocs però ben avinguts lectors d'aquesta bitàcola. És molt fàcil, només cal triar entre totes les entrades d'enguany la que més us haja agradat. Més instruccions a comentaris.

Premi EB a la Millor Obra Audiovisual
Inglourious Basterds (Quentin Tarantino). Per segon any consecutiu cal remarcar el mediocre nivell general que travessa la indústria del cinema. Ni Haneke fent pastitxes de Bergman, ni Nolan replegat en capes de somni, res. El cinema arriscat cada cop s'allunya més del gran públic al mateix temps que el cinema comercial evita transitar les rutes experimentals. En un context com aquest només ens queda el consol d'un Tarantino fent la seua pròpia relectura de la història i els gèneres del cinema, com Godard però més divertit.


Premi EB a la Millor Obra d'Arts Escèniques
Exercicis d'amor (Pont Flotant). No només al cinema li cauen les hòsties de la crisi. A la temporada teatral barcelonina s'ha respirat covardia, s'ha abusat del cavall guanyador. Honroses excepcions sempre hi ha, el Lliure, naturalment, però també petites finestres com la Mostra de Teatre i Dansa Contemporanis, on per diferents sales de la ciutat es van poder veure delícies com aquests Exercicis d'amor dels valencians Pont Flotant. Als que per desgràcia es van perdre l'única funció d'aquest espectacle, els recomane fervorosament l'assistència a una de les representacions de la gira que recorre estos mesos Catalunya o que esperen fins al desembre per veure'ls a la Beckett de Gràcia.

Com explicar l'obra? Difícil. Teatre en estat pur. L'actor sublimat a la tasca de transmetre emocions. Perfecta construcció des de l'essència del fet dramàtic d'una plasticitat entendridora i gens embafant, treballada d'una forma experimental però accessible a tots els públics, un pal a la roda dels esquemes que sustenten el teatre, i no parlem només de la quarta paret, sinó de qualsevol dels murs que posen distància entre públic i obra.

Accèssit: Veronese. El desarroyo de la civilización venidera i Todos los gobiernos han evitado el teatro íntimo (versions de Casa de nines i Hedda Gabler d'Ibsen, respectivament). Una escenografia bàsica, sempre la mateixa, un grapat d'actors genials i un director cinc nivells per damunt de l'estat de gràcia. Volem més.

Accèssit Ex aequo: Chicha Montenegro Gallery (Carles Santos). Hores abans de tancar la llista, la selecció es capgira. L'últim espectacle del Mestre de mestres supera qualsevol expectativa: Irreverent, sorprenent, delirant, inabastable, un festival per als sentits. Absolutament imprescindible!

Premi EB a la Millor Obra Musical
Swim (Caribou). Sí, Dan Snaith és una estranya bestiola dins del món musical. Hom percep que és un paio que treballa lliurement sense que això signifique renunciar al binomi públic-calés. El cas és que al seu darrer treball sota el paraigües Caribou ha fet el ple. Elegant electrònica mitjanament ballable, enganxosa, harmonies barrocament elaborades i un ritme enfosquit general del disc que no cau en la trampa dels hits i manté l'interès i la sorpresa constants. La revelació de l'any.

Accèssit: One Life Stand (Hot Chip). A la crònica del Sōnar els hi vaig posar l'etiqueta de "barreja de house primigeni i essència orgànica de big band". Em va faltar afegir que lubricant del pop aconsegueix fer entrar el clau per la cabota. I voilà, tot un encert de disc, festiu, amable i ballable.

Premi EB a la Millor Obra Escrita
Anatomía de un instante (Javier Cercas). Molt s'ha escrit ja al voltant de l'etern debat literari entre realitat-periodisme-història i ficció-novel·la. El nom de Cercas sempre ha sigut interessant en aquest aspecte, però és el seu últim llibre el que té la facultat de desconcertar tothom. Els historiadors l'acusen de novel·lista, els periodistes de reiteratiu, els llibreters es tornen bojos mirant de col·locar-lo a una secció concreta. El cas és que en aquest país mai s'havia fet millor periodisme-històric, història novel·lada, ficció de la realitat o la combinació que vullgueu.

Accèssit: Tres tristes tigres (de Guillermo Cabrera Infante a través de l'edició de Cátedra de febrer de 2010). Moltes voltes l'atles de la literatura forma un paisatge espès, no només per la seua densitat sinó també per la persistència del fenomen a través dels anys, al llarg dels segles. Editorials com Càtedra ens serveixen, per un costat, de far en la boira al mateix temps que fan el paper d'arqueòlegs i mantenidors. La publicació de l'edició comentada de Tres tristes tigres és un encert més en la llarga llista de les col·leccions de l'editorial. No em cansaré de preguntar-ho: Per a quan una Cátedra en català?

Premi EB d'Arts Plàstiques
Anish Kapoor. El museo Guggenheim de Bilbao ens ha apropat aquesta temporada una de les figures més indiscutiblement consolidades de l'art dels nostres dies. Espectacular, reflexiu, experimental, tot-terreny, la seua figura encarna la visió present de l'art modern globalitzat, síntesi i fusió entre la història escultòrica occidental i les múltiples possibilitats discursives a difondre de la tradició plàstica de la seua Índia natal. Digne hereu de la tristament desapareguda Louise Bourgeois a la que tant trobarem a faltar.

Premi EB al Millor Esdeveniment
Sōnar 2010. Deu de ser la crisi, les ganes que té la gent de passar-s'ho bé. No sé. El cas és que tothom coincideix dient que el Sōnar d'enguany ha sobrepassat els seus propis límits. Cap ni una de queixes, simplement que s'ho hauran de pencar molt i molt per poder estar a l'alçada l'any vinent. Allí hi serem per jutjar-ho.


Premi EB al Millor Espai
La Bata de Boatine. Un entra a la Bata per primer cop amb desconfiança, la seua fama omple de prejudicis. La distribució del local tampoc no és tan engrescadora i el fet que siga un espai majoritàriament d'ambient homosexual tira bastant per terra les aspiracions de caça d'un heterosexual. Però, poc a poc, un s'acostuma als murs estrets i a l'excés de públic, un fa l'esforç quan s'adona que és un dels pocs espais que encara manté una bona dosi d'espontaneïtat en aquesta encarcarada ciutat de Barcelona. No oblidem, a més a més, que el cubata és bastant barat.

Premi EB al Millor Personatge
La senyora Elvira de Montesa. Molts antropòlegs, sociòlegs i intel·lectuals de renom s'han qüestionat al llarg dels segles com funciona la creació dels mites. La història ha deixat a la cuneta importants prohoms mentre que al mateix temps ensopits trompellots literaris avui són personatges mundialment coneguts. La senyora Elvira estava el dia indicat, amb l'estat indicat, davant de la càmera indicada, i va ser aleshores que pronuncià el seu ja famós parlament que va camí de convertir-se en un mite només superat pel fusterià "O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". Elvira Forever!

Premi EB al Millor Blog
Descans, el blog d'un home que descansa. Hi ha blogs que parlen de política, de societat, cinema o literatura. Hi ha també, i aquest són els més abundants, els blogs de gent que s'hi dedica afectuosament a mirar-se el melic, i de tant en tant s'hi trauen el borrissol que se'ls hi forma de l'avorriment, i ho expliquen, i ho descriuen d'una forma que en general resulta embafosa i petulant. El Premi EB al Millor Blog vol reconèixer els mèrits d'una bitàcola que, potser té alguns dels elements que acabe de descriure, però el que segurament no trobareu al Blog d'en Josep és avorriment. Un premi que vol reivindicar l'humor i la irreverència com a bandera de la blogosfera. I ara, per acabar, una afirmació que segur comparteix l'autor de la bitàcola premiada.



dissabte, 9 d’octubre de 2010

Tres Anys

-Quan s’arriba a Barcelona un es pensa que la ciutat li pertany, totes les portes estan obertes, monsieur, madame. El somni americà porta ara ritme de rumba catalana com aquell qui diu, o de sardana, escolti, o de sardana. Ací l’aire circula, oxigen sense etiquetar, car la mar acarona el paisatge i tal i qual. Europa, europea, europeja. Hom creu també que els carrers no tenen nom i que cal fer l’esforç de batejar-los un a un, pam a pam.

Després, però, s’interioritza l’Eixample, va calant de mica en mica: la quadratura del quadrat, posa't guapa i no respires, la faixa que angoixa. I així, de cop i volta, ens trobem memoritzant l’ordre que cal seguir, allò establert, muntanya-mar: Còrcega i després Rosselló i després Provença i després Mallorca i després València i després etcètera etcètera, fins arribar a l’aigua, al punt mateix i exacte de la Rambla del Mar on van ofegar a Wilson Pacheco la nit del 27 de gener de 2002.

Tres anys a Barcelona. En la meua defensa puc afegir que m’ha calgut un mapa per escriure el paràgraf anterior.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

El Vent

-El vent d'aquest matí ha vingut a dissipar alguns dubtes, ha escampat la mandra covard que la nit ve a instal·lar-nos rutinàriament al subconscient. Mentre gronsava les flors del balcó (clavells taronja, clavells grocs, flor de gerani), el vent m'ha recordat que hui era el dia, el primer dilluns d'octubre, final d'un termini breu, principi d'algunes altres coses. He pensat en un llibre, he obert el correu. De sobte tot ha recobrat un estrany impuls. Encara, però, continue pensant en la ciutat de València, en les seues avingudes, en el seu trànsit. Potser tot ha començat a caminar ja sense mi.

L'home de paper fa esforços titànics per contrarestar la força del vent. (Figura de paper fotografiada)

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Misantropia

-M'acostumen a agafar els atacs de misantropia alguns caps de setmana. Especialment aquells en què les lectures endarrerides se m'han acumulat damunt la tauleta de nit i decidisc passar-me tota una jornada tancat a casa llegint, propòsit que només trenque per eixir un moment a comprar el diari. Hui mentre em dirigia al quiosc anava pensant "em fa fàstic la gent". Els que més els guiris i els taxistes. També les criatures i els seus pares. De mala sort es pot considerar que estigueren esgotats els exemplars d'El País, diari de consum obligat dissabte donat que s'acompanya del Babelia. M'ha tocat caminar fins la Rambla amb la desagradable dosi de contacte amb el turista que això exigeix. I quan pensava que les coses no podien anar pitjor m'he trobar la Coixet, la mateixa Na Isabel Coixet. I és clar, he pensat "Quin fàstic de tia, cada dia està més grossa, cada dia s'assembla més a una de les seues infumables pel·lícules. I guaita, sempre figura que va parlant amb el mòbil, simula que té amics que li telefonen tothora però jo no m'ho crec, cap persona amb un bri d'enteniment malversaria un minut del seu cap de setmana parlant amb ella, escoltant eixa veu tan aguda i desagradable que té, imaginant per un moment la seua cara favament riallera i eixes ulleres de pasta que m'agradaria fer-li-les menjar".

Ja de vesprada, el gran mestre Toni Mendoza m'advertia d'una llegenda que encara no coneixia. Segons sembla, trobar-te la Coixet pels carrers de Barcelona o de qualsevol ciutat és sinònim de dolent presagi, malastrugança que indica que una desgràcia està a punt de succeir.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...