dijous, 15 de juliol de 2010

Quadern Cubà: Santiago de Nit

-Cada vesprada, al voltant de les cinc, la potència del sol comença a enterbolir-se. S'alça llavors un lleuger vent la intensitat i frescor del qual creix d'una manera exponencial. No ha passat ni mig-hora i l'oratge embogix per complet. El malefici caribeny de l'estació de pluges es manifesta en forma d'una forta arruixada. Davalla l'aigua rabiosa per les teulades calents de tots aquells gastats edificis que recorden un passat colonial. La terrassa del Granda torna a convertir-se en un refugi ideal. Asseguts, practicant en culte a Cristal, la cervesa local, els visitants no han d'esperar molt més enllà d'uns minuts, el que dura la sobrenatural tempesta.

Un cop torna la calma, es pot dir que el dia acaba. Entre les sis i les set, la llum decau ràpidament. L'arrossega la gravetat del tròpic, latitud que no ofereix treva al capvespre. Els santiaguers tanquen les seues botigues i marxen a casa a sopar una mica d'arròs, que amb un poc de sort portarà frijoles, i si encara hi ha més sort i l'invento del dia ha donat resultat, potser s'acompanya d'un tros de pollastre. Si això fora un país anglosaxó posaria punt i final, no és el cas. El parque Céspedes torna a recobrar la vida cap a les 21 hores, quan ja hi ha més foscor que claredat. Mandrosament, els bancs recobren els seus ocupants, es torna a veure passar aquells cotxes tan antics dels anys 50, les veus abandonen el to somort i la música, que mai se sap d'on surt, torna a conquerir la ciutat. Ha tombat la nit a Santiago.

Des de la terrassa del Granda, ara amb un mojito a la mà, només cal deixar-se portar per l'espectacle de la vida cubana: dos policies, dos nois joves, no molt més de vint anys, han agafat de sobte a un negre que caminava per la plaça. Mentre un l'immobilitza amb la porra per darrere l'altre el colpeja a l'estómac. El detingut presenta indicis de borratxera. Una gran quantitat de persones s'apropa per furtar un primeríssim primer pla del succés, tant que la policia ha d'apartar els espectadors per poder executar la maniobra d'evasió cap a la comissaria. Ironia i resignació, tothom compadeix al detingut per la pallissa que se'n durà aquesta nit. Uns segons després, el succés ja està oblidat. La música continua. Executen uns guitarristes que s'han apropat a l'hotel i canten mirant cap a l'elevada terrassa del Granda. Esperen que els turistes els hi llancen una moneda des de l'atalaia on sopen o beuen rom. Les seues cançons abusen de les tonades internacionalment populars:

Yo soy un hombre sincero

de donde crecen las palmas.
yo soy un hombre sincero
de donde crecen las palmas.
y antes de morir yo quiero
cantar mis versos del alma.

Aliè a tot açò, reclòs al seu propi món, un elegant marica vestit de blanc balla. Però no li presta cap atenció a la música del quartet, sembla estar en una altra part. Tal volta somnia que es troba assajant amb la mateixa Alicia Alonso al Ballet Nacional de Cuba. Imita passos, comença una i altra vegada un moviment circular de malucs a meitat camí entre Giselle i les coreografies de Shakira. Retràs mental, bogeria transitòria o excés de droga, qui sap, el cas és que el jove i alt marica no encerta a completar la seqüència de moviments que descriu la seua imaginació. Es tapa la cara per vergonya quan coment una errada, sap que hi ha gent que el mira i li agrada sentir-se observat. De sobte encadena un gir amb un rítmic esbategament de braços i una sèrie de cops de pelvis a l'estil dansa del ventre. Un espontani aplaudeix i li segueixen alguns altres parroquians. El marica agraït es posa a fer carrinclones reverències com si el seu auditori fora el Bolxoi. A uns metres d'allà, un grup de vells blans de clara ascendència europea llança mirada de menyspreu a l'espectacle. Coses de negres, pensaran alguns d'ells.

Més tard, tocades les 11, el parc Céspedes deixa de ser el centre neuràlgic de la nit santiaguera. Les cases de la música del carrer Aguilera han encetat els seus concerts. Cada nit s'hi demostra perquè la ciutat és considerada, no només el bressol de la Revolució, sinó també de la bona música tradicional cubana. La més famosa de totes elles és la Casa de la Trova, un concorregut espai del que abusen els guies turístics. Paga la pena endinsar-se un metres més enllà i buscar la calma d'altres recintes musicats més secrets.

Al Patio Artex hui toca el Septeto Típico Tívoli, un conjunt provinent del particular barri francès de la ciutat. Són molt bons, la gent els recomana. Arribada l'hora hi ha poc públic tret d'uns pocs turistes. Els cubans no es poden permetre el preu d'una copa o cervesa. A cada parada del concert el músics beuen rom amb fruïció, calfen la beu, fan bromes, s'acosten a les taules per xarrar amb els turistes que, com nosaltres, parlen castellà. Quan més se bufen, millor toquen. Passen d'uns ritmes a uns altres, van enterbolint la nit amb la sensualitat natural del son caribeny. El públic poc a poc s'anima. Criden l'atenció les parelles que ballen, sobretot aquella formada per un vell suec tranuitat i una jove guia cubana. Més descarat és el cas d'un bavós italià amb cara i cos de porc que seu al racó. Li acaben de servir una jove i esvelta negreta que no deu tenir ni setze anys. Ell l'acaricia i somriu, segurament deu pensar com de meravellosa que pot arribar a ser l'illa de Cuba.



dimecres, 14 de juliol de 2010

Quadern Cubà: Siboney

Siboney

-Una platja d'arena gris, quatre palmeres només, un sol carrer de cases que es cauen la major part d'elles. Una tenda, una cantina amb cervesa per a turistes, un dispensari de productes racionats i un restaurant completament buit, a totes hores. Siboney és la platja dels joves santiaguers que ara, durant les vacances, s'apropen fins ací amuntegats en cotxes-camell i bussos coreans. Marxaran amb el sol, abandonant la vila a la foscor i el silenci més complet. Una nocturna quietud només trencada per les tímides ones que arriben farcides de sud.

Luis Manuel és el Sòcrates local, la seua és la mansió més bella de tota la contornada. La visiten, a més dels turistes que busquen posada, alguns jovenívols mulats i algun veí amb ganes de petar la xarrada. Havent sopat, el seu exuberant pati acull temerosa tertúlia.

Els personatges:

Luis Manuel. Se'n sap envoltar del misteri i la discreció. La seua única ocupació consisteix a la lectura i al manteniment de la seua espectacular mansió on pernocten turistes. No va ser sempre així, un passat no molt llunyà l'emparenta amb el bisbat, on encara manté contactes que li ajuden a trencar el mur de censura. La seua veu pausada i melodiosa, a més del seu bagatge, dominen des de l'equidistància la conversa. Les seues mans van i venen com volent amagar, sense poder evitar-ho, un passat de persecució, una vida a l'ombra.

Betty. Vital i alegre doneta que ajuda a Luis Manuel en les tasques domèstiques que generen els turistes. A la misèria pròpia de les circumstàncies ha d'afegir el drama d'un marit exiliat a Miami. Ja fa 10 anys que no el veu. El seu fill va pujant amb un rancor instal·lat permanentment en la mirada. Malgrat tot, l'energia i l'entusiasme de Betty són contagiosos. Cada cop que la conversa s'engresque políticament, ella tractarà de dissimular cantant les glòries del jardí de l'amfitrió.

Joaquin. El 16 de maig de 1870 naixia en la desapareguda vila de Rabat, província d'Ourense, Rosenda Lamas Fernández, una de les moltes gallegues a les que la desesperança va marcar la cara. El seu únic rastre legal, fin a la data, és un certificat de nacionalitat expedit per consolat espanyol a Cuba. Joaquin, el seu net, tracta de trobar qualsevol document que justifique que la seua avia va nàixer a Galícia. D'aquesta manera podrà obtenir ell també la nacionalitat espanyola. Ací a Cuba, qualsevol nacionalitat passa per ser millor que la pròpia.

Xicon. No ha conegut més que el treball i les carències. Somnia amb una rutina com la dels culebrots estrangers de la tele. Malgrat el pessimisme dominant, voldria poder parlar amb orgull de la terra on viu. Clar, en el fons no coneix una altra i són tantes les coses que li agraden. La fruita, per exemple, no hay fruta como la cubana. Viu ací i allà, entra i surt sigil·lós pels alguns dels forats que formen la gruta de ca Luis Manuel.

Turista. Fa tres dies que acaba d'arribar a Cuba i encara no comprén disbarats com la doble moneda, el poder de la censura o aquesta por que creix com la mala herba i que arriba a infectar, fins i tot, els carrers d'un poble tant menut com és Siboney. El turista es queda bocabadat en saber que hi ha una veïna investigada per matar una vedella, la seua pròpia vedella. Li expliquen que ací tot és propietat de l'Estat, fins i tot els caps de bestiar que pugen alimentats per l'esforç dels camperols. L'agricultor no pot disposar de la carn de l'animal, no pot matar-lo quan tinga fam, s'arrisca com aquesta dona a la presó. Potser un dia arribe la mort natural de l'animal. Probablement la carn es podrirà al corral fins que arribe el veterinari que ha de certificar que cap treballador no intenta furtar-li béns a l'Estat.

A la tertúlia surt el tema del canvi, de l'esperança. Molts dels presents superen o freguen la cinquantena. Cap d'ells no coneix una altra Cuba que no siga la de la Revolució. Entre les úniques possibilitats de canvi la del temps, la que ha d'esborrar del paisatge la història encara vivent de Cuba. Parlen, òbviament, de l' Abuelo Paco, aquella cançó d'un tal Pedro Luis Ferrer que malgrat la clandestinitat s'ha transformat en metàfora de la Cuba dels nostres dies. Diu així:



Abuelo hizo esta casa con enorme sacrificio.
Organizó la faena, hizo planos, puso bríos.
Albañiles y plomeros con el riesgo del oficio
levantaron las paredes ladrillito a ladrillito.

Abuelo hizo esta casa, y aunque todos la vivimos
con la suerte que conlleva cuidarla en el sacrificio,
para mover un alpiste hay que pedirle permiso;
si abuelo no está de acuerdo nadie cambia el edificio.

Ni su hermano el albañil; ni el plomero, su sobrino;
de su hijo, ni pensarlo; de su nieto, ni decirlo.
Si abuelo no está de acuerdo nadie cambia el edificio.

Por eso es que el familión viene poquito a poquito
aprovechando las grietas de las paredes y el piso,
y con la restauración va cediendo el desatino.

Ten paciencia con abuelo; recuerda bien cuanto hizo;
no contradigas su afán; ponle atención a su juicio
gasta un poco de tu tiempo complaciendo su egoísmo.

No olvide que abuelo tiene un revólver y un cuchillo;
y mientras no se lo quiten abuelo ofrece peligro.

Aunque sepas que no dile que sí;
si lo contradices, peor para ti.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Quadern Cubà: Santiago de Dia

-El sol de l'Orient és cruel, mossega la carn amb ràbia molt abans del migdia. L'hotel Granda s'obre llavors com una de les millors posicions defensives per al turista que recorre Santiago. Tan se val si els diners no ens arriben per a una de les suites, jo parle de la seua terrassa-restaurant, un refugi destinat a qui vulga jugar el paper de voyeur de les hores. Hom pot perfectament imaginar a Graham Green ocupant una de les taules atansades a la barana, implorant com ara ho fem nosaltres un bri d'aire, pensant com pensem en Cuba, l'illa frontissa, el punt calent, el decorat perfecte d'una novel·la d'espies dels seixanta que ara, un cop caigut el teló dels anys, reposa polsós a un oblidat magatzem.

Des de la terrassa del Granda es divisa la totalitat del parc Céspedes, el centre del centre de la ciutat. Allà van a parar dues de les més importants vies per simbolisme i activitat: Aguilera i Heredia. Aquesta última, junt a Jose A. Saco compren el gruix de l'activitat comercial. Un economista criat Harvard destacaria el dinamisme de certs establiments que, malgrat tot, desencadenen cues i expectació consumista. Tot plegat fa intuir la presència d'un benestar de províncies uns centímetres més elevat que a la mitjana de la ciutat de l'Havana. "Yo por lo menos como, pero tu no tienes nada". Així s'expesa el jove cantant d'un improvisat quartet de rap cubà. Verseja al voltant d'un suposat enfrontament entre l'home de ciutat i el guajiro rural. La festa s'ha muntat de sobte a l'interior d'un atapeït autobús que uneix Santiago amb els petits pobles de la rodalia. La jam session transpira literatura popular, imatges de fam, vestigis del Període Especial dels anys noranta.

De tant en tant, des de la terrassa del Granda, s'escolta la sirena d'un vaixell. No molt lluny, a la badia, Santiago apuntala certa industrialització: camions, factories, obrers. Cap a l'est s'hi divisa el fum d'una refineria. La matèria primera que la manté arriba de Veneçuela, l'oncle Chávez envia petroli a canvi dels metges sobrants del sistema educatiu cubà. Ja fa anys que tothom pot estudiar i passar-se una temporada becat a les universitats cubanes. Tanta formació, però, no fa el paper a un país sense demanda de mà d'obra qualificada. El bescanvi de Chávez també deu incloure la propaganda. A la vora dels camins creixen tota mena de cartells propagandístics amb la cara del líder bolivarià. El seu somriure s'ha incorporat a l'imaginari modern cubà al costat de José Martí o el Che Guevara. Qualsevol turista ignorant podia imaginar que el dictador és ell, una idea que segur que no el desagrada: estirar la seua ombra fins arribar a confondre-la amb la de Fidel.

Santiago es vanta de ser bressol revolucionari. Tant els moviments per la independència com els de la revolució del 59 van tenir el seu origen a la ciutat. Banderes i més banderes en negre i roig s'encarreguen de recordar-nos-ho.


Quadern Cubà: Yak-42

-El taxista que ens porta a l'aeroport repeteix mecànicament les dades oferides el dia anterior al Granma. Qui si la sequera patatim, que si les reserves hídriques patatam; après al dictat. Hi ha dos tipus de taxistes, els que ho xarren tot i els que no diuen brot. Aquest parla pels descosits, i com que es dedica a lloar els avantatges de la vida socialista no té por de fer-ho davant qualsevol desconegut. "No teman a la estación de lluvias. Casi nunca hay víctimas. El Ejército sabe muy bien lo que tiene que hacer y los planes de evacuación se ejecutan a la perfección. A diferencia de otros sisemas, acá el estado está muy bien organizado". Tot sembla estar ben nugat a Cuba. "Tampoco teman a los ladrones. Acá hay muy pocos. La policia és muy estricta y la gente, claro, no se arriesga. Además, en el socialismo no sirve de nada robar. Hace un tiempo unos tipos robaron un banco. Al poco tiempo los capturaron porque iban haciendo ostentación, esó aquí se nota enseguida. Los vecinos vieron que tenian de todo y acto seguido los denunciaron".

L'aeroport de vols interns de l'Havana no té res a veure amb l'internacional José Martí. Aquesta separació els hi deu permetre el perfecte control de fronteres i viatgers. L'edifici del primer sembla la vella estació d'autobusos d'una capital de província castellana. A diferència del taxista, la dona que serveix a la rudimentària cafeteria (mitjana edat, veu tendra) no sembla tan optimista. Afirma que li falten les forces. Quan encara no ha sortit el sol s'apropa el fi de la seua dura jornada de treball. "Mas de doce horas", ens diu. Intentem consolar-la, li diem que aviat podrà penjar el davantal i desdejunar tranquil·la com nosaltres ens disposem a fer. "Hay cosas más importantes que un desayuno, mijitos". Segurament pensava en els prohibitius preus que nosaltres estàvem pagant per un café amb llet i un entrepà. Set pesos convertibles de turista són al canvi de moneda nacional uns 175 pesos cubans. Un sistema embogit. Resumint molt, vol dir que estàvem pagant per un mos al voltant d'un quart del sou que la cambrera guanya al més. Ningú es fa ric treballant, diem mirant de treure ferro a l'assumpte. Sempre ens quedarà l'esperança de la loteria. "Al menos a ustedes les queda esa ilusión, porque a nosotros ni eso". No ho havia pensat mai: la loteria és un joc marcadament anticomunista. El joc en sí mateix és anticomunista.

Yakolev-42, un vell i atrotinat avió soviètic de la companyia Cubana de Aviación ens ha de portar a Santiago. No sóc supersticiós, gens, però no puc deixar de pensar en Trillo i altres Yak-42 populars en la història. No és moment d'estar per aquestes coses. Tampoc cal recordar que és dimarts 13. O que l'illa de Cuba pateix un embargament molt restrictiu que dura ja mig segle i que això inclou manteniment i recanvis. Tampoc cal amoïnar-se quan la cabina dels passatgers s'omple de fum; ben mirat és com estar a la pista de ball d'una disco eivissenca però amb el cinturó de seguretat posat. Sort que algú de tripulació té la delicadesa d'advertir-nos a meitat de l'enlairament que es tracta d'un procés normal en avions tan antics. Em quede més tranquil.



dilluns, 12 de juliol de 2010

Quadern Cubà: Havanera Número 2

-La xafogor desperta a l'Havana molt abans que el sol es torne una amenaça. Els carrers corcats no milloren molt amb les primeres clarors del matí, al contrari, la llum descobreix la vasta càries que podreix cases i voluntats. Creix la desídia entre aquells cosos deixats caure a les portes de les cases del barri antic, tots ells es dediquen exclusivament a escoltar la monòtona caiguda de les hores. No hi ha res a fer, només als xiquets descalços els hi queda algun somni per consumir, i aquest quasi sempre arriba en forma de partir de futbol al bell mig de carrers runosos mentre xuten un succedani de pilota fet de parracs. Alguns dels més inquiets havans maten les hores amb l'irrenunciable tradició del dòmino o el sa precepte soviètic dels escacs. Hi ha també, i aquests són els més pintorescs, els que inventen, els que cada matí enfilen la porta de casa amb l'esperança de vendre d'estranquis una cadira, una ampolla de rom adulterada o un tros de pollastre criat d'amagat al terrat. A la capital no podien faltar tampoc els jineteros, autèntics escura turistes: guies voluntariosos, amables traficants de puros, boniques i famolenques prostitutes de bar, sincrètiques pitonisses afrocubanes, descompensats canviadors de divisa i, fins i tot, els gossos de carrer, molt abundants, que han aprés a distingit entre local i forà i perseguixen aquests últims amb l'esperança d'aconseguir un bri de proteïna a canvi de la compassió que provoca el seu deplorable estat.

Fugint de la ràbia del sol, farts de recórrer carrers atapeïts de museus sense interès ni public, anem a parar a la plaça Vieja. Ens instal·lem a un restaurant de capital austríac que serveix deliciosa cervesa casolana al son de l'omnipresent conjunt de músics. És un dels pocs refugis de turistes d'aspecte acollidorament occidental. I la nombrosa concurrència ho agraeix. Al Gramma, el simple i destrellatat diari oficial, publiquen sense massa bombo les fotos d'una visita de Fidel Castro a un centre d'investigacions. També anuncien un debat que serà televisat hui mateix i en el qual el dictador intervindrà per enraonar al voltat de l'Orient Mitjà. Quatre anys portava el Comandante sense fer una aparició pública, de fet la rumorologia especulava amb la seva mort. El meu primer pensament passa per considerar falses les informacions, en creure delirant l'únic diari cubà. Però no, Castro reapareix ara, justament quan després de molts anys es fa un gest en favor dels drets humans a l'illa. Malgrat la polseguera que aquest ressorgiment deu alçar en totes les tertúlies polítiques mundials, ací a penes es comenta, regna a les converses la por acumulada després de mig segle de repressiva dictadura. L'únic cubà que sembla interessar-se per la notícia és el desdentat venedor ambulant de diaris, que utilitza l'imatge de Fidel com a principal reclam per a la venda dels exemplars als turistes.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Quadern Cubà: Havanera Número 1

-La primera sensació que assalta al viatger és la de xafar una ciutat que acaba de patir un conflicte bèl·lic. Sobretot si s'arriba de nit i sense gairebé temps de deixar les maletes hom s'endinsa en els carrers mig a les fosques, amb les seues corresponents façanes ennegrides que vomiten runa, amb tot de voreres incompletes i un record d'asfalt on s'acumulen clots plens d'aigua pudent.

El vertiginós canvi d'hora, graus i humitat estova de valent la consciència del nouvingut, el qual quan encara no ha recorregut cinquanta metres des de la porta de l'hotel ja ha estat presa de la conversa d'algun jinetero. Al contrari del que s'afirma, els caça-turistes cubans no són tan insuportablement insistents. El viatger experimentat, sobretot aquell qui ja coneix algun dels països del Magreb, no necessita més que unes poques bones paraules i un somriure per desempallegar-se de la insistència del nadiu. És una mica més difícil, això sí, quan la selecció del país del visitant s'acaba de proclamar campiona del món.

"Se os nota que soy españoles a la legua", ens diu un jove i jovial mulat al que acompanya la seva xicota. Ambdós intenten portar-nos a un bar on segons ells se celebra la victòria espanyola. Per més que ho intentem no és senzill desfer-se de la seua companyia, la parella té una estratègia perfectament dissenyada per atansar-se als turistes i mirar d'escurar-li la butxaca. No volen almoina, tampoc cap de les nostres pertinences; el seu primer objectiu és aconseguir fer-se convidar pels gallegos a un simple mojito, un luxós capritx difícil d'assolir si es viu sota l'ombra del règim.

"¿Cuál es su razón para visitar Cuba? ¿Nostalgia por lo que pudo ser o arqueologia antes de lo que pueda venir?" La frase, en boca d'un noi tan jove, m'impacta bastant. Es veu de lluny que no és més que un esquer per tractar de fonamentar una prolongada conversa amb el candidat a mecenes nocturn. Però no hi ha sort, no serà hui. I tampoc s'emprenyen. El passeig nocturn que la jove parella pensava fer serà això, un passeig. Res d'alcohol, res de menjar, una nit com qualsevol altra caminant a través dels castigats carrers de Centro Havana.

Al pati de l'hotel toquen en directe música tradicional de l'illa. Als murs pengen retrats d'importants mafiosos americans que un dia van ser els amos de tot aquest luxe ja decadent. La xafogor es insuportable. També el cansament. Més tard el somni serà intranquil a causa de l'aclaparadora presència del nocturn record de la ciutat.

Cuba: Punt de Partida

-El passat dimarts el Govern cubà autoritzava l'excarceració de 52 opositors al règim, tots ells considerats presos polítics. Un gest conciliador que segons els experts pot establir un precedent de cara a futurs canvis a l'illa tant a nivell intern com nivell de les relacions entre Cuba i l'exterior. Molts són, a hores d'ara, els que esperen il·lusionats una millora de les condicions vida del poble cubà, d'aquesta Nació que durant tant de temps ha estat centre, símbol i misteri de tantes coses.

Comença el viatge. Menys de 24 hores ens separen de La Habana.





dijous, 8 de juliol de 2010

La Mani i la Final

-"O estas amb nosaltres o en contra nostra". Aquesta és una frase molt repetida als darrers dies. Jo he patit la desgràcia d'escoltar-la més d'una vegada. Personalment considere malalta la persona que no accepta matisos. La vida passa per ser una escala de grisos que aquests dies s'esmuny entre dos colors tan integristes com són el groc i el roig.

Dissabte es prepara una gran i justificada manifestació com a protesta per una retallada amoral i desproporcionada de l'Estatut de Catalunya. El Tribunal Constitucional, en període de descompte funcional, ha convertit una llei aprovada en referèndum pel poble català en paper mullat. Són actes com aquests, instigats sempre pel PP, els que continuen posant pals a la roda de la convivència entre els pobles d'Espanya.

Una Espanya que, per altra banda, ha aconseguit situar a la selecció de futbol en la seua primera final d'un mundial gràcies, per cert, al gol d'un català. Ho sé, resulta grotesc comparar protesta i partit a nivell pràctic, però no ho és tant si posicionem al futbol com el que realment és, el vedell d'or al qual s'adora com a metàfora primigènia i salvatge d'un poble, que en aquest cas vindria a representar eixa unidad de destino en lo universal que és la Pàtria Espanyola.

No aniré a la manifestació de dissabte. Ningú en aquests meus quasi tres anys de convivència a Catalunya ha aconseguit entusiasmar-me al voltant de cap de les causes nacionals catalanes. La meua Catalunya dorm pel Raval, treballa d'una manera sorda, visita aquells bars que Espriu, Pujol, Maragall o Tarradellas mai haurien gosat trepitjar pressa del fàstic petitburgès. Dit això, anime a la gent a protestar per l'ultratge vexatori al qual s'ha vist sotmès el Principat. Fins i tot convide a assistir a aquells catalans que diumenge s'alegraran si Espanya guanya el Mundial.

Ni amb uns ni amb els altres
. No deixem que en aquests dies d'extremisme militat ningú ens dicte com ha de ser la nostra Catalunya, Espanya, etcètera, etcètera, etcètera.


dimarts, 6 de juliol de 2010

El Dolcet P'al Café, P'al Café!

-No és casualitat que el graner predilecte del programa Calejeros estiga situat entre Oriola i l'Ebre. I és que alguns dels millors moments d'aquest espai televisiu han tingut com a protagonistes a ja insignes valencians com les Veïnes (brillant passatge de friki-realitat de la televisió recent) o la inimitable Rubita de l'entranyable capítol dedicat al Cabanyal.

Gràcies a Youtube, aquest fenomen no és exclusiu de la capital. Als pobles també es conrea el noble art d'être excessiu com ho testimonia aquest vídeo que des de que el vaig veure per primera vegada em té el cor robat.




La senyora Elvira de Montesa—a la qual aprofite aquest espai per declarar-li el meu amor incondicional—no pot deixar de compartir la passió que li desperten la rebosteria, el whisky i segurament les festes del seu poble. I ho fa d'una manera desinhibida i oberta, sense por al què diran, amb eixe tarannà extravertit que ens identifica com a País quan estem de festa. Personalment, certifique les capacitats lúdiques de Montesa, vila que vaig visitar un cop amb motiu d'una inoblidable paella. Recorde encara el costum local de cuinar l'arròs amb pilotes de putxero i mentrestant matar l'espera amb cassalla.

En altre ordre de coses i seguint amb gent singular, hui escau molt l'exemple de José Joaquín Ripoll, president de la Diputació d'Alacant, resistent anticampista i adalil del PP en contra de la corrupció al País Valencià. Aquest senyor, molt amic del meu alcalde Sedano, passarà la resta del dia—quan no siga més—detingut, no tant pel que haja fet sinó per falta d'amics, cosa que no li passa ni al superior Camps, ni als companys de les diputacions de Castelló i de València, el transparent Fabra i el blasfemador Rus, respectivament. Malgrat tot, no m'atreviria a titllar aquesta colla com a gent "singular", més aviat apuntaria al seu electorat, cada dia més mobilitzat i amb més ganes d'anar a votar-los a mesura que s'espargeix la pudor de corrupció.

Valencians, ho hem d'assumir, som un cens de frikis.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...