dijous, 30 de setembre de 2010

Conclusions Provisionals del 29S

-Alçar-se de bon matí, posar la tele, la ràdio. Valoracions creuades al voltant de la jornada de vaga general del 29S. Que si èxit que si fracàs, que si majoritari que si parcial, que si patatim que si patatam. No cal ser estadista o tertulià per saber que l'aturada no va ser completa, ni molt menys. Qui ahir va voler fer vida normal la va poder fer. Amb les excepcions puntuals d'aquells serveis vinculats a sectors com els transports o la indústria on encara es conserva una mínima sensatesa associativa. La resta no, cadascú fa la seua.


Això sí, les principals capçaleres destaquen els aldarulls. Segons El País "una amalgama de violentos puso patas arriba Barcelona". Segons el Sindicat dels Mossos Barcelona té un greu problema amb els antisistema ("Antisistema", interessant etiqueta; donaria per a tot un post sencer). La realitat és que també els enfrontaments, també les destrosses de mobiliari urbà, no van ser gran cosa. Només cal fer memòria i remuntar una mica el passat, només una mica. Qualsevol celebració dels aficionats del Barça, per exemple, desperta més fervor, més entusiasme, provoca més violència i més caos al centre urbà que no pas la vaga d'ahir. La desorganitzada colla de marrecs amb rastes que va incendiar un grapat de contenidors no es mereix encara cap etiqueta.

Conclusions provisionals improvisades: Camarades sindicalistes, s'ha d'assumir, cal nomenar Messi secretari General de CC.OO., i a Belén Esteban d'UGT; això o fer coincidir els triomfs esportius amb les jornades de vaga. En tot cas, per mobilitzar les masses dels nostres dies cal parlar el seu idioma, el de la frivolitat.


dimecres, 29 de setembre de 2010

El Seguiment de la Vaga

-Segons els principals mitjans d'informació, el seguiment de la vaga està sent desigual depenent del sector o el territori. A falta d'unes xifres exactes, aquest blog ha eixit al carrer per fer un seguiment in situ de la situació.

Al cèntric carrer Sant Ramon del barri del Raval de Barcelona l'activitat prop de les 15 h. era, sinó igual, molt pareguda a una jornada qualsevol. Ho podem comprovar a través de les següents fotografies.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Vaga General

-Dies convulsos. La crisi s'ho menja tot mentre els de sempre intenten fer-nos empassar que el pitjor ha passat ja. Mentrestant, la corrupció arriba fins a límits mai vistos al País Valencià. Ahir el Portaveu del PSPV a les Corts, Ángel Luna, es va atrevir a llançar una pedra al President Camps en senyal d'honestedat. El circ rebenta per sobrepoblació de pallassos. La pudor de floridura arriba fins ací. El descrèdit de les institucions ja fa temps que sobrepassa els límits.

Altres desacreditats sense remei, els sindicats, preparen a hores d'ara la Vaga General de demà. Durant els dies previs a l'esdeveniment penjava de la seu d'UGT de les Rambles un cartell on es podia llegir "Som una nació". Una afirmació que com tothom sap és de crucial importància per als ideals internacionalistes del treballadors. Amb aquests senyors sindicalistes malversant energia ningú ha d'estranyar-se si la vaga de demà resulta un fracàs.

Per sort encara queden algunes iniciatives amb marge per a sorprendre. És el cas del Moviment del 25S que divendres va instal·lar-se a l'enorme edifici desocupat de Banesto a Plaça Catalunya. A més del ben orquestrat show okupa han posat en marxa un servei de piquets a la carta a disposició de qualsevol treballador que estigui coaccionat. Si algú no s'atreveix a secundar la vaga només cal enviar un mail a movimentdel25@gmail.com i tindrà el seu propi grup de sindicalistes a domicili. Aspiren a cobrir el màxim de peticions possibles.

Per la meua part, vaig començar molt desencantat amb el fet de secundar questa vaga. Què aporta? vaig pensar. La meua opinió ha anat canviant conforme he vist la poca implicació general que sembla que hi haurà. He reaccionat quan m'he imaginat a la societat civil aliena a la seva pròpia sodomització. Així que jo protestaré, encara que l'atur d'un aturat siga menys que res.


dimecres, 22 de setembre de 2010

La Generació Perduda

"Si no s'adopten les polítiques adequades per fer front a aquesta tragèdia, el cost econòmic i social serà terrible; estem parlant d'una generació perduda"
Dominique Strauss-Kahn, Director Gerent del FMI.

-Un de cada cinc llicenciats ens alçarem hui, més prompte o més tard, i després de desdejunar i del bàsic rentat de cara mirarem al front, a l'horitzó de la jornada: comença un altre dia d'espargiment de currículums, de sembrar esperança als camps erms d'aquest país.

En xifres globals de l'Organització Mundial del Treball, la taxa d'atur juvenil se situa en el 13%. Espanya, territori propens a rècords en clau negativa, supera la dada en vint punts. En 2009, el 37,8% dels joves espanyols no van poder trobar feina. Situació encara més cruel i permanent si parlem dels que no tenen estudis superiors, aquells que es van creure que la panacea de la construcció els anava a omplir permanentment la butxaca. Rebentada la bombolla, els xicons que va abandonar els llibres sense acabar l'ESO (el 32%, 17 punts més que la mitjana europea) són el muscle principal d'aquesta generació.

Als que van passar per la universitat tampoc els hi espera un camí de roses. Es parla obertament de sobrequalificació. Se suposa que durant anys ens hem format per a uns treballs que no existeixen, que no anem a trobar. El mercat laboral no us pot absorbir, diuen els experts. Ens han venut la moto doncs, ens han donat gat per llebre. Els companys doctors podran filosofar sobre mecànica quàntica mentre serveixen copes als turistes que venen de països on l'esperança encara existeix.


Suposadament, aquesta generació es perdrà, deixarà de ser útil. El mercat de treball trigarà, com a poc, deu anys en recuperar-se de l'actual crisi mundial. Una dècada en la qual els prometedors individus acabats de llicenciar es convertiran en aturats crònics, despulla de sistema productiu sense experiència laboral profitosa. Els propis afectats ens auto-exclourem al comprovar que no existeix espai per nosaltres, que mai acomplirem les expectatives de vida que un principi ens havien marcat, per molt minses que aquestes foren. Serem la Generació Perduda.

Sempre m'havia encuriosit el fet de saber com s'etiquetaria a la meua quinta. Els nostres majors van ser la Generació X i posteriorment es va parlar dels JASP. Ni en els pitjors malsons hauríem pogut imaginar que ens tocaria un nom com aquest. Ben mirat, sona molt literari.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Incineració

"También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser".
Canto a la libertad
de José Antonio Labordeta.

-El foc que crema esperances, cants de llibertat. El foc que desfà la carn com si d'un ciri es tractara. El foc pinta les muntanyes de la Vall d'Albaida, transforma el verd arbre en negre cendra. El foc retorç el ferro de les vies del tren, incomunica paratges, records, vides. El foc es menja a estes hores les despulles de Labordeta, i mentre això passa els mals que va combatre continuen escampant-se, com un foc descontrolat que destruïx espigues preparades per al pa.

dilluns, 20 de setembre de 2010

47:40

-Saben córrer els manteros quan s'apropa la policia. Una estirada forta a les cordes de seguretat i la manta se plega ràpidament. Bosses de Gucci, de Parada, l'última peli d'Allen pirata, rellotges que reflecteixen llum de fanal, ulleres fosques per tapar la indiferència del sol, mercaderies amuntegades, sobreviure i poca cosa més.

Saben córrer, també, els bous. Corren quan els hi donen solta, de sobte, als pavimentats carrers d'una vila en festes. Desconcert, angoixa, una turba exaltada que també en sap de córrer. El dolor com a fin que justifica la crueltat, característica pròpia i exclusiva de l'ésser humà. Després la sang o el foc, la ràbia i els cops. Alguns diran tradició i jo dic per què.

Unes 11.000 persones corríem ahir diumenge pels carrers de Barcelona amb motiu de la Cursa de la Mercè. Corrien sense cap urgència, sense cap justificació ulterior. La gent, en general, corre per gust, per auto-superació, per salud. Una excusa per col·lectivitzar esforços, per agrupar voluntats. Alguns diran, per a què?

dimecres, 15 de setembre de 2010

VLC: 3 Dies, 2 Nits

Allor si mosse, e io li tenni dietro
Inferno, Dante

-"Les coses sempre tornen", diu la iaia a la sobretaula. "Quan jo era jove les parelles ens ajuntàvem. Jo em vaig ajuntar sense casar-me. Mon pare tenia nou fills i, clar, no tenia diners per casar-los a tots. Ara passa el mateix, els joves se n'aneu a viure junts. Tampoc hi ha diners per a res més".

Amb la frase calenta encara i la panxa atapeïda, prenc les maletes i abandone el meu retir alcoià d'un parell de dies. Torne a València. Vull acabar de teixir el mapa d'espais interconnectats, catàleg d'ombres, una sinistra enumeració de paraules, sons, amargors... Però, per què dic amarg? No sé. Tal volta em vull confondre a mi mateix, fer-me creure que tot allò va ser important, sinistre, digne d'una cronologia. O potser no i he de córrer el risc de descobrir-ho. Si revisite açò i allò altre, si tracte de no retrobar cap veu, cap rostre, si sóc capaç d'esbossar un principi de cartografia, tal volta descobrisca la insignificança de tot plegat i ho deixe córrer.

