diumenge, 28 de febrer de 2010

Violència Gratuïta

-Guerxo, bru, mitjana estatura, acaba d'arribar a Barcelona fa poc. M'ho explica en rudimentari anglès amb accent pakistanès, però aviat aprendré espanyol—diu humilment—estic fent un curs per a nouvinguts. Una de les poques paraules que en sap és cervesa, la repeteix constantment mentre les ven a la llarga cua que es forma a la porta del Razzmatazz.

No me conta moltes més coses. No pot parlar a conseqüència de l'estovamenta que porta al damunt. Fa gairebé uns segons, aquest senyor tenia al seu voltant una colla d'uns sis o set adolescents pegant-li punyades i cops de peu sense contemplacions. Descomunal pallissa criminal, una ràbia patològica descarregada amb precisa maldat i gratuïta perversitat. Punys que busquen instintivament el nas, la boca, els ulls. Peus i genolls adreçats acarnissadament a les costelles i al cap. És notava de ben lluny certa planificació, certa pràctica en l'execució de la batussa i el seu desenvolupament: envoltar la víctima, mantenir la vigilància per si ve la policia o algú més s'hi fica, alternar-se en la descàrrega d'hòsties. Cadascú vol la seua part, la seua porció d'adrenalina i diversió.

La crueltat de l'espectacle es comet davant la general i apàtica indiferència del nombrós auditori, dels companys de la víctima—que s'estalvien maldecaps—i també, per suposat, davant el permissiu personal de seguretat que regula el soroll i l'entrada de begudes però que es desentén per complet de les batusses racistes.

Intentem aturar-ho i la cosa va ràpida. Quan els malparits veuen que poden haver-hi més oponents que un miserable venedor ambulant de cervesa desapareixen sense deixar ni rastre ni raons. El noi sagna pel front. Diu que no sap què ha passat, que no havia parlat prèviament amb ells, cap indici de justificació. Ens demana de quedar-se una estona amb nosaltres per si tornen. Abans no entrem ja ha tornat a la feina. Amb la cara unflada pels cops es passeja amunt i avall de la cua amb dues cerveses a la mà que amaga quan passa el cotxe de la policia.

dijous, 25 de febrer de 2010

Atracament amb Violència

-De tant en tant es repeteix el mateix incident, només canvia l'hora. Des de l'escalfor del llit, a la Casa dels Àngels, escolte uns crits d'horror que em desperten amb l'ai al cor. Anit va tornar a passar. Quan vaig mirar el rellotge eren les 6 del matí, moment en el qual es creuen pel carrer els noctàmbuls més despreocupats amb els obrers més humils. I llavors apareix ell: un lladre qualsevol, una navalla, un estiró decidit. Després els xiscles d'impotència de la víctima, la pura ràbia calent d'anar a treballar d'hora i que damunt et furten les pertinences.

Fa només un parell de dies, cap a les 10 de la nit, uns lladres van entrar al bar Joan, situat entre Diagonal i Provença. Els propietaris, una dona de 85 anys que quasi no podia caminar i el seu fill de 55, gairebé cego, van morir a causa de la brutalitat i l'ensenyament dels cops rebuts. Anaven a matar. Segons els Mossos, que es van mostrar desconcertats, costa de recordar un fet semblant, un episodi de violència gratuïta tan flagrant. Des d'ara, un capítol escrit en lletres de sang a la història de la crònica negra barcelonina.



dimecres, 24 de febrer de 2010

Stalags: Pornografia i Holocaust

-La primera vegada que vaig tenir contacte amb els Stalags va ser la setmana passada, dijous, mentre em feia una cervesa al bar Els Tres Tombs tot esperant la fi d'un petit diluvi nocturn. Xarràvem i xarràvem i les botelles buides començaven a ser abundants damunt la taula, una greixosa taula d'un establiment que malgrat l'oratge enarca estava mig ple a eixes hores de la nit. De tant en tant, un llamp es reflectia als enormes finestrals que donen a la Ronda de Sant Antoni. No recorde sobre quina tautologia malèfica estàvem parlant al bell mig d'aquell ambient de novel·la negra, però de sobte, per boca d'una xilena d'origen jueu, vaig escoltar per primer cop la paraula Stalags.

Segons sembla, els Stalags van ser un gènere de novel·la il·lustrada molt popular a Israel durant principis de la dècada dels seixanta. Per sorprenent que parega, el seu repetitiu argument se centrava en escenes de tortura i sadisme on soldats aliats eren extremament vexats per belles i descocades oficials nazis. Aquestes obres van ser durant uns pocs anys l'aliment espiritual de les masturbacions israelianes, l'única matèria pornogràfica que escapava al control de la conservadora censura. Es disfressaven com traduccions de novel·les americanes o angleses però en realitat eren ideades, pensades i escrites per jueus.

La bola de neu va anar creixent, en molt poc temps els stalags van assolir una enorme distribució i es van convertir en un consum habitual, publicant-se milers i milers setmanalment, fins i tot hi van aparèixer subgèneres com el dels jueus venjadors (del qual Tarantino extrauria inspiració per al seu film Inglourious Basterds). La competència va anar creixent i la baralla entre els diferents editors passava per portar als quioscos la història més bestia i cruel. La polèmica va esclatar quan els tribunals van acabar per prohibir una d'aquestes novel·les, titulada Jo vaig ser la puta privada del coronel Schultz (casualment una de les poques en les que el rol ama-esclau s'invertia). El gènere va acabar etiquetat com pornogràfic i poc a poc la moda va passar; el fet , però, roman.

Una bona part d'aquella societat acabava d'eixir del trauma de la Segona Guerra Mundial, dels camps d'extermini, de tota la monstruositat simbòlica que suposava per als ciutadans d'Israel la sola menció de l'holocaust. Malgrat tot, compraven massivament novel·les on la pornografia es fabricava a partir de ferides col·lectives mai curades, horror transformat en excitació, el nazi mutat en objecte sexual; la realitat a voltes tan incomprensible.

Havia deixat Els Tres Tombs i la pluja continuava caient. De tant en tant un llamp es reflectia a l'espill que formaven els carrers mullats del Raval. Pel meu cap no parava de pegar voltes la paraula stalag. Desviació? Perversió? Malaltia? Hi ha d'haver, segur, alguna cosa més, alguna cosa que encara roman inexplicable, que se m'escapa.

dilluns, 22 de febrer de 2010

La Comtessa Pilotari

-No em pensava jo que un cop mort Umbral m'atreviria a recomanar la compra d'El Mundo. Però és que hui es produeix un debut d'interès per a tota la legió de blocaires de la catosfera que seguim un portal molt especial, La Muntanya Màgica (Premi EP 2009 al Millor blog), la autora del qual és la sempre imprevisible Comtessa d'Angeville, actualment presonera de la neu al seu exili finlandès.

Al suplement mensual de pilota valenciana que acompanya al diari en la seua edició del País Valencià, s'inclou un article on l'esmenada escriptora ens explica les seues experiències amb aquest esport arreu del món. Des d'Equador a la Rioja, passant pel fred de Lapònia, un viatge que ens enganxa, una correcta prosa castellana que ens provoca certa nostàlgia d'un valencià tan natural com enginyós.

Si es negueu a comprar El Mundo per principis ètics o estètics, si no hi esteu al a la Terreta o si simplement ja és massa tard per baixar al bar o al Opencor, els xiquets de Pica'm han tingut el detall de penjar l'article al seu web. Així que no us dic més, gaudiu-lo.

diumenge, 21 de febrer de 2010

Combustible per al Foc

-Aquesta història comença al bar Els Tres Tombs, la nit de dijous passat, mentre plovia a bots i barrals. Havíem pres la decisió de no tornar a casa fins que amainara però les birres anaven buidat-se i el diluvi cada cop donava menys senyals de voler aturar-se. De tant en tant, un llamp ens recordava que aquell xàfec no seria cosa d'un minut. A eixes hores el bar encara conservava tota l'espessor de la seua clientela. L'ambient, ho reconec, era molt de novel·la negra, i tal volta per això la conversa va acabar enfosquint-se. Quins són els límits de la maldat? Em preguntaria més tard mentre corria sota la pluja camí de casa.

El dia anterior, Carles Santos havia perpetrat al Lliure un homenatge al mestre Bach. M'havia omplit el cap de música i d'idees, d'una religiositat pagana, els evangelis del pentagrama: la passió, el sexe, la perseverança, la voluntat, la virtut; tota aquella matèria encara hi era present al meu cervell, romania com un espès solatge, s'entrecreuava entre els meus somnis, entre els meus malsons, d'un temps ençà tan i tan intensos, tan i tan críptics.


Aquesta història termina a Siurana, la nit de dissabte. Siurana és una preciosa aldea construïda a dalt d'un cantellut cingle del Priorat. Al seu punt més alt Carner va deixar escrit "Des de Siurana es veuen soledats; ella és una impossible sobirana, dominant els voltors i espadats". La casa era freda, de pedra i estava plena de llibres, entre alguns dels més interessants—ja en el meu poder—una novel·la perduda d'Umbral i un vell diari publicat per Fuster a finals dels cinquanta. Mentre llegia prop del foc, vaig quedar-me hipnotitzat pel crepitar de les flames. Llavors, l'argument de la tragèdia grega que tenia a les mans es va barrejar amb les paraules de la jueva xilena d'Els Tres Tombs, també amb tota la glòria de la música de Bach esmunyint-se entre els dits de Carles Santos. Vaig veure clara la pregunta, també la resposta: no ha nascut el tronc, la fusta amb la seua carn, sinó per ser devorat pels ullals destructors del foc.


dimecres, 17 de febrer de 2010

Una Mica de Febre

-Una inflamació moderada de gola, una becada reparadora. Em desperten uns lladrucs llunyans, em sembla que venen de la cuina. M'espanten perquè no tinc gos. O tal volta no són lladrucs sinó plors. De sobte unes paraules: "Ha sigut culpa meua, se m'ha mort un cadell. Tot culpa meua, per no haver-li fet un jaç prou calent, s'ha mort de fret". Se suposava que era la meua gossa que va morir fa anys però, quan em vaig fixar millor, es tractava d'una altra cosa: "Tu no ets cap gos ni molts menys la meua Pelusa", li vaig dir. "Tu ets una bajoca* torrada i servida en un plat!". Llavors els plors de la bajoca es van intensificar. Al dolor de la pèrdua del cadell havia d'afegir l'angoixa que li provocava saber-se una connexió neuronal perduda, un malson qualsevol.

[*bajoca: equivalent alcoià al pimentó, la prebrera o el pebrot. Veure comentaris]

dijous, 11 de febrer de 2010

Salvatges

-Alguna cosa d'animal, de salvatge, encara s'hi conserva a València. Aquelles flaires de flors, l'abundància dels seus jardins, la benevolència del clima, la sentor d'adob que encara arriba de forma estacional des de les quasi extintes hortes dels voltants, eixe clavegueram farcit de paneroles que desprèn una pudor tan primitiva (Xavi Castillo ho retraurà a les falleres mortes que hom amaga a les profunditats de la ciutat).

Una eixordadissa meridional, la certitud d'una València que encara no ha deixat de ser i de considerar-se un poble, un fòssil rural i provincià, símbol dels antics temps perduts, la nostàlgia per recuperar un passat que ens amague un present de misèria moral. Sensacions que jo no vaig viure però que no obstant compartisc de forma anàloga.

Amb aquest hivern tan dur opte per tornar, només de pensament, als perfums de València, un instint ocult, un desig de primavera, la lluita constant per recuperar la vida que s'amaga darrere el fred.


dissabte, 6 de febrer de 2010

Epistolaño, Capítol V: La Mort de l'Heroi

-Estimat Virrei Morcillo:

"Amb la distància recorde aquella ruptura com si es tractara de la seqüència d'una pel·lícula
dolenta". Baralle si aquest seria un bon començament per a un llibre. Pense molt seriosament que la primera frase d'un llibre sempre és la més important. Moltes vegades, quan no sé quin llibre comprar a la tenda em passe una bona estona obrint títols a l'atzar. Llegisc només primera frase, la més complicada, la que ha d'enganxar al lector. Si m'atrau després mire la resta. La primera frase és quasi tant important com el títol, decidirà si un lector entra o no amb bon peu a l'obra.

"Amb la distancia recorde aquella ruptura com si es tractara de la seqüència d'una pel·lícula dolenta". És millor dir ruptura, millor que trencament. M'agraden més les paraules femenines: distància, seqüència, pel·lícula, dolenta.

Fixat: "Amb el temps recorde aquell trencament com si es tractara del fragment d'un film dolent".

No és igual, a què no? La primera és millor. A més, hi ha una dièresis, una ele geminada. És una frase plena de sentit que intenta ser concentrada i atraient. Després ja vindrà la resta.


Epistolaño, Part IV: El Mal

"Qui amb monstres lluita cuide de convertir-se al seu torn en monstre. Quan mires llarg temps a un abisme, l'abisme també mira a dins teu".
Friedrich Nietzsche

-Dilecte Nietzsche:

Un important professor de psicopatologia de la Universitat de de Barcelona, Adolfo Jarne, afirmava aquesta setmana en el context d'unes conferències que la maldat té una dimensió de malaltia, tot mantenint que existeix, entre molts altres factors, una base patològica. Es va apuntar també que professions com la de polític fomenten actituds tendencialment "malvades" en tant que malvada és la perversitat.

Entre la foscor, entre l'apilonament de cosos que hi ha al Sidecar una nit de clàssic, un vedat de caça, un conjunt de mirades sibil·lines, olioses, desafiats, el mercat de la carn, panacea de l'autoestima, tota la ràbia continguda, el desig d'un cos, la competitivitat i les ganes de trencar amb la grisa rutina setmanal; mentrestant l'alcohol ho entela tot, i el pes de la vida (de la mort) s'alleugereix fins la felicitat buida i frívola, fins al paroxisme nihilista, una ataràxia basada en el plaer pel plaer, quinta essència de la nostra manera de ser, del nostre modus vivendi, tal com som, allò que som.

Dir que són temps de maldat és una forma d'excusar-nos a nosaltres mateixos.


Epistolaño, Part III: 2666

-Apreciat Rigola:

Imagine com de difícil ha de ser adaptar al teatre una obra tan colossal com el 2666 de Bolaño. 1124 pàgines de novel·la total. Des d'aquí imagine un Bolaño cansant, teclejant, escoltant com s'acosta la mort irremeiablement, imparable. Una tasca d'anys reduïda a quatre vesprades d'assajos i cinc hores de muntatge. M'explique: no és que l'obra teatral que aquests dies es veu al Lliure siga dolenta, al contrari, em sembla molt bona. Gens menyspreable l'adaptació, la gràcia d'haver sabut destriar entre la palla i el gra d'un llibre tan inabastable. També tenen el seu mèrit algunes de les solucions escèniques, quasi totes idees simples però amb substància, com la mateixa prosa bolanyiana.

Hi ha, però, una sensació, alguna cosa que grinyola. Una obra tan brillant al bell bell mig d'un conjunt sense brillantor. Estar a l'alçada de la matèria primera és quasi impossible, els actors són bons, el director també, com l'escenògraf, el dramaturg, l'il·luminador... d'això no hi ha cap dubte. Brillants? Exel·lents? No, no ho crec pas. Imagine un Bolaño amb la mort a prop, sense temps per acabar la seua obra mestra. Imagine un grup de gent pensant en l'adaptació, pensant-la com una feina.

La avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni aun cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo”. Bolaño, Amuleto.


Epistolaño, Part II: Conselleria

-Honorable senyor Tresserras, encara que ja sé que no vols que et tracte de vosté:

Era la primera vegada que entrevistava un membre del Govern. Per a l'ocasió les millors gales. Les sabates netes i llustrades. Planxada la camisa i el pantaló, i això que jo mai planxe. Vaig aprofitar l'ocasió per estrenar una bossa portadocuments de pell marró que em van regalar i que jo en cap cas hauria comprat. Atenció a llevar-li els plàstics i les etiquetes pròpies d'una peça d'estrena. Pentinat de perruqueria, amb un toc juvenil, igual que la barba. Mudat però informal. I no és que jo tinga el costum de fer aquestes coses, simplement vaig pensar en el que em diria mon pare.

Arriba el moment de la veritat i després de les salutacions enfilem cap a al despatx on farem l'entrevista. Ens acompanya la cap de premsa. Davant nosaltres un llarg corredor brillant i llustrat, un corredor institucional de Conselleria, un pas marcial de corbata i pin de membre del Govern. Hi ha, però, alguna cosa que grinyola. Mire al terra. Tresserras i la seua secretària fan com que no escolten res. Un molest soroll: les meues sabates de sola de goma, al caminar sobre el terra encerat, fan un característic soroll de classe mitja. Hi ha coses difícils de d'amagar.


Epistolaño, Part I: L'Auca

Benvolguda Portaceli:

A propòsit de l'estrena de la teua Auca del senyor Esteve al TNC volia deixar escrites algunes coses. En sóc conscient de que el muntatge alçarà polseguera. "Confuso sabotaje" titula hui, sense anar més lluny, Joan-Anton Benach a la seua crítica de La Vanguardia. A mi, però, em sembla valent. Els nostres clàssics, i en aquest sentit l'Auca ho és, han de servir per aquestes coses, per portar-los a un altre terreny, per explicar actituds i contextos que no estaven a l'original, per explicar el món des de la nostra idiosincràsia. Un exercici tan habitual a altres tradicions escenogràfiques. Si una obra remunta el signe dels temps i es manté vigent més de cent anys després d'haver estat publicada això vol dir que és un instrument adient de significat, peça viva d'un imaginari viu, una artefacte òptim per articular qualsevol nova accepció que li vulguem afegir.

Ara tocaria parlar de la interpretació dels actors, alguns d'ells tan mancats de versemblança, dels anacronismes d'alguns dels vídeos que il·lustraven èpoques diferents a l'acció que estava produint-se a escena, o de la necessitat d'acoblar uns documents que més que barrejar-se se juxtaposaven. Això sí, tot d'una factura tècnica acceptable, net, ben dirigit. No és que no es puga identificar a l'arquetípic Esteve amb el silenci i l'horror de les dictadures patides al segle XX, clar que sí, el que em grinyola és la confusió, una sensació, alguna cosa que s'esmuny, un desig no assolit. La incorrecta unió entre la forma i el fons. Falta de treball? De pressupost? No ho crec.


dimecres, 3 de febrer de 2010

Bucaro (Bujarró)

-Disco party: entre les cuixes de l'hostessa que promociona aquella marca de vodka i la indiferència pueril del dj que punxa aquesta música de merda, em trobe alguns anhels de sexe ofegats entre l'embossada descomunal que presenta el vàter d'homes. Som al Bujarrón, un antre d'allò més vulgar situat a la mediocre part alta del carrer Aribau, tot i que la gent coneix la zona sota el nom de Balmes. Ai, pobre de l'insigne retor si s'adonara dels pecats que es vessen al seu carrer; tan gay per baix, tan vulgar per dalt, tan frívol a totes bandes.

En aquesta zona se citen totes les mireies de l'Eixample amb les seues millors gales, també les vanesses de l'extraradi. Hi ha també d'altres sense nom, putots a seques. Entre el mascleriu hi ha els ja famosos ni-ni i també els addictes al gimnàs amb el cervell als bíceps. Molts d'ells no arriben al Bucaro, clar, estem parlant d'un corral selecte amb dret d'admissió, no apte per qualsevol gall de baralla. La discoteca ve a ser un llarg rectangle que s'anticipa com un angoixant túnel, que s'enfosqueix a mesura que l'anem penetrant. Mentrestant, descobