divendres, 25 de juny de 2010

L'Aigua Torna a El Molinar

-El brollador de la infància, el petit llac on remullàvem alguns dels nostres primers jocs, una marjal on reposen encara els esquelets d'antigues fàbriques, indici residual d'esplendor industrial, un món ja perdut que nosaltres reconstruíem quan menuts amb bicicletes i pedrades, amb histriònics banys d'aigua freda combinats amb estones de repòs al sol de juliol, setembre. Capes de memòria superposades, intercalades.

Tota la gama del verd fosc, una lenta música d'aigua que arrapa la terra, zum-zum de mosques i lament de xitxarra pel dia, cantarella de granotes a la nit, entremig la gratitud de l'aire de la muntanya quan es guarix de l'estiu al repòs de la font, a l'ombra del xop que xiuxiueja tothora. El nostre paisatge recobrat quinze anys després d'haver-se assecat per complet. La memòria, tantes coses, finalment recobrades.





diumenge, 20 de juny de 2010

I Se'ns Va Oblidar Dormir al Sōnar 2010 (Part IV)

-El sol arrea ja de valent a aquesta hora del mig dia i necessitem entrar al Sōnar dia de dissabte. Cal triar entre la gitana crescuda a la revenda a 70 eurassos l'entrada i una severa panxita que et col·loca la polsera oficial per 60. Malament xavals. De res han servit el plors al box d'acreditacions ni tampoc al servei de premsa: no hi ha entrades ni passes, aforament complet, res a fer. Afortunadament, el mercat és savi, si hi ha demanda hi haurà oferta. Cal, però, negociar.

Com hem arribat a este punt? Per què s’ha embrutat tant la cosa si suposadament nosaltres anàvem de tranquis, "només mig pollastre" havíem dit. Fins i tot ens hem multiplicat, al principi érem dos i ara en som tres. Hem parit un petit diable pamplonès de trenta-escaig que ara es troba dedicat en cos i ànima a la tasca de mantenir-nos ben desperts. Però no ens surten els comptes: en tenim dues entrades, en som tres (X+Y=2, Z=0, X+Y+Z=ens falta una entrada) Afortunadament, la panxita està disposada a baixar el preu de la polsera que obre tots els panys. I hi ha també aquesta xafogor, aquest sol de juny que brolla en venjança per la primavera que mai va existir, un matí esguitat de barroca alegria i paraules atansades a una llengua en transit pel desert.



Com hem arribat fins a aquest punt? Durant les primeres hores de llum ens vam amagar a un apartament turístic del carrer templaris, Guest House Barcelona – Best Rooms, dude; un refugi com qualsevol altre, una menuda porta a l’infern, un desdejuni enclenxat de llunyania, combinado navarro, la cosa més porca mai inventada. I una altra vegada aquesta menuda porta a l’infern, una división por cuarterones, i jo mateix, Don José Nieto Velázquez, dempeus una mica més enllà de la polleguera per tal que no entre la llum, per tal que no entre la claredat de les deu del matí, la més dolça per a les famílies mitjanes que desdejunen plegades els caps de setmana. Don José Nieto Velázquez, jo sóc, jefe de Tapiceria y Aposentador de la mateixa reina Mariana de Aústria (si us fixeu el porticó no tanca, és massa curt). Don José Nieto Velázquez dempeus a la porta del fons de la cambra infernal per impedir que entre la puresa del dia i ens asseque tota aquesta composició de pintors de ratlles, de nanos i gossos, de menines i cortesanes que mengen plàtans i cireres, un infern petit i blanc, fet d’argamassa: morter compost amb calç, arena i aigua de garrafa, compost que s'usa en les construccions per a unir rajoles, pedres o persones humanes, compost que apega al ramat que pastura al bell mig d'una la pista de ball qualsevol i els diposita més tard en aquest desdejuni pamplonès. Una nit prolongada infinitament, una nit a la qual li furtarem la son rutinària per ficar-li felicitat còncava, hedonisme, identificar el bé amb el plaer, el bé amb el plaer, el bé amb el plaer i així successivament.

