dissabte, 24 d’abril de 2010

Trilogia Festera: El Dia de l'Alardo o dels Trons

-L'última nit representa la crema total dels pocs cartutxos que ens queden. La mentireta corroïx ja més que alimenta. L'organisme en general i l'estómac en concret ha dissenyat un escut natural contra del café. Malgrat tot, The Nigt is on Fire!


Imatge feta al 'puticlub' que ha muntat Jordi Sedano (l'alcalde) a les noves muralles històriques que es van trobar al barri dels gitanos.
Autora: Paola.

divendres, 23 d’abril de 2010

Trilogia Festera: El Dia de Sant Jordi

-Com era el dia de Sant Jordi vam decidir ofrenar-li honors al patró. I donat que nosaltres no som de flors vam decidir defenestrar un carro de Mercadona des d'un pont.

video

Autors materials: Jorx i jo.
Càmera: Miguel Ángel Fernández Reino.
Col·laboren: Sara, Paola i Carmela

dijous, 22 d’abril de 2010

Trilogia Festera: El Dia l'Entrà

0.00 h. Porte una mentira a la mà. Quasi ni m'havia adonat. Li tenia ganes a les festes. Crec que han estat quatre anys sense baixar.

0.35 h. Una altra mentira. Em posen Pastor i no dic res. Demà em cague. Un bon alcoià sap que no es poden barrejar les dues marques de café-licor en una sola nit.

0.59 h. Uf, com estan les xiquetes alcoianes. La raça millora amb els anys.

1.11 h. Plou a la Plaça de Dins. Les previsions diuen que seran unes festes passades per aigua.

1.30 h. No sé com m'ho fet però he acabat a un pis rodejat d'estudiants universitaris provinents de la Costera. Mare meua quin accent més exagerat.

2.10 h. Torne a la Plaça de Dins. Ha deixat de ploure.

2.34 h. Tercera litrona de mentira.

2.54 h. Em trobe amb una coneguda. Pense: feia molts anys que ni recordava la seua cara, i crec que de jove fins i tot vaig arribar a masturbar-me pensant en ella... Envelleix malament, per cert. Com quasi tot els de la meua quinta. Jo no dec ser una excepció.

3.13 h. Li envie un missatge a la Comtessa: "Festes d'Alcoi? Frestes d'Alcoi? Fuster d'Alcohoy? Fustes d'Acàcia? Fonts d'Alcohol? Xe xica, mira no m'aclarisc". Em contestarà dos dies després dient-me: "Hahaha, cabrö quina envejaaa".

3.32 h. El meu amic Jorx se m'acosta molt seriós i em diu: "vaig més cego que una rata". L'angelet acaba d'entrar al tram de les 13 hores seguides de borratxera.

3.41 h. Paren la música a la Plaça de Dins i ho soluciona un dolçainer. Ell toca i nosaltres cantem: "No volem cap que no estiga borratxo,
no volem cap que no estiga bufat.
Volem, volem, volem, que estiguen tots borratxos,
volem, volem volem que estiguen tots bufats
".

4.00 h. Creuem el pont de Cervantes en direcció a la Marxa.

4.14 h. Al entrar al Hobbie sonen Los Planetas, Pesadilla en el parque de atracciones:
"Quiero que sepas que yo ya esperaba
a que esto ocurriera y que no pasa nada"
.

5.04 h. Una bala pot funcionar també com el pal que impedisca a un cocodril tancar la boca.

5.15 h. Jorx m'explica la seua faceta com a trencador de matrimonis.

5.25 h. Acabe de recordar que demà tinc una cadira comprada per veure l'entrada. Seria hora de marxar ja...

5.34 h. Veig el primer fester vestit. Se prepara la Diana. He quedat demà a les 11.

5.43 h. Puge les costeres que separen la marxa de ma casa mentre escolte l'últim disc de Benjamin Biolay. A la placeta Salesians em trobe amb uns alcodians que conec. Ens fem un herberet junts.

6.17 h. Entre al llit...

***

11.13 h. Isc de casa. Plou una altra volta.

11.18 h. Em trobe a un conegut. Diem a l'hora: Estic fet caldo.

11.46 h. El capità cristià, dels Contrabandistes, és molt barroer. Des dels pisos alts tiren poc confeti. Són les festes de la crisi.

12.00 h. - 15.00 h. Entrà cristiana + Ressaca.

15.30 h. - 16.47 h. Dinar de ressaca: paella.

17.17 h. -22.00 h. Entrà mora + Ressaca.

23.00 h. Sopar + mentireta. Reviscole.

23.25 h. Abans no acaba el dia ja m'he begut dues mentiretes més. Açò torna a començar.


dimecres, 21 d’abril de 2010

Trilogia Festera: El Dia dels Músics

14. 30 h. Agafe un tren destinació València.

16.07 h. El Temps publica un reportatge molt interessant al voltant del genocidi armeni.

17.22 h. Les hortes, el túnel del Cabanyal, el devastat paisatge posterior: aquí hi ha un article.

17.32 h. Arribe a València i a l'Estació de Nord compre un bitllet per pujar a Xàtiva. Com sempre la monumental cua no em fa perdre el tren de miracle.

18.05 h. Surt el tren València-Xàtiva.

19.00 h. Mon pare m'arreplega de l'estació de Xàtiva.

19.55 h. Entre a Alcoi, he tornat.

20.30 h. Dutxa ràpida i cap a la plaça.

21.30 h. Els alcoians canten l'himne tots plegats. Comencen les festes.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Núvol de Cendra

-"Podreu volar—pensarà el volcà—però continuareu sent infinitament menuts al meu costat. Els avions a terra i al cel les cendres, les meues cendres que pinten un horitzó de negror i humiliació. Encara que volguéreu mai no podríeu controlar-ho, car sou infinitament insignificants al meu costat."

Milers de persones atrapades al pis 21 de paradoxa global. Velocitat imparable vs. fragilitat endèmica. Gegants amb peus de fang. L'espectacle continua.

dijous, 15 d’abril de 2010

Egunkaria

-Abans no se'm passe aquesta dèria filobasca que m'ha entrat amb motiu del recent rencontre amb Bilbo, volia fer menció a un assumpte que considere molt greu. A principis de setmana es donava conèixer la sentencia de l'anomenat cas Egunkaria. Per si algú no està al corrent, cal dir que els esdeveniments es remunten al règim aznarista, en concret al 2003, quan un més que discutible procediment feixista del jutge Juan del Olmo va clausurar l'Euskaldunon Egunkaria (el Diari dels bascoparlants), una publicació fundada el 1990, elaborada íntegrament en èuscar i amb una línia editorial que tractava de conjugar el nacionalisme i progressisme. Segons les inconstitucionals actuacions judicials el diari formava part de l'entramat d'ETA.

Set anys d'espera, set encausats, unes circumstàncies processals poc transparents i algun que altre episodi de tortura jurídicament probable són el resultat de tot plegat. Afortunadament, l'Audiència Nacional va absoldre dilluns els acusats i ha vingut a posar negre sobre blanc a tanta follia. Entre d'altres fets la sentència constata, i cite textualment:

1 - "Las acusaciones no han probado que los procesados tengan la más mínima relación con ETA".

2 -"Cuando se trata medios de comunicación, ninguna norma habilita de manera precisa y directa al juez para suspender provisionalmente su actividad (...), pues no estamos ante empresas o sociedades cualquiera, sino que se trata de medios de comunicación que desarrollan una actividad imprescindible en una sociedad democrática al ser el vehículo para el ejercicio de derechos fundamentales básicos de los ciudadanos" per tant, "La suspensión provisional no tiene cobertura constitucional directa".

3 - "La estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por E.T.A. conduce, en el proceso penal, a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación".

Ara només quedaria saber qui compensa set anys d'injustícia, la pèrdua de llocs de treball, la difamació pública, qui esclarix si va haver-hi tortures o si estem parlant d'un delicte de prevaricació? Una vegada a Bilbo algú em va preguntar, "tu com a catalanoparlant com et sentiries si pel fet d'utilitzar la teua llengua fossis considerat un terrorista?".

PD: Aprofite l'ocasió per mostrar la meua repulsa al procés que ha permès a l'ultra-dreta feixista accionar els ressorts per acusar al jutge Garzón de prevaricació en el cas dels crims dels franquisme. Sóc un ciutadà més que davant els continuats i vergonyosos episodis als que ens té habituats la justícia espanyola no pot fer una altra cosa que sentir fàstic.


dimecres, 14 d’abril de 2010

Jentilzubi eta Baltzola

-Després de quatre dies sense dormir vam retirar-nos a Palau i allà vam fer fosca durant vint-i-quatre hores seguides. De tant en tant ens creuàvem a la porta del frigorífic: la dieta de ressaca estava formada per formatge, una llesca de pa amb confitura o un d'aquells panellets marca Pasquier que representava Jérôme per tot el País Basc (només de recordar-los m'agafa agonia). Un cop ja havíem recuperat el cos vam marxar a la muntanya a recuperar l'esperit.

Quan una persona és prou valenta per travessar els camins que pugen al Gorbea, o aquells que porten a les coves de Baltzola, s'arrisca a morir esclafat pel pes d'una enorme roca caiguda des de no se sap on. Explica la llegenda que els jentils, el primitiu poble basc, tenia el costum de llençar descomunals pedres sobre els seus enemics. I no és que nosaltres portarem la intenció de destorbar, simplement aquell és el seu territori i, ja se sap, a ningú li agraden els desconeguts quan es tracta de sa casa. Més raó si els forasters han vingut a suar l'amfetamina. Quan es passa el Jentilzubi, el pont dels jentils, hom es fa una lleugera idea la mida d'aquests gegants, uns éssers mitològics que un dia van desaparèixer muntanya endins al comprendre que l'arribada del cristianisme anava a exterminar la plàcida convivència entre l'home i la natura.