Que més puc dir ja? Hi havia (hi ha) una xarxa de punts a l'espai, caselles d'un tauler traçat a partir d'avingudes sorolloses, rituals vectorials que davallaven en espiral vers un centre. Quin centre? Arquitectures de l'enderroc, reconstruir la memòria amb plànols de literatura. On començar? Com? Potser un plis-play i un esgartraet ajuden. València: tres dies, dos nits.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Passavolant

-23º passada la mitjanit. Són festes a Benimaclet i als carrers que porten a l'església hi ha restes de traca cremada. La cera de ciri apegada al paviment recorda el pas de la processó. Han canviat els fanals d'Emili Baró, als nous encara continuen penjant per aquestes dates de setembre aquells cartells de sempre: "Es lloga habitatge per a estudiants prop del metro", "Es busca company de pis, ambient tranquil". Un boig en bicicleta canta pel carrer de l'arquitecte Arnau, molt prop d'on vivia el Virrei Morcillo. Uns metres més enllà, uns estudiants passavolants enraonen sobre cinema. Quasi al mateix temps, als jardins de la Guàrdia Civil, un dàtil no massa madur deixa la palmera mare i es precipita envers el buit (cop sec, principi de rebot). Al balcó de la meua última habitació penja un cartell en castellà: Se Vende.

M'havia proposat un inici, una data per discórrer a través l'origen, posicionar-me dempeus al full en blanc, a la pàgina zero. No he pogut. En arribar m'ha semblat vore-la, he cregut vore-la, m'ha paregut voler vore-la. No estic segur. No m'he atrevit ni a comprovar-ho. M'ha fet vergonya. Com m'hauria justificat? "Vull començar d'una puta vegada el llibre que porte a dins i per això camine per aquests carrers passades les dotze, a 360 quilòmetres de ma casa, amb un quadern negre a la mà, amb aquella banda sonora als auriculars. Els camins de València m'han retornat fins ací, fins aquest lloc tan assenyalat, cruïlla i cantó; i mira, casualitat, t'he trobat, al mateix lloc, al mateix punt sobre el qual volia pivotar per agafar impuls, com aquells satèl·lits que envolten la lluna per embalar-se abans la travessia per l'espai profund. Ets ací mateix i jo no m'ho puc creure". REALITAT SUPERA FICCIÓ. Pobre de mi, qui creurà el que escriga?

Com alternativa he caminat fins al Rebel. He temut el fet de trobar-me'l obert, la possibilitat d'haver de transformar els records (matèria primera) en present. Quin desastre literari. No ha estat així. L'antic cau dels herois ha canviat de mans, de forma. Un altre tripijoc de l'atzar, ara es diu Pink Club. Tancat, per sort. Un home calb passeja un gos. Dos bancs més enllà una parella xarra sense massa romanticisme. Arriba fins ací la remor tranuitada de l'avinguda Primad Reig. És la una i nou minuts del dia 13 de setembre de l'any 2010. Una aranya es despenja dels plàtans de Blasco Ibáñez amb l'única certesa del seu primíssim fil. Al passar i enganxar-me no puc evitar la ganyota de fàstic.

***

He creuant mitja València a peu. A casa he trobat totes les finestres obertes. L'estiu persisteix. Caminant pels murs del corredor una panerola gegant (periplaneta americana). M'ha calgut una descomunal dosi d'insecticida només per immobilitzar-la. Un cop romania desconcertada i agònica, espeternegant, completament arruixada de perfum de flors, li he col·locat dos tovallons de paper, un dessota i un altre damunt, la qual cosa no m'ha estalviat ni el crac ni les taques de després de l'esclafada.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Un Sarau Discret

-L'alcalde va arribar el primer al Teatre Victòria, massa despenjat de la comitiva oficial del President, del Conseller i de la resta de paparres del besamà. Aquests detalls mai no són casuals, menys encara quan s'acosten eleccions. La cerimònia va ser avorridíssima, com de costum. Xavier Albertí, el director, peca de nostàlgic però quan es trau les plomes la nit es torna revista. I així va ser, a l'Aixeca el Teló d'enguany es va poder veure a Pere Arquillué i Pep Cruz transvestits, Anna Azcona cantava La pulga, Roser Batalla el Tango de la cocaïna i la Maña va fer un playback de casset bastant oblidable. Tot plegat va passar per un tranuitat homenatge a l'antic Paral·lel, molt al gust d'uns dinosaures que no per casualitat es van extingir.

La festa de després va ser la prolongació natural del show. El nou i renovat Teatre Espanyol (Artèria Paral·lel), obert ara gràcies al geni monopolístic de la SGAE, va ser la seu del sarau. Molta caspa i poca substància. Vedettes jubilades a l'espera de canapès, periodistes de pa sucat amb oli tafanejant-ho tot, els mafiosos de sempre vigilant i conspirant, actors i actrius a l'atur fent-se voler. El rumor de la nit: la nova revista de teatre. Que el cel la jutge. També les dades de la temporada passada van ser molt comentades: que si baixen lleugerament els espectadors, que si la recaptació no es ressent, que si la dansa enguany ha pujat molt; una bona ensabonada i demà els diaris continuaran escampant allò del "Teatre escapa a la crisi" i ací no passa res.


Addictes als saraus posen al fotocall.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Ressaca Estellesiana

-Dit i fet. La Festa Estellés ha estat tot un èxit tant en la blogosfera com en molts pobles i ciutats on de forma analògica s'ha celebrat la pitança de rigor. Entre les satisfaccions més completes està el fet d'haver-nos apropat de forma col·lectiva i simultània a l'obra del poeta, la màgia implícita de saber-nos rellegint novament l'Hotel París o els Versos per a Jackeley al mateix temps, tots junts.

Tanta energia, a més, ha fet surar la nostra curiositat al voltant de la figura del poeta. Tafanejant, tafanejat, he trobat açò:



Malgrat els estèrils intents del moix de l'Espinàs per avorrir el respectable amb una fórmula d'entrevista tan vetusta com ell és, el nostre poeta escapa al parany, sua dels requeriments o de les crides a l'odre i fa el que ha de fer: parlar del que li dona la gana. Mai havia vist al Mestre enregistrat en vídeo. El fill del forner en carn i ossos quan jo me'l menjava sempre en paper. No m'ha decebut.


dissabte, 4 de setembre de 2010

L'Exorcisme d'Estellés

XXI
allò més fotut de la mort no és la mort en si
sinó que els altres viuen

i t'editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.

Epitafis de V. A. Estellés

-Algun dia ens caldrà—mireu el que us dic—un exorcisme ben profund, un encanteri que ens lliure de la incommensurable llosa que el poeta va posar damunt nosaltres, d'aquells versos amorosíssims escrits en lletra petita, d'aquell foc que crema i va cremant fins a desfer-nos el moll de l'os; una poesia—reconeguem-ho—que ja ens ha corcat l'ànima, que ens ha tornat malalts per sempre, que ens ha deixat davall el coixí el nostre somni de poble.

S'ha de dir alt i clar, el nostre valencià ja no s'escriu igual des que varem llegir, per exemple, Els amants, les Horacianes o el Coral romput. Hi ha una cosa en la nostra forma d'enumerar imatges, en la nostra manera de verbalitzar l'erotisme, en la ullada de gaidó que fem de tant en tant vers la mort. I tantes altres coses. Hi ha un abans i un després d'aquella erupció volcànica, d'aquella explosió destructora, d'aquella catàstrofe literària anomenada Vicent Andrés Estellés.

I nosaltres no ens adonem, desperteu! Creiem que fem poesia o escrits formalment bells, cançons harmonioses, novel·les líriques o èpiques, i no, no són nostres aquelles paraules, aquella sintaxi rodona, aquell ritme gloriós. No, desenganyeu-se ja! No som nosaltres, no és la nostra individualitat la que parla, la que escriu, és el poeta que es burla de nosaltres allà on estiga, és ell qui posà la sonoritat d'aquells mots, va ser ell qui va revestir-los de puresa, ell va assuavir les pedres cantelludes fins tornar-les cudols. Tot s'ho devem.

Algun dia, en el nostre camí, haurem de fer exorcisme. Agenollar-nos humilment i plorar com xiquets tant d'Estellés que portem a dins. No serà hui, però, precisament celebrem la diada del poeta i ens toca reprenyar-nos del seu semen, un cop més, una altra volta.

Feliç dia Vicent Andrés Estellés.


dimecres, 1 de setembre de 2010

Inception

Dreams feel real while we're in them. It's only when we wake up that we realize something was actually strange.
Inception de Christopher Nolan

-Entre les tasques pendents, ajornades durant anys, un pot per als llapis. Alguna cosa que no trenque l'harmonia pactada o imaginada d'un espai de treball, d'un abocador de bons propòsits que tal volta no s'acompliran mai—almenys no en aquella habitació—. Un escriptori on afrontar les hores del dia que d'un temps ençà ho arrasen tot sense contemplació. Al contrari que les de la nit, que es dilaten fins que no queda una altra sortida que la rendició incondicional. Insomni crònic, o el que és pitjor, dormir i somniar, la victòria del subconscient, una esgotadora espiral que davalla entre records, remordiments i finestres obertes al vent de l'hivern.

I al bell mig de tot açò, de tot aquest cansament, voilà, setembre vomitat als nostres peus.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...