Abans d’entrar al Sōnar dia, després de la dutxa corresponent, dinem pizza barata i fastigosa mentre discutim si la d final de la paraula Madrid es oclusiva o fricativa. El cel s'ha cobert i sembla que plourà. Algú pregunta per segon cop: En algun moment haurem de parar, no?

dissabte, 19 de juny de 2010

I Se'ns Va Oblidar Dormir al Sōnar 2010 (Part III)

-La relativitat del temps en nits com aquesta vindria a ser alguna cosa que se'ns entravessa a la gola i ens impedeix la parla fluïda. Ara per ara, no hi ha qui em baixe d'aquesta tarima. Tot açò, tota aquesta gent, no són més que els convidats d'una improvisada festa d'aniversari: Cumpleaños feliz, cumpleaños feliz, te deseamos Feeer, cumpleaños feliz! Zorionak! És força impressionant veure quanta gent ha vingut a la festa, quin poder de convocatòria, m'encanta fer les coses a lo bèstia, açò ho pague jo!


L'emoció em capgira l'enteniment i sembla que als meus músculs també els hi afecta. No semble altra cosa que un titella sota els designis de l'atzar; i amb tot això no voldria acabar parlant de metafísica. Tot va començar fa una estona, al concert de Plastikman... era Plastikman? Ja no ho recorde. Els grups es succeeixen els uns als altres i ja tots fan la mateixa música, fantàstica música, meravellosa música, qüestions de ritme, sons ordenats al llarg d'una seqüencia de temps, un temps que es relativitza novament, ja hi tornem: ¡ole, ole!

Al final no ho he dit al paràgraf anterior: tot es va embrutar mentre intentava furtar uns cubates. No és una forma molt usual de fer amics però que voleu que escriga si el globus va mig esborrar algunes de les hores més intenses de la nit. Sembla ridícul recordar ara que només vam agafar mig pollastre, però realment teníem la intenció de no desfasar. Ara un parèntesi: recorde Pamplona. Si estiguera a Alcoi podria especificar la data precisa, ho miraria al meu passaport de pelegrí. En tot cas era una matinada fresca de finals del mes de juliol. Entre les primeres llums del mati la ciutat despertava entre olor de forn i carrers humits. Olor de forn i carrer humits, quina merda de descripció. Fi del viatge astral, tornem al Sōnar.



La relativitat del temps, sí, però també la dels sentits. Faça el favor de respondre a unes senzilles preguntes: fam? té vosté fam? Ja m'ho pensava. I son? Cansat? Ja veig que no para de moure's. Advertència: tant de ball pot resultar addictiu si no s'atura a temps. Per cert, ja clareja fa una estona, què s'ha donat compte? A què tampoc molesta tant? És hora de treure les ulleres de sol, de cobrir-nos els ulls, l'univers podria veure's afectat per una paradoxa al sentir-se petit al costat de les nostres pupil·les. Jacinto Antón seria capaç de titular açò Bodas del hedonismo y el experimento. Si és o no experiment que ho diga Paola, que és la que experimenta. Jo em conforme amb l'hedonisme que segons el diccionari és la doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer, el bé amb el plaer, el bé amb el plaer, el bé amb el plaer, i aixina successivament.

Entre tant, algunes de les imatges capades o captades a la realitat amb el meu telèfon mòbil—vídeos també—testimonien que ens ho estàvem passant bé, o que fingíem de categoria a fi d'evitar remordiments d'última hora provocats per l'elevat preu de l'entrada. Davant d'aquest panorama, qui té ganes de marxar a casa? Podem mirar d'eixir els últims, ho aconseguiríem. Abans però cal remuntar la batalla èpica de menjar-se alguna creïlla de la brossa, o de córrer als autos de xoc i simular que estem a dins d'una peli d'acció, o d'un vídeo de Jaishri Abichandani ara que l'art de la Índia i dels països emergents en general està tan de moda. Aquest blau dels autos de xoc, aquest blau neó. Esquadró de la mort, som els herois postmoderns, residus deconstruïts, desfragmentats, que ara per ara s'encaboten en guanyar-li la partida a la son, funció vital que vindria a representar la xicoteta mort diària, un parèntesi del tot innecessari entre els bocins de vida que encara ens queden per esprémer hui.

Eixim els últims, cantem Algo pequeñito. Donat que ha vingut tanta gent a la festa d'aniversari de Fer i se'ls ha d'agraït l'assistència un per un, tardem més d'una hora en arribar a la parada del tren que ens ha de portar novament cap a Barcelona. Este hauria estat un bon moment per parar, clar que això no ho vam pensar en cap moment.

I Se'ns Va Oblidar Dormir al Sōnar 2010 (Part II)

-Qui mai ha tingut hemorroides no es pot imaginar el patiment que comporta tenir una taronja coenta enganxada als plecs del forat del cul. Cert és que no arribe a vore-la però la imagine brillant, assonada en porpra nafra, una maledicció espontània que pica i desespera, que fa mal al tossir o al esternudar, que ens torna bojos als qui treballem asseguts. No se m'acut, de moment, manera més desagradable de començar un post.

Ara, tot seguit, inseriré un consell publicitari que no em proporciona diners però sí l'eterna gratitud de més d'un de vosaltres que en un futur pot patir el mateix problema. Si us passa, no tombeu al recurrent Hemoal que ha fet fortuna a costa d'una eficient inversió publicitària. El que heu de comprar es:

De venda en farmàcies. Aquest anunci és d'un medicament. Llegisca atentament les instruccions. En cas de dubte consulte al seu farmacèutic.

No sé per què escrit tot això ara, en aquest moment, és com acabar el terrat quan encara falten per col·locar les columnes. Supose que serà alguna reminiscència de la narrativitat tarantiniana que tan de moda estava als anys de la meua educació sentimental, o tal volta i simplement aquest post respon al vell principi pel qual la ressaca ens fa incapaços de jutjar amb claredat els actes de la borratxera.

Aquest post hauria d'haver començat de la següent manera: Estem al Sōnar del 2010. Tota Hispània està ocupada pels farlopers i els m-addictes. Tota? No! Unes petites províncies poblades per irreductibles euskalduns resisteixen a l'imperi de la frivolitat. Parlem, clar està, de Las Vascongadas, eixe territori on encara, sense que hi haja cap explicació raonable, es consumeix speed de forma insaciable. Poció màgica o beuratge de merda? La resposta a les pròximes entrades.

I ara un vídeo que als xics els hi donarà alguna pista més sobre un altre dels principals efectes secundaris de la droga capçal del País Basc i Navarra:



I Se'ns Va Oblidar Dormir al Sōnar 2010 (Part I)

-Entre la crítica corria ja a eixes hores la sang: Air com a paradigma de l’avorriment i la falta d’idees. És cert que els seus dos últims treballs no han sigut brillants però això no li lleva el mèrit a una trajectòria farcida de popmoments estel·lars i de passatges lisèrgicament memorables. A mode d'obertura de la nit de divendres, els francesos es van deixar caure pel més agraït del seu univers autoreferencial, endolcint l’orella dels que vam estar enganxats, per exemple, a la banda sonora de The Virgin Suicides, o als que encara tenim el Moon Safari al capdamunt de la llista de discos de l'iTiunes. Un concert ben temperat i equilibrat, recolzat degudament amb audiovisuals (funcional torrent d'imatges) i amb una realització autòctona del festival que cada any se supera; ho testimoniaven les quatre enormes pantalles que oferixen a l'audiència la possibilitat de seguir els concert des de qualsevol angle. La sala a mig omplir a eixes hores es pot explicar a través de dos camins: 1 -l’organització s’encabota en engabiar-nos al recinte cada cop més d’hora (el concert començava a les 23:30); i 2-el següent esquerp es deia Hot Chip i tocaven quasi simultàniament a la sala exterior.

D'aquesta manera, només acabada una mig-reeixida versió del Sexy Boy vam eixir al SōnarPub per veure que ens havien d'explicar els autors de One Life Stand, un dels millors discos de la temporada que els anglesos van saber dosificar amb energia, prescindint de les blades que haurien enfonsat una de les assistències més generoses que jo recorde al festival. Entregats en cos i ànima a aquella barreja de house primigeni i essència orgànica de big band, l'edició 2010 del Sōnar s'enlairava molt més enllà que les seues predecessores, s'hi palpava a l'aire les ganes de música, de festa, de perdre's. Quan ja ho havíem donat tot a temes com I Feel Better o Take It In i el concert dels "borumballa calenta" posava la nota final, vam encaminar-nos novament al SōnarClub amb desconfiança.

I no era per a menys, tocaven els LCD Soundsystem, descafeïnada barreja que sona a brut britpop i a electrònica caducada, calaix de sastre desastrat on la cohesió i l'originalitat brilla per la seua absència. Malgrat tot, amb un públic entregat, la cosa funcionava. L'excessiva duració d'uns temes que més que cançons semblen totxos no va ser un obstacle. Drunk Girls o I Can Change van combregar al respectable que tenia tantes ganes de festa que en aquest punt de la nit semblava que s'ho empassava tot, inclús a un James Murphy ficat al paper de speaker de la Tómbola Hermanos Herédia. Al capdavall, la música va manifestar la seua condició d'art del temps i els estatunidencs van marxar havent interpretat un grapat curt de les seues repetitives llandes de més de cinc minuts.

Amb la imposada reducció d'escenaris, amb l'escàs interès que va suscitar el SōnarLab (el més interessant, Flying Lotus, tornava a coincidir amb els plats forts), la nit va ser un dins-fora, mete-saca que diríem en castellà. Acabat el show dels LCD, tocava anar fora i cap allà ens vam dirigir. Ens esperava Plastikman, que si en el disc sonava fred, distant i inconsistent, en directe hi havia una volta de tronc per fer surar el costat més electrònicament remarcable i seductor, màquina engreixada per somoure l'esquelet. Seria una de les sorpreses més agradables de la nit, juntament al globus aerostàtic que ja a eixes hores estava a punt d'aterrar més o menys a la part alta de la tarima lateral esquerra, mirant cap a l'escenari.


dilluns, 14 de juny de 2010

Taronja Esclafada

-Era una sobredosi d'asfalt, la dictadura de les avingudes, del trànsit alienat. De tant en tant, cap a l'inici de la primavera, una taronja es despenjava d'un d'aquells arbres ornamentals que puntegen Primat Reig. Quan els cotxes l'esclafaven alguna cosa brutal esguitava l'aire, un soroll primitiu de natura rebentada, d'humitat lluent i llefiscosa sobre el polsim gris del paviment. Poesia de la decadència, de la vida avortada, d'arrels espentant el fang cuit del test.


Molt a les esquenes de tot això, només a uns metres de distància, hi havia la gruta on anava a parar l'aigua de pluja filtrada. Allà dins el trànsit rodat sonava com la flauta de Pan de l'afilador: llunyà, enigmàtic, presagi d'auguris.


dissabte, 12 de juny de 2010

Albatros

-Com si del mite de la caverna es tractara ens submergíem entre les ombres per deixar-nos portar. Abandonàvem les nostres vides a la porta, les deixàvem nugades com es fa amb les bicicletes. Va ser la casa de putes de la nostra educació sentimental, la missa setmanal, el temple on reposaven les nostres ànimes tan exhaustes de vida per aquells anys. No anàvem a mirar una peli, anàvem a veure cinema, i la cartellera no importava car confiàvem cegament en els Albatros.

Ens havien ensenyat que el cinema era previsible, grandiloqüent, frívol; allà no. No per a nosaltres. Per sempre més seria l'art de la nit, acció solitària de la minoria, la immensitat d'una sala sempre mig buida un dilluns, un dimecres o el divendres cap al tard quan eixíem embriagats de sessió golfa. La pantalla era l'espill on es reflectia la vida, un mur tot ple de pintades malsonants, la fina tela que cobria alguns dels nostres somnis d'aleshores. Una plaça solitària, un quebab per al dia de ressaca, València tan lluent que esclatava d'alegria, i nosaltres allà dins, muts de pensament, imaginant la vida.


Recorde ara una desficiosa nit d'agost. La ciutat deserta i als Albatros passaven À bout de soufle de Godard, l'havien reestranada. Va ser aquella nit que compartia la sala amb una fada alada desconeguda. No hi havia ningú més, dos cosos i quatre ulls alienats pel plaer del cinema. Quan Belmondo va caure mort després d'un llarg passeig d'agonia, al clímax del nostre orgasme cinèfil, ens vam dedicar una mirada de complicitat. Després van il·luminar la sala, van acabar els crèdits. Tot seguit sortírem sense dir-nos res, amb el dubte, amb eixa sensació de nostàlgia que queda després d'una bona cardada; "li demane el telèfon?" "vols que es fem una cervesa?", "crec que després d'això t'estime". Ella va desnugar la bici i va marxar i mai més vaig tornar a vore-la.


Aquesta setmana m'enterava del tancament dels cinemes Albatros. Tard, com sempre. Era la desgràcia ajornada, una desconcertant sensació de pèrdua m'assalta. La meua València desdibuixant-se mentre jo consumisc l'exili. Va ser ma casa, va ser-ho.


dissabte, 5 de juny de 2010

La Dictadura de les Paraules

-Mentre escric aquestes línies acaba de ser assaltat el vaixell Rachel Corrie a uns 55 kilòmetres de les costes de la Franja de Gaza. L’embarcació, de bandera irlandesa, pretenia trencar el bloqueig unilateral imposat per l’estat d’Israel i fer arribar a les costes de Gaza una càrrega d’ajuda humanitària. El Rachel Corrie és una embarcació que per problemes tècnics va quedar despenjada de la Flota de la Lliberat a l’illa de Malta. Això li va estalviar el desmesurat i covard atac perpetrat dilluns per l’exercit israelià que va causar nou morts. Malgrat tot, sis dies després el Rachel Corrie ha patit la mateixa sort. Segons afirma l’armada israeliana, el segon abordatge s’ha produït “sense incidents” i especialment vull remarcat la paraula: “abordatge”.

L’altre dia, conversant amb el periodista Ferran Sales sobre aquest atac a la Flotilla de la Llibertat sortia el tema del lèxic als conflictes, i en especial el que afecta Orient Mitjà. Sales ha sigut durant 15 anys corresponsal a la ribera sud del mediterrani i, entre d’altres ciutats ho fou de Jerusalem, per tant coneix el tema de primera mà. Als últims dies, l’atac il·legal a la Flotilla ha ocupat les principals portades dels diaris i ha estat la noticia més tractada per ràdios i televisions. És important que davant la velocitat cada cop més pronunciada amb la qual consumim informació ens aturem per un instant i observem el que ens estem empassant.

El conflicte de l’Orient Mitjà s’estén ja al llarg de diverses generacions. La seua importància estratègica i simbòlica garantix una continuada presència als mitjans i una visibilitat privilegiada per comparació a d’altres conflictes. Molts cops, però, aquesta permanent exposició comporta una insensibilització a les causes i al context de l’enfrontament. La “normalització” del conflicte fa circular entre l’opinió pública mites, estereotips i falses creences que no sempre tenen a veure amb la realitat. De fet, molt poca gent coneix les causes remotes o properes que han contribuït a desencadenar la Guerra del Líban de 2006 o els bombardejos de la Franja de Gaza de finals de 2008, per no parlar d’altres enfrontaments més llunyans en el temps com podrien ser les intifades o la pròpia independència d’Israel.

Davant d’aquesta manca total de referents, la major part de la ciutadania fonamenta la seua opinió a través del flux diari d’informació que travessa cada dia els mitjans. Com ocorre amb els estereotips, aquesta circulació rutinària està carregada de simplificacions simbòliques quan no de tergiversacions. Seria impossible desenvolupar la feina periodística sense la possibilitat de sintetitzar, no obstant, el tema de les tergiversacions molts cop té a veure amb faltes de l’ofici quan no són fruit de la intoxicació premeditada i buscada per alguna de les parts en conflicte, sobretot per aquelles que compten amb més poder mediàtic.

En aquest sentit, el conflicte de l’Orient Mitjà és especialment enrevessat. La capacitat de l’estat d’Israel per generar, transformar i posar en circulació missatges és infinitament superior a la de qualsevol de les organitzacions palestines que formen la resistència a l’ocupació. Un cop més estem davant d’una lluita desproporcionada. Fent servir un dels tòpics més extensos, es tracta de les pedres palestines contra els tancs de l'exercit invasor. També en l’aspecte comunicacional Israel ja fa molts anys que condueix poderosos carros blindats.

Aquest dies ho hem pogut veure a les principals capçaleres d’informació a propòsit de l’abordatge de la Flotilla de la Llibertad. El diari La Vanguardia, per exemple, en la seva edició de dimarts 1 de juny, publicava la següent frase: “Las más de 750 personas que iban a bordo fueron detenidas y lo más probable es que sean deportadas”. Per analitzar aquesta frase ens remetem l’eina imprescindible de tot periodista, el diccionari. Busquem la paraula “deportació” i trobem el següent: “Pena consistent a traslladar un condemnat a un lloc fora de la metròpolis, on generalment és sotmés a un règim de privació de llibertat i de treball forçós”. Aquesta definició, de clar component despectiu, s’aplica generalment a immigrants il·legals o delinquiments que han comès un delicte i no, com és el cas, a un grup de persones "assaltades" (millor que "detingudes") en aigües internacionals, l'expedició dels quals tenia clars objectius humanitaris. Novament es tracta d'un exemple molt representatiu de com els governs arriben a intoxicar el treball dels periodistes. Les argumentacions legals que faça servir una de les parts implicades no han de ser moneda de canvi en la construcció del relat periodístic. Malgrat tot, el conflicte del Pròxim Orient està farcit de termes semblants: des de les celebres “raons de seguretat” que justifiquen qualsevol política repressiva als maliciosos “atac preventiu” (terrorisme d'estat?), “dret a defendre’s” (ús il·legal de la força?) o “assassinat selectiu” (simplement assassinat); són només alguns exemples arquetípics dels gols que ens ha colat als periodistes la maquinaria de propaganda de l’estat israelià.

Una maquinaria que per altra banda ha sabut adaptar-se d’una forma exemplar als contextos maniqueus generats a la política internacional després de l'11-S. A dia d’avui, és difícil trobar algun ciutadà a Occident que no se senta amenaçat cada cop que escolta un mot relacionat amb el camp semàntic del “terrorisme”. Després de quasi deu anys utilitzant la paraula de forma repetida a mode d’home del sac, la dreta global ha aconseguit injectar una por col·lectiva que li és a totes llums valuosa, car li permet justificar la major part dels seus objectius polítics. En canvi, qualsevol observador tindrà greus dificultats a l’hora de trobar una sola línia de diari o minut televisiu que explique raonadament el significat de la paraula “ocupació”. Si recorrem a l’estadística de la violència entre palestins i hebreus, trobem que per cada víctima mortal en “sagnant atemptat terrorista” hi ha tres morts a conseqüència de l’”ocupació”, paraula aquesta última servida sempre al natural, amb el seu corresponent buidatge semàntic després d’anys d’estèril servici periodístic.


A una entrevista publicada a El Periódico l'ambaixador d'Israel a Espanya, Raphael Schuts, en referència a l'atac a la Flotilla va afirmar el següent: "Sí, nou persones han mort en aquest acte. Però 155 van morir en un atac terrorista a l'India la setmana passada. A qui l'importa? Ha escoltat alguna cosa al respecte? Vint-i-tres espanyols han mort a les carreteres l'últim cap de setmana".


El també corresponsal Joris Luyendijk, va dedicar-li un article a aquest tema on remarcava altres exemples de gran valor. Al text, publicat per Le Monde Diplomatique, llança les següents qüestions: “¿Per què un jueu que reclama la terra que li fou atorgada per Deu és un “ultranacionalista” i en canvi un musulmà que esgrimix el mateix raonament és un “fonamentalista”?”; “Un responsable polític israelià que creu que només la violència pot protegir al seu poble és “un falcó”. Algú va escoltar alguna vegada parlar d'un “falcó” palestí? No. Serà un extremista o un terrorista”.

En tot aquest debat roman una causa de fons: el punt de partida periodístic sota el qual es planteja el “conflicte”. Els principals mitjans d’informació assumeixen als seus llibres d’estil una premissa per la qual cal tractar ambdues parts per igual, un argument derivat d’un concepte d’enfrontament no aplicable als actuals contextos de violència global. Simbòlicament, un “conflicte” es produeix entre dues parts igualades en força, un concepte paradigmàtic de les gran guerres del segle XX i en cap cas comparable a l’enfrontament arabo-israelià dels nostres dies. No estem parlant de dos bàndols equiparables en recursos, fins i tot és discutible la validesa d’unes negociacions de pau on les parts hi participen en qualitat de repressors i oprimits. Per posar un altre exemple, la Guerra d’Iraq s'inscriuria dins el concepte de "guerra" o més aviat estem parlant d’una “invasió” en tota regla? Novament ens podem remetre a les estadístiques per definir la viabilitat o no d’aplicar el terme "conflicte".

En definitiva, el context dels nostres dies ens espenta a reflexionar en profunditat sobre la feina del periodista. Un treball no sempre fàcil tenint present l’exigent immediatesa que comporta el seu conreu. Els nous contextos globals, on la superpotència estatunidenca i els seus aliats juguen un paper preponderant tant a l’espai bèl·lic com al comunicacional, exigeixen de tots nosaltres un esforç de prudència davant dels significats que ens arriben a contagiar el ultrapoderosos departaments de propaganda governamental. La Flota de la Llibertat no ha estat “interceptada” sinó “abordada” o “assaltada”, de la mateixa manera que els seus tripulants no poder ser “deportats” sinó “alliberats”.

A la batalla del llenguatge els periodistes tenim l’última paraula. Cal preguntar-se doncs per què en el seu moment ningú va discutir la brutal barbàrie que suposava l’apartheid sud-africà i ara, en canvi, l’ocupació israeliana té un significat tan "normalitzat"; o per què negar l’Holocaust és delicte a molts indrets d’Europa i la repressió israeliana del poble palestí és un "mal menor" que no serveix per omplir portades? Les respostes als seus mitjans d’informació.


divendres, 4 de juny de 2010

Pedra Viva (Homenatge a Louise Bourgeois)

-No es va emportar cap trauma a la tomba, ja els havia parit, ja els hi havia deixat esculpits per tots els racons del món. Recorde que el primer contacte amb la seua obra em va horroritzar. Eren dies d'excessos a Bilbao i aquella aranya gegant, la guardiana de la porta del darrera del Guggenheim, venia a ser la metàfora d'aquella maldat que hi havia sempre instal·lada al capvespre al qualsevol lavabo del casc antic.

Més endavant, amb una altra perspectiva, vaig arribar a entendre que un tros de marbre pot tenir vida més enllà dels paràmetres perfectes del David, que la vida—en tota la seua vastitud—a voltes també és grotesca, obscena, retorçuda. I que molts cops la bellesa comporta l'enfrontament directe amb el que ens espanta, car les nostres pors, els nostres recels, ens descriuen molt millor que les nostres virtuts.

Anys després, en tornar a la ciutat, una exposició d'Amish Kapur em va confirmar el que jo ja sabia: no morirà mai. Marxarà la carn, i amb ella se n'aniran els seus terrors, l'essència del grans, però, roman, i això ja és un fet en el seu cas.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...