dilluns, 31 de maig de 2010

Un Vaixell de Llibertat contra un Exèrcit Feixista

-Un cop més, el criminal estat d'Israel ha consumat una de les seues accions feixistes atacant un comboi de vaixells que pretenia fer arribat una càrrega d'ajuda humanitària a la Franja de Gaza. A hores d'ara les principals capçaleres informatives parlen de 10 morts durant l'indiscriminat i desigual atac. Turquia, la principal afectada per l'atemptat ja que tant els vaixells com moltes de les víctimes eren d'aquesta nacionalitat, ha manifestat la seua repulsa font una acció de "terrorisme d'estat inhumà".

Manifestació a Barcelona davant la Cambra de Comerç Espanya-Israel.

Aquesta mateixa vesprada, milers de ciutadans hem eixit als carrers de moltes ciutats per mostrar la nostra indignació davant d'una acció covard que ha tingut lloc en aigües internacionals, posant de manifest el poc respecte que guarda el govern opressor israelià cap a les normes bàsiques de convivència entre estats nació. Cal recordar que el bloqueig il·legal al qual Israel sotmet la Franja no té cap validesa legal consensuada fora dels deliris messiànics del govern descontrolat de Tel Aviv.

Molts dels que ens hem manifestat hui desconfiem de l'efecte que puguen tenir les condemnes polítiques dins les fronteres d'un país embogit de supèrbia. Per això, un cop més, són ara necessàries les mostres de rebuig per part de tothom. Hem de protestar i hem de fer costat a la causa palestina, tan antiga i recorreguda, tan carregada de raó.


diumenge, 30 de maig de 2010

Cròniques des de l'Infern

-Molt abans que el president mexicà desplegués les seues tropes pels carrers de Juárez amb l'objectiu de combatre al narcotràfic, la ciutat fronterera era ja era un focus d'horror difícilment digerible. Des de 1996 es documenta una estranya cadena de crims el patró de la qual es repetix insistentment: dones, jóvens, pobres; aquest és el perfil de les denominades mortes de Juárez.

"Vaig arribar a la ciutat per a escriure sobre la violència entre diferents grups criminals i allà em vaig trobar amb una sèrie de temes terribles, un d'ells va ser el dramàtic nombre d'homicidis contra dones que es mantenien impunes". Víctor Ronquillo presumix de ser el primer periodista que va dedicar un llibre al tema dels assassinats. Las muertas de Juárez s'edita per primera vegada a Mèxic en 1999, a Espanya arriba el 2004 amb el subtítol afegit de Crónica de una larga pesadilla. Si per aquell temps dades oficials ja parlaven de més de 300 mortes, a dia d'avui la xifra supera ja les mil. “Els crims contra dones continuen sent una realitat”, subratlla el periodista, “Malgrat que la guerra contra el narcotràfic ha desplaçat el tema a un segon pla mediàtic, el fenomen persisteix”.

Negligència policial, encobriment de sospitosos, fabricació de proves i culpables; 14 anys d'investigacions han servit de molt poc. La major part dels delictes continuen sense resoldre's mentre el govern mexicà col·lecciona queixes provinents de les principals associacions humanitàries del món. És molt trist per a mi comprovar que era cert el que proposava en el llibre”, confessa l'autor, “aquella crueltat desmesurada va trobar en les dones una població molt vulnerable. Hui aqueixa violència—relacionada d'alguna manera amb el narcotràfic—s'estén ja per gran part del país”.

Poc queda ja dels intents d'una explicació oficial que van aparèixer en el seu moment i que Ronquillo va arreplegar en el seu treball. Abdul Latif Sharif, L'Egipci, principal sospitós d'un gran nombre de crims, va morir a la presó en 2006 en estranyes circumstàncies. La major part dels delictes que se li atribuïen tant a ell com a altres acusats no s'han pogut demostrar fins a la data. “Jo no crec que seguisquen operant alguns dels assassins serials que sí ho van fer en el seu moment amb total impunitat”, manté el periodista en conversa telefònica des del DF, “el que crec és que l'estructura social i policíaca de Juárez permet que la impunitat existisca d'una manera clara, que es consenta aquesta terrible situació de masclisme associat a la violència”.

Però davant d'aquest panorama, davant de tant d'horror, com explicar l'excés de negligència, la passivitat de les autoritats o la persistència d'una situació tan funesta? “Aquesta pregunta és difícil de respondre”, admet Ronquillo, “la ineficàcia naix de l'endarreriment i de la falta de recursos, però també de la corrupció. Molta gent a Mèxic sap que els delinqüents amb placa tenen més èxit. Els diners del narcotràfic fan la resta”.

Dos anys triga Ronquillo a escriure el llibre. Com a periodista independent aprofita el seu treball a televisió per a acostar-se al fenomen. No obstant això, les majors dificultats li sobrevenen no en el moment de la redacció sinó una vegada el text es publica. “El llibre”, reconeix, “va posar sobre la taula una denúncia molt forta i conseqüentment vaig patir molts atacs des dels soterranis del poder. Va ser molt dur, van tractar de desacreditar-me com periodista, van intentar intoxicar a les meues fonts i fins i tot se'm va acusar d'infundat plagi”. Algunes d'aquelles crítiques aprofundiren en els capítols més durs, aquells en els quals Ronquillo descriu amb tot luxe de detalls molts dels crims. “Eren uns passatges imprescindibles”, es defensa. “Encara avui cree necessària la visió d'aqueixa extrema violència ja que ens espenta a dir ja "n'hi ha prou"”.

No es pot afirmar que el llibre Víctor Ronquillo donara resposta a cap de les fosques interrogants que encara avui sobrevolen Juárez. La seua investigació es va centrar en recopilar les esgarrifoses xifres i a traure a la llum les inconcebibles deficiències jurídiques. Tot això ho va adornar amb literatura, amb alguns fragments en els quals va tractar d'imaginar les circumstàncies dels crims. “Jo no sóc fiscal i tampoc pretenc explicar la realitat social”, admet. “El que vaig fer amb les eines del periodisme i la literatura va ser el diagnòstic. Llançar preguntes que encara avui segueixen sense resposta. Pot sonar romàntic, però en tot moment vaig intentar enfrontar-me a aquest sistema que ha permès que les mortes de Juárez queden per sempre més com una taca en la història judicial mexicana”.


Víctor Ronquillo: Las muertas de Juárez. Crónicas de una larga pesadilla. Editorial Temas de Hoy. Madrid, 2004.


dijous, 27 de maig de 2010

Fronteres

"Raro: no se me revolvió el estómago.
Raro, muy raro: vi la ejecución hasta el final.
El verdugo parecía feliz
."
Roberto Bolaño, 2666

-Només uns pocs carrers separen la segona ciutat més segura dels Estats Units—El Paso—de la més perillosa del món, Ciudad Juárez. Cada dia entre 6 i 10 persones moren a causa de les diferents modalitats de violència que es cultiven a la ciutat mexicana, una xifra semblant al muntant de cadàvers anual de la ciutat bessona de l'altre costat de la frontera. L'any 2009 van ser assassinades 2700 persones, i en el que portem de 2010 ja ho han estat vora mil. Tot fa creure que enguany es superaran tots el rècords, a Juárez continuarà l'horripilant creixement exponencial de violència i mort. Ningú s'atreveix a preguntar pel final.

Les excuses oficials parlen d'una guerra contra el narcotràfic. Explicacions més creïbles ens acosten un altre punt de vista, el d'un reajustament del poder en el marc d'interessos comercials i polítics. Parlem de droga, naturalment, però també de fronteres, de la separació física i simbòlica entre dos pams d'arena, entre dos fragments de desert.

Aquesta setmana, Judith Torrea ha tornat a Espanya per recollir el premi Ortega y Gasset. Des de fa 12 anys aquesta xiqueta conrea el difícil territori de Juaritos. És un bon moment per acostar-nos al seu blog i la seua causa.

http://juarezenlasombra.blogspot.com/


dissabte, 22 de maig de 2010

Pròxima Destinació

-Estat de la Reserva: Confirmada.
Dades de la reserva:
Data de creació: 22/05/2010
Destinació: CUBA

dilluns, 17 de maig de 2010

Ritual de Dolor

"¿Por qué? Esa es la pregunta del dolor. ¿Por qué? ¿Por qué nos cargaste de sufrimiento si no nos diste fuerzas para soportarlo? ¿Por qué? ¿Por qué me arrancaré la carne con mis propios dientes y seguiré amándote? ¿Por qué? ¿Por qué no me quitas la rebelión? Si estás decidido a seguir jodiéndome la vida, a seguir humillándome, a seguir dándome por el culo, a seguir haciéndome daño, a seguir mintiéndome, engañándome, por qué no me quitas al menos la rebelión. Hazme sumisa. Quítame la rebelión."
Te haré invencible con mi derrota, Angélica Liddell

-Antigament, quan tots érem una mica més primitius del que ho som ara, acudíem als xamans de la tribu per buscar la cura als nostres mals. Aquella saviesa es manifestava a través d'unes coreografies farcides d'objectes estranys, d'uns impossibles moviments l'explicació dels quals només el bruixot i els seus deixebles coneixien. Aquells rituals eren la carta de supervivència d'aquells que els ideaven i executaven, els asseguraven el seu estatus dins de la comunitat. El poble, enfonsat en la seua ignorància, no podia fer res més que donar-los per autèntics, i a força de repetir-los generació rere generació, entraven a formar part de la seua cultura.

Aquest podria ser un més que probable origen del teatre, també de la religió. I és curiós que puga coincidir l'origen d'aquests dos fenòmens. No oblidem que a l'antiga Grècia, bressol de brssols, el teatre s'utilitzava com a via d'administració dels mites. I potser buscava el mite la multitud de persones que van omplir dissabte el teatre Lliure per a l'estrena a Barcelona de Te haré invencible con mi derrota, una de les darreres obres de la sempre polèmica Angélica Liddell (Aprofite per recomanar una excel·lent entrevista que publica TeatreBCN al voltant d'aquest espectacle). La reacció va ser tan freda com calia esperar. El públic va encaixar malament la comprensió d'un ritual on hi havia trets, vidres trencats, roses de dacsa, autolesions amb molta sang, crits d'angoixa, dolor i patiment, molt de patiment. Va haver-hi gent que no ho va suportar, altres, la gran majoria, van reaccionar amb negativa indiferència davant de tot el que va ocórrer, inclòs la portada final. El posterior silenci només va trencar-se per uns pocs i desganats aplaudiments.

El que va passar és que la gran romeria de la modernitat anava a descobrir el mite però este no hi era. Comprant aquella entrada, anant a vore a la Liddell, buscaven pertànyer a la gran comunitat cool que prega reunida, que adora als grans ídols culturals situats a la cresta de l'ona. És com si un ciutadà de l'antiga Grècia trobara de sobte un xaman africà al teatre en comptes d'una Antígona. Dos rituals completament allunyats: els adeptes a la frivolitat obligats a conviure amb l'horror i el patiment teatralitzat.

dimarts, 11 de maig de 2010

Cementiris de Llibres

-Entre els nombrosos desavantatges que comporta la vida a la gran ciutat també trobem algunes altres raons que justifiquen la permanència. Caldria imaginar-ho tot com un gran laberint on sempre trobem un cul-de-sac amb forma d'interrogant.

Dic això perquè pensava en la feina del periodista, aquesta que si es fa bé requereix una important vessant d'investigació. Imagine ara, per exemple, un matí tranquil de redacció. De sobte, l'agenda es capgira i et cau al damunt una tasca que has d'enllestir a corre-cuita, car sempre hi ha un tancament vista. És llavors quan has de visitar el cementiris vivents, el carrerons sense eixida on van a morir el vells llibres.

Barcelona compta amb algunes botigues dedicades a recopilar tota la literatura de deixalla, aquella que ha quedat descartada de la voràgine comercial, és a dir, el 99 % de tot el que es publica. Molts pocs llibres són els que romanen a les llibreries més enllà dels quatre o cinc mesos que dura la seua explotació editorial. Després s'obliden, i l'oblit és el morir.

Afortunadament, existeixen punts com Els llibres del mirall, una fascinant cova on podem trobar tresors inimaginables fent només un clic a la pantalla de l'ordinador. Un exemple, però hi ha més. L'altre dia vaig descobrir l'últim d'aquests amagatalls, la Llibreria Fontana, un deliciós racó groguenc i polsós amb sabor al vell Paral·lel que conserva algunes joies impossibles de trobar enlloc. Una nova referència d'obligat coneixement de qualsevol bibliòfil. Una raó de pes per estimar, una miqueta més, a aquesta mastodòntica ciutat.


dijous, 6 de maig de 2010

Somnis Aigualits

-Era una antesala palatina, algun afer institucional; la primera figura ens esperava per a l'entrevista i prompte ens van deixar passar. Ens va rebre nu, enraonant al voltant de l'enorme alegria que li produïa la nostra visita. També va afegir que a mi em coneixia prèviament, la qual cosa em va desconcertar. Va voler abraçar-me i jo sense saber què fer, desorientat, vaig sortir a fer un passeig, a caminar pels jardins de palau. I allà descobria un altre continent, potser un altre món, amb ocells, colors i gent de passeig al capvespre. Algú em va increpar dient-me "tu ets de fora" i al tornar-los el greuge prompte m'apressaven. Pel que semblava en aquella ciutat no era permès insultar...


Al despertar, encara no era primavera, plovia, però jo ja la portava a dins, la pressentia. Anhels de viatge, l'exuberància a la sang i aquella coenta cançó pegada que ha florit mentre m'afaitava:

"Un instante mientaras los turistas se van
Un tren de madrugada consiguió
trazar la frontera entre siempre o jamas
".

Per fi, després els dies de pluja, unes hores per escriure versos mentre els carrers encara estan xops. El sol havia de sortir, necessàriament.


diumenge, 2 de maig de 2010

La Cara Oculta del Razz

-Què més dóna aquesta indiferència pueril, aquesta pose de dur quan xama de la cigarreta, la frivolitat en persona. És el dj i s'ho pot permetre, i és previsible, tots i cadascun dels seus gestos, discos, ho són. L'ensuperbiment suprem, ell és el dolent de de la peli, d'aquesta mediocre sessió de sèrie B, d'aquesta pista amb el seu aire viciat, amb la seua gent drogada, amb el seu final pactat. Stainboy, malparit, esta nit el Razz sua sofre, empesta a vulgaritat, i la teua música n'és en part culpable.


Què més dóna que aquesta xica amb la seua minifalda ras-parrús pense que la mire. No m'agrada, no la mire, però ella s'ho pensa, s'ho creu mentre camina altiva entre dues sales. Car, pràcticament mostra tres quartes parts dels seus pits rodons i ferms, totes les seves cuixes arrodonides, fibrades, va ben pintada i pentinada. Té poc més de vint anys i les dues copes que li sobren la fan sentir-se atractiva. I jo sóc un home. Ella creu que la desitge, que li vull llepar els mugrons, que vull practicar sexe animal a qualsevol lavabo, que la vull portar a ma casa per follar sense contemplacions i després fer-me el dormit quan marxe. I jo que més puc afegir si ella ja ho pensa tot això, si se sent la tia més bona de la disco. Em dedica una prepotent mirada de gaidó, no em meresc més.


Què més dóna que el vodka no siga vodka, ni la taronja Fanta, ni la diversió tampoc camine més enllà d'aquest embrutiment enllaunat, d'aquesta monòtona porqueria que simula ser aparador quan en realitat parlem d'una gàbia més. Una caixa registradora de 3.700 metres quadrats. És terrible si es pensa. Mai més entraré al Razz sense anar borratxo. Promet de no tornar a fer-ho més, mai més.

dissabte, 1 de maig de 2010

Decadència

Dedicat als assistents del sopar d'anit.

-"(...) Algunos autores determinan además las tasas respiratorias de todos los consumidores del ecosistema, restándolas a la productividad primaria neta del ecosistema, con lo que se obtiene la productividad total neta del sistema de estudio. El resultado de este balance puede ser positivo, negativo o igual a cero.

• Balance positivo, significa un ecosistema en crecimiento activo, capaz de exportar materiales a otros sistemas. Por ejemplo, los manglares.

• Balance cero, representa un ecosistema en estado de equilibrio, cuando los gastos respiratorios igualan a los insumos energéticos dados por la fotosíntesis. Ejemplo, los bosques vírgenes.

• Balance negativo, indica un ecosistema en decadencia, o bien dependiente de otros sistemas para obtener energía. Por ejemplo, un bosque talado".

Recurso, Ecologia, Sociedad
de Martha Cervantes Ramírez i Rubén Sánchez Silva.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...