dijous, 12 d’agost de 2010

La Solitud Organitzativa

-Diu la llegenda que això va ser i era un valent guerrer de l'art que un dia qualsevol es va atrevir a presentar un quadre titulat Horitzó on es podia veure només una ratlla horitzontal. La constant necessitat d'anar més enllà va portar a un altre brillant cavaller a presentar una reeixida tela completament pintada de blanc anomenada Blanc. Aquestes són llegendes que s'expliquen al voltant del foc de l'art contemporani, que es perdran segurament en la nit dels temps, o que es tornaran l'oli de la llàntia que altres artistes portaran en el camí de retorn a la cova, eixa gruta on s'amaga el misteri primigeni de l'art.

El Caixa Forum s'obre aquests mesos al geni de Miquel Barceló, una àmplia retrospectiva que comprèn des de l'any 1983 fins gairebé hui mateix. I el visitant no pot sinó rendir-se a la certitud d'estar davant d'una de les figures que transcendirà a la frivolitat regnant de l'art dels nostres dies. L'enigma Barceló té a veure amb el elements que utilitza, amb un retorn a la matèria elemental, a oficis ja extints com el de terrisser, a temes tan i tan antics i malgrat tot encara vius. La solitude organisative—títol de l'exposició—ens convida a fugir de l'excés contemporani, a retrobar-nos amb l'essència dels paisatges i la natura, a buscar la reminiscència viva, animal i humana entre tot aquell fang primordial del que un dia van sortir tant les persones com les bèsties.

D'aquesta manera, l'artista—es veu, se sent—torna a retrobar-se amb l'impuls originari de la creació, amb la frontera africana de l'art on l'artifici tendeix a rebaixar-se considerablement. Un mon de paisatges i caminants, de la vida a partir de la seua matèria primera, de la mort i la ironia que acompanya no només als cadàvers de carn i ossos sinó també als de l'esperit, als de les idees. El quadre que dona nom a l'exposició es una obra recent, del 2008. En ell, a mode d'autoretrat, es pot veure un mico assegut sobre un paisatge boirós. L'animal-Barceló descodifica des de la seua atalaia un món d'imatges i sensacions, un univers segurament elemental però al mateix temps encara ple d'incògnites i secrets inconfessables. Un retorn al misteri de la cova que va servir de bressol a l'art.

dilluns, 9 d’agost de 2010

El Lunes sin Sol

-L'alegria mecànica dels ocells que canten a les primeres hores del dia, la somnolència pesada del camió que arruixa els carrers de bon matí, aquesta aspror enraridora d'un cel d'agost completament cobert de gruixuts núvols, una amenaça de pluja—a penes quatre gotes—es precipita envers les portes tancades dels col·legis.

Mentrestant, chez moi, el ritme pausat dels badalls s'entretalla de tant en tant pel record d'alguns somnis pujats de to, una sèrie d'imatges que no arriben al malson però que a l'hora del desdejuni, encara fresques, m'espenten cap a un desfici vertiginós: i hui què?


divendres, 6 d’agost de 2010

Epístola de Comiat i Tancament

-Per escriure una carta de comiat només cal fer servir un grapat curt de llocs comuns. Per exemple, aquell que diu "ha estat un plaer el fet d'haver treballat amb vosaltres". "Treballar" i "plaer" són dos conceptes no sempre coincidents. Però tenint present aquesta circumstància—i només aquesta—el tòpic s'assemblava molt a la realitat. Solia dir-m'ho a mi mateix: em pagaven per llegir, escriure i parlar amb la gent. Coses que faria simplement per gust.

I no ho amague, al contrari. És hora de confessar que periodisme com a TeatreBCN ja no es fa. Reflexiu, imparcial, assossegat i exhaustiu; un treball especialitzat que mai va perdre el to accessible i proper, condició sense la qual no s'entén un mitjà de difusió cultural. No se m'ocorre millor escola possible. Arrossegarem ara l'espina d'haver mort, no per la nostra incompetència, no, sinó per l'estupidesa d'un sistema arribista on els mediocres llepaculs s'equiparen als professionals que intenten, malgrat tot, fer la faena ben feta.

I ja està. No em vull fer mala sang. Des d'avui sóc oficialment ex-redactor de TeatreBCN i totes les portes han de romandre obertes. Amb la tranquil·litat que dóna saber-se legalment aturat, i amb la consciencia ben tranquil·la, òbric una nova etapa de la meua vida. I ho faig menjant-me una paella a la Barceloneta, òbviament a costa de la que ja és l'antiga empresa. A partir d'ací la cosa no pinta molt bé: crisi, atur, competitivitat, manca d'expectatives. Una onada de pessimisme periodístic justificat i sense antecedent possible... La professió a la UCI, com mai ho havia estat abans.

Què farem? Això m'agradaria saber a mi...


dimarts, 3 d’agost de 2010

Ctrl + Alt + Supr

-Estic segur que a hores d'ara és la notícia bomba a totes les tertúlies teatrals estivals. I no és per a menys. TeatreBCN, la revista on havia treballat tan i tan a gust durant aquests quasi tres anys, ja no tornarà a sortir al carrer. No és que jo ho tinguera amagat, no. Simplement és que ho vaig saber ahir mateix, just quan tornava de vacances. Un poal d'aigua freda que no només cau sobre un grapat curt de professionals sinó també sobre una manera de fer periodisme que aviat s'extingirà, sempre segons els experts.

Les explicacions passen per parlar de la competència, d'unes conjuntures polítiques que bufen sempre cap al mateix costat, més fort ara si cap quan més s'acosten les eleccions i els previsibles perdedors s'enroquen al voltant del botí saquejat durant el govern. Afegim a la fórmula la pitjor crisi de la història del periodisme i del món editorial en general. Sumem l'escassa voluntat, la poca dedicació i la manca de gràcia a l'hora salvaguardar el producte. Tot açò s'eleva a la potencia monopolística del sector teatral, a les actituds mafioses, a la prevaricació d'un sistema que no tolera l'autonomia, a les rancors i altres pudors pròpies d'un corral de galls tan menut com és Barcelona. Resultat final: revista tancada.

TeatreBCN deixa enrere quasi onze anys dedicats al periodisme cultural de qualitat, a l'anàlisi insubornable i rigorosa de l'actualitat de les arts escèniques, al respecte escrupolós pels valors d'independència que han de regir sempre la feina del periodista. Els que marxem ho fem amb la satisfacció que dóna el treball ben fet i amb la pena pagada pels moments gaudits fent el que ens agrada.


dilluns, 2 d’agost de 2010

Posar les Dades a Zero...i Reiniciar

-Escolte darrerament boleros, i ho faig de forma compulsiva, com acostumen a mi a agafar-me les dèries musicals. Mentrestant, fora, els llamps sords i una fina pluja desdibuixen les sinergies pròpies d'una nit d'estiu. Això, però, no obstaculitza l'imparable avenç de les hordes guiris que a estes hores ja han conquerit la Rambla i rodalia a força de cervesa i grollers crits de joia.

Escolte boleros, sí, però ara mateix també estic pensant que seria ja hora de fer sortir del fons del meu disc dur tots aquells discos tan ben fets. Em venen al cap uns títols: Ok Computer, Automatic for the People, Roseland NYC Live, Kind of Blue, Una semana en el motor de un autobus, Relax...

Escolte boleros, una cosa que jo pensava que mai arribaria a fer. Material de pastitx almodovarià, recurrència literària, sens dubte alguna cosa que porte arrossegant des de Cuba, o millor dit, des dels llibres que parlen d'una Cuba momificada. O simplement es tracta de la necessitat d'injectar nostàlgia a un temps perdut que precisament hui acaba; i no parle de les vacances.

Hauria estat un bon dia si simplement s'haguera reinventat la rutina estacionaria, si s'hagueren encetat, sense més, la nova bateria de projectes de temporada. Hauria sigut genial poder executar per mi mateix els ajornats anhels d'un canvi que no acabava d'arribar. No podrà ser, tot s'ha precipitat.

Escolte boleros, ho reconec obertament. En especial aquest, al qual crec que tornaré recurrentment als pròxims dies:



Debí llorar y ya ves,
casi siento placer.
Debí llorar de dolor,
de vergüenza tal vez.

Debí sufrir el bochorno
de tu insensatez
pero ya ves apenas estoy triste y sola.

Y este sufrir sin razón
es fugaz padecer
yo comprendí tu traición
como un simple revés.

De quien jamás podrás saber
cuanto cariño soy capaz de ofrecer.
Debí llorar
pero pensé
¿por qué?


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...