dimecres, 31 de març de 2010

Moros i Cristians

-Enguany sí! Ja tinc els bitllets. Per Alcoi i per Sant Jordi, avant les festes 2010.


dimarts, 30 de març de 2010

Mefedrona

-Havent-hi travessat algunes de les foscors que ens han configurat com a ciutadans d'eixa part de la nit que la meitat de la població mundial ignora o desconeix, no ens hauria ha de resultar estrany quan algun camarada t'explica: "ahir vaig tastar el mefedron, la nova moda". I tu, que t'acabes d'adonar que no ets tan cool com et pensaves, saltes i preguntes, "I això qu'és?!"
La Mefedrona (segons la wikipèdia 2-methylamino-1-p-tolylpropano-1-uno), també coneguda com Miau-Miau, és la nova sensació entre els ambients més ràdical-chic de l'Europa guapa, entre els quals, òbviament, s'inclou Barcelona. Tot i que realment pot estar a l'abast de tothom donat que és fàcilment adquirible via Internet. I és que els camells del Continent, d'una inqüestionable intel·ligència i versatilitat, la dissimulen sota una de les seues aplicacions, fins fa poc l'única coneguda, la de fertilitzant de flors i plantes. Els experts en la matèria afirmen que la substància en qüestió, en combinació amb alcohol, equipara els seus efectes als de la coca i l'èxtasi barrejats. I tot és legal, i conseqüentment barat.

Sense anar més lluny, acabe de trobar a la xarxa un comerciant valencià (d'on havia de ser sinó?) que ven 50 quilos directament importats de la Xina per 3.000 euros. Si mai havíeu pensat de ficar-vos al gremi penseu que, si les dosis se comercialitzen a deu euros el gram segons tinc entès, el negoci té una plusvàlua—sense comptar mà d'obra de la venda ni hipotètiques disminucions de la puresa—de vora mig quilo (497.000 euros), tela! Ah, i no patiu pel braç executor de la justícia, la droga encara està catalogada com substància de jardineria, la qual cosa vol dir que només es corre el risc de ser acusat d'un delicte contra la salut pública, pena molt inferior a la del tràfic de drogues.

I és que el món, xiquets i xiquetes, és i serà sempre dels emprenedors. Així que ja sabeu, si voleu tocar tela dediqueu-vos a fertilitzar la nit.


diumenge, 28 de març de 2010

Marula

-"Au milieu de l'imprégnation alcoolique, juste avant l'abrutissement, on traverse parfois des instants de lucidité aiguë". Houellebecq tindria raó si no hi existira l'alba, o el punt a partir del qual la rutina torna a tancar-se sobre si mateixa deixant-nos novament presoners. Si la ressaca fos compatible amb la reflexió descobriríem que en realitat la fuita formava part del joc, que certament mai no havíem arribat a escapar de la gàbia.


Podia semblar un suïcidi apostar pel funky a un lloc tan poc glamurós com el carrer Escudellers. Un repte a l'alçada d'un inconscient empresari madrileny que no coneix el nom real de la monitoritzada Geoge Orwell, la Plaça del Tiipi, viver clàssic dels garrapateros, enemics naturals del fashionerio. La versió barcelonina del Marula està feta a força de diners, s'hi ensuma el risc de la proposta. Però açò no és el Upper East Side i ací els negres són zombis alcoholitzats de marginació, no saben ballar, només es mouen quan l'abstinència els hi provoca espasmes. No hi faltarà mai un bavós a la porta, massa borratxo per entrar, o un camell al cantó, oferint la pitjor coca que us pugueu imaginar. Però què es pensava vosté? No estem parlant de l'Eixample, i molt menys de la part alta.

La cosa canvia un cop traspasses les cortines de vellut granat que donen accés a la sala. En pocs mesos alguns favors pagats o cobrats han fet transitar el nom del local entre les guies de la Barcelona cool. Conseqüència: les abelles a la flor i la mosca a la merda. No falten a la vetlla la parella de deesses amb poca roba que animen la barra i activen als predadors, tampoc les mariques anorèxiques de pentinat estrafolari que ballen com si es trencaren. No més de tres hip-hopers (gorra, pantaló ample) s'han fets els amos de la pista interpretant la música al seu aire. Hi ha també més d'un consumidor compulsiu d'anabolitzants que no entén ni un pèl de música negra però que han vingut a lluir figura. I clar, estem al centre, no podien faltar les guiris politoxicòmanes amb ganes de pardal al forn. Passat el quart combinat els canons de llum actuen en combinació amb el revestiment de vidre dels murs, la bola de miralls posa les bambolles, i llavors tot comença a transfigurar-se en un enorme aquari (qui havia dit gàbia?) on la cadència del ritme simula la nostra hipnosi, el nostre alliberament, ens convertim llavors en petites, insignificants piranyes que es mouen en manada a la recerca de carn, fresca o en carronya, és igual.

Segons la wikipedia, la paraula funky deriva etimològicament d'un vocable popular referit a la sentor que desprenen els òrgans sexuals. Dice Houellebecq: "Tu as plusieurs centaines de millions d'Occidentaux qui ont tout ce qu'ils veulent, sauf qu'ils n'arrivent plus à trouver de satisfaction sexuelle: ils cherchen, ils cherchen sans arrêt, mail ils ne trouvent rien, et ils sont malhereux jusqu'à l'os". Potser va per ahí la cosa.


dilluns, 22 de març de 2010

El Cau dels Vells Llops

-Cocteleres de plata sense brillantor, bàrmans amb corbata de llacet i armilles descordades, un polsim caoba de fustes grogoses, un tel boirós tinta uns vidres impossibles ja d'enllustrar; al vàter s'acumulen els anys sobre la superfície d'una porcellana que un dia va ser il·lustre i que ara, oblidada, jau inert tot recordant el prestigi de les signatures que un dia qualsevol la van abraçar mentre vomitaven.


El nom d'aquest cau havia vingut saltant milers i milers de vegades d'un llibre a l'altre. L'entonaven heretges de tot tipus que a fi d'augmentar la seua glòria literària van trencar el jurament secret del gremi, la promesa de mantenir-lo ocult. Pensant en ells, per cagar-se en ells també, s'havia creat un Plan B, una versió bessona de l'original que roman oculta als ulls dels guiris i dels culturetes sense talent. Això sí, l'afortunat iniciat en la seua descoberta ha de prometre de no revelar, sota pena de perdre l'honor, l'adreça de l'amagatall.

El Llop demana Sapphire amb "la tònica aquesta tan moderna" (la Nordic Mist) i jo deixe l'elecció al cambrer que em tria una Calvert (o era Coldstream? Seagram?, ara no ho recorde). Més enllà del tercer combinat es conjuren els vells temps, aquelles redaccions plenes de fum i bohèmia, els estrictes horaris de tancament, foscos linotipistes ja extingits, la sentor de tinta i misèria que desprenien els vells tallers de les rotatives, els viatges a l'arxiu polsegós, trencar-se les sabates xafant carrer, o la vista conduint de nit per províncies, les vetlles de pagar copes i aguantar converses avorrides a canvi d'una font útil, car encara no s'havien inventat ni els gabinets de premsa ni els departaments de comunicació, que hi farem, gangues de l'ofici, aquest periodisme nostre que ha perdut el poc romanticisme que li quedava, no hi ha retorn Llop, ens queda la nostàlgia, el prestigi perdut, l'estima dels vells col·legues als quals van jubilar l'any passat i que ara malparlen dels temps moderns amb el compte corrent ben sargit d'indemnitzacions, els han llevat d'enmig, us estan traient del mig, ja no els hi sembleu útils, ja no volen pagar-vos el que us mereixeu, nosaltres ho faríem per la meitat, he dit la meitat? per un 10% si arriba, i la qualitat? què importa això ara que no hi ha publicitat, ara que la crisi ho acabarà ensorrant tot, també la professió per què no? democràcia o quart poder? collonades!, si ara amb Internet, amb el mòbil, tots som periodistes, no ho saps? no hi ha defensa possible contra l'intrusisme, ens van menjant poc a poc, i nosaltres què fem mentrestant? Demanar un sisè combinat.


Però no podem, les advertències del bàrman eren certes: tancaran. De res servix el prestigi i la fama del Llop, tampoc les apel·lacions al desaparegut continuador de la casa, tancaran, i el nou amo tampoc s'apiada quan el truquen, s'ha de tancar sí o sí, som a l'era del civisme, de l'estricte compliment de la norma, de la pulcritud, de la por a les sancions, la Barcelona de postal inhabitable, inhumana.

El Llop es perd, quasi sense acomiadar-se, entre la gentada de turistes que encara recorre la Rambla un dijous de matinada.


dimecres, 17 de març de 2010

242

-Hem tornat aquests últims dies als afters de sempre i com sempre ens hem oblidat les ulleres de sol. Tampoc ens hem recordat de posar-nos els sentiments de culpa que ens haurien de coure després, els dies de ressaca. Però no, no hi són, no els busqueu, roman aquesta frívola sensació de benestar, aquest aire viciat. Per tota la ciutat s'escampen els flyers que anuncien la bona marxa del 242 del carrer Entença.

Recorde perfectament la turgència dels pits que aquella rossa oferia a les xiques joves a mode de ritual lèsbic. El Moog és d'allò més semblant a un zoo les nits de dissabte. Hi ha aquesta nova moda de ficar-se MDMA pel nas i després marxar a robar els cubates nostres de cada nit. Més tard—ho sabem—el sol es col·larà per les antigues persianes mallorquines, vells pisos bruts on hi viu gent de pas, allà on la nit va començar amb una festa i el sol ens agafa fent l'última copa o dedicant-li la cardada a l'alba.

Una cosa conserve clara: hi ha molta més literatura al carrer que als llibres.


dilluns, 15 de març de 2010

Flamenc Sideral (o Montañas de Basura)

Los Planetas

Festival De Cajón!

Palau de la Música. 12 de març de 2010. 21.30 h.

-Si fa deu anys els hi hagueren dit als incondicionals de Los Planetes que els adalils del rock indi d'aquest país anàvem a fer un tomb ben profund per les lisèrgies flamenques no s'ho hauria cregut ningú. En saber-ho segur que molts d'ells haurien deixat d'acudir en processó a la romeria de Benicàssim on els sants estel·lars s'han vingut apareixent quasi en cada edició. Ara, però, ja és tard, i Jota, Florent i la resta ho saben, ja es creuen divins, ja han escrit el seu nom a La leyenda del espacio.

L'altra nit, mentre la banda debutava a can Millet, els seus fans ens sentíem un poc majors. Grinyolava alguna cosa quan ens pensàvem asseguts al temple de la burgesia escoltant a Los Planetas, i tot plegat enquadrat en un festival de flamenc. Més de la meitat dels simpàtics gafapasta-arròs-covat segur que recordaven nits com aquella on el garrafó de concert ho emboirava tot i de sobte et trobaves mossegant-li els llavis a qualsevol xicona borratxa a ritme de Santos que yo te pinté, o aquella altra festa on tothom dormia o vomitava menys aquella deessa i tu que ballàveu Que no sea Kang, por favor just abans d'una cardada inoblidable; tants i tants records que no paraven de venir-me al cap l'altra nit quan veia el meu retrat generacional assegut per primer cop per veure la seua banda favorita.

Renovar-se o morir. Ho crec a peu juntetes. Llavors, totalment d'acord amb les excel·lents crítiques que ha suscitat el flamenc concert de l'altra nit. I també crec que el gir de la banda és el millor que els hi podia haver passat, també als fans. Los Planetas s'havien dedicat a fer el millor rockopop del nostre país als últims 15 anys. Després d'Unidad de desplazamiento el model havia arribat al cim. Era necessari, doncs, transformar-se en allò que abans ningú havia estat, superar els gastats models anglosaxons per metamorfosar-se en alguna cosa veritablement genuïna. I com és fa això? Buscant en les arrels. Sàvia decisió.

I amb la valentia que dóna saber-se portador de la raó, l'altra nit es van presentar Los Planetas al Palau de la Música amb només la seua cara flamenca, sense quasi concessions als clàssics (només un parell d'antigues cançons). D'hipnòtica es pot qualificar la nova barreja de peteneras, tientos, fandangos, mirabras amb la psicodèlia; una escabussada en la mètrica flamenca sense deixar de recordar-nos la força de l'elèctrica sideral i la passió d'unes balades tranuitades.

Un parell de cops, quan es produïen els necessaris instants de silenci del concert, un xicon, probablement un fan de tota la vida, demanava a viva veu Montañas de basura, la cançó que tenia associada als grans instants. Jota, increïblement serè, allunyat de la seua aura de divo drogat i malcarat, no va voler respondre, va fer que no l'escoltava. Són les coses dels recintes menuts i d'un públic acostumat a cridar fins trencar-se les cordes. Quan es tornava a produir un altre silenci es torna a escoltar Montañas de basura! molt més fort. I la banda continua ignorant-lo.


divendres, 12 de març de 2010

Marxa un Gran

"Mi vida de escritor no sería como es si no se apoyase en un fondo moral inalterable. Ética y estética se han dado la mano en todos los aspectos de mi vida."

Miguel Delibes (17/10/1920 - 12/03/2010)


dilluns, 8 de març de 2010

Neva a Barcelona

-Era com una crida a la llibertat, la millor sorpresa que et podia deparar un dia qualsevol d'hivern. "Està nevat!" deia ta mare per despertar-te i llavors d'un bot t'avocaves a la finestra: Paisatge blanc, confirmat. Desdejunaves com tots els dies però molt atent a la ràdio. Finalment el locutor pronunciava aquella frase que estaves esperant: "totes les escoles romandran avui tancades". Automàticament un crit d'alegria s'escoltava pel tot el carrer, eixordava el desllunat, traspassava les rutinàries parets dels blocs de pisos. Deu minuts més tard tots els xiquests eixíem al carrer amb les nostres botes d'aigua i els guants de neu. Batalla de boles, competició de ninots, amb qualsevol para-xocs et feies un trineu i tot el dia era de jocs, tot el dia era llibertat. El dia més feliç de l'any, els dies més feliços de la infància.

Barcelona està encara blanca. Hui ha caigut la nevada més grossa en 20 anys. Al bell mig del caos molts hem tornat a ser xiquets, xiquets divertint-se feliços en la neu.

diumenge, 7 de març de 2010

Fe i Raó, Combat Desequilibrat

El encuentro de Descartes con Pascal joven de Jean-Claude Brisville.

DIRECCIÓ I ADAPTACIÓ: Josep Maria Flotats

INTÈRPRETS: Josep Maria Flotats i Albert Triola.

Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver. 6 de març de 2010. 21.30 h.

-Josep Maria Flotats afirma que només se sent exiliat de París, però la veritat és que quan torna a Barcelona, la que durant anys va ser la seva ciutat de referència, desperta una expectació difícilment igualable. Llunyana ja la seua polèmica sortida del TNC, trepitja les taules del Lliure 32 anys després per presentar un text que havia guardat a la seua tauleta de nit tot esperant l’arribada de l’edat recomanada per interpretar-lo.

El encuentro de Descartes con Pascal joven és precisament això, un encontre entre dues de les figures filosòfiques més il·lustres de la França del segle XVII. El signa Jean-Claude Brisville (Bois-Colombes, 1922) dramaturg especialitzat en la recreació documentada de fets històrics però tendenciosament maniqueu a l’hora d’estructurar-los. Inqüestionable és la saviesa assossegada d’un Descartes/Flotats que aporta en tot moment el pes de la raó a un enfrontament desigual, també en la vessant interpretativa. I és que Flotats, en la faceta de director, ha sapigut autodosificar la seua marcada gestualitat a favor d’una construcció convincent i precisa. No s’explica, per tant, que permeta l’erràtica recreació d’Albert Triola en la pell d'un histriònic Pascal jove, il·lustre matemàtic i filòsof consumit en aquella època per les doctrines de la fe absoluta jansenista. Pautes que en escena es manifesten amb una compungida sobreactuació que allunya al personatge de la sensibilitat pròpia dels nostres dies.

La sintètica posada en escena—dues cadires, un joc de llums i poca cosa més—provoca que el pes de trama recaiga en l’acció i sobretot en la paraula, en els matisos d’una enfrontament entre raó i fe, entre l’experiència i la joventut, oposicions que acaben traspuant en escena. Un duel desequilibrat per a un elegant muntatge on l’astre Flotats brilla ineclipsable.

dimecres, 3 de març de 2010

L'Avenir de Nora

-Ibsen va pensar una Nora que trencava tot el silenci d'una civilització amb l'esclafit d'una portada. Veronese no veu tan clara la fugida:

-Saps que tard o d'hora Nora se n'anirà, diu l'heroïna.

El que Nora no sap és que Helmer encara té les claus. I de fet les té.


El desarrollo de la civilización venidera de Veronese, a partir de Casa de nines d'Ibsen, es pot veure aquests dies al Teatre Lliure.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...