Plovia discretament. Les coves de Baltzola ens servien de campament. Des de l'exterior ens arribaven els sons de l'aigua barrejats amb el tintinabular de les esquelles del ramat. A la boca-cova se refugiava del plovisqueig mitja dotzena de vedelles. De sobte, un bramul m'agafa en la frontera de la vigília. Encara avui somnio que no era la vaca sinó Mari la que em parlava. Aquella nit tan humida, la deessa suprema de la mitologia basca havia baixat de l'Amboto per conjurar-me l'únic desig que en aquell estiu de 2003 era capaç de demanar. Tornar un any enrere, només un.


dissabte, 10 d’abril de 2010

Heriotza eta Suntsipena

-Plovia discretament. Una vaga d'autobusos em va impedir l'arribada directa. Gasteiz seria la parada-pont abans de la meua entrada inaugural a Bilbo, un punt a l'espai, una colla d'amics, uns records enregistrats a foc en el racó més profund i estimat de la memòria. Bilbo i els seus bars, Bilbo ple d'ànimes, de cervesa, i les nits com una llum que ens estira la vida fins a transcendir el límit mateix de l'enteniment. La primera ratlla de speed del Sarata, els gintònics servits en got ample i llima refregada, una pluja fina de pasqua o el terrible sol d'estiu del qual fugíem durant l'Aste Nagusia del 2003. Al braç portava escrita l'adreça—Iturribide, 77—, a les mans un tall i a les cames picades de puça.

Després d'algunes copes, d'algunes mirades, els noms tendien a barrejar-se, llavors els llits (alguns d'ells simples matalafs tirats pel terra) començaven a surar els uns per damunt dels altres, una dansa adúltera deformada pel desig i per la fortor dolça-amarga que desprenen els preservatius usats. Seria oportú ara preguntar-se què haurà estat d'elles, de totes elles, i saber si de tant en tant encara recorden tot això, o simplement el meu nom.

Una imatge em continua perseguint: la cara d'aquell xic caient a terra inconscient després d'una cabotada; l'impacte, un soroll sec l'eco del qual encara circula per alguna regió perduda del meu cervell. Durant dies vaig pensar que l'Ertzaintza em perseguia, una paranoia alimentada per l'insaciable retrocés de l'eufòria amfetamínica. Conjunto Vacío es deia, molt encertadament, el club on va passar tot. Recorde bé qui ens va ficar dins d'aquell embolic, un fotògraf busca-brega que tenia aquell estudi ple de fotos d'Àfrica al carrer Uribitarte. No recorde, però, el seu nom i sí a la xica que es disputaven: no pagava la pena. "Vigila a aquell pavo", em va dir, "que no em moleste mentre li trenque la cara al seu amic". Segons més tard tot s'havia embrutat ja. El cor sortint-me per la boca, ho recorde, i poca cosa més, una boira d'adrenalina va esborrar la resta. Només roman aquella cabotada instintiva, i aquell noi desplomant-se amb els ulls en blanc. Un soroll sec i el posterior xiulit que em va retrunyir a dins del cap durant tot aquell trenc d'alba.

Aquells quatre dies sense dormir van acabar Bilbo la Vieja, envoltats de peus negres i dels seus gossos, el pitjor speed que pugueu imaginar, els bars més durs de tota la Península, carn humana intoxicada de tots els odis socials i polítics, i el sol cremant l'asfalt quan ja eren les deu del matí d'un dia de final d'agost de 2003. Les neurones de Nagore, esgotades ja, només li permetien d'articular aquelles dues paraules, aquell crit de guerra que encara hui ressona en la memòria viva de les nits més blanques: "Muerte y destrucción!".


La porta de l'infern a Bilbo se situa exactament al gratacel del carrer Bailén, el del costat de l'estació de trens. M'explicaven la setmana passada que fins i tot es feien raves a dins. Ara el volen restaurar.


dimecres, 7 d’abril de 2010

Maite Zaitut Bilbo

-Voldria saber que he tornat, voldria sentir-ho: els seus carrers humits i costeruts, el soroll confús dels seus bars plens de pinxos exòtics i gent cridanera, els bruts i fumejants caus de heavies que hi ha al principi d'Iturribide, els lisèrgics amagatalls del techno per als quals no existeix un demà, el plaer de les converses, o el de pixar a la ria, tot l'amor dipositat als còctels i el rancor a les crestes que llueixen els peus negres que passen l'speed d'última hora, el del trenc d'alba, el de la darrera oportunitat abans no torne la foscor d'un dia de persianes abaixades, d'una tensa jornada d'espera, l'esperança d'una nova nit de llibertat.

Una partida que et situa a la casella de sortida, i allà, meravellat, notes tot el pes del camí dipositat a l'esquena, la pressió del mirall et fa caure de genolls amb tots els ulls plens d'agraïment. Ara ens quedaria plorar, ara que sé que he tornat, l'home que retorna a sa casa després de tant de temps.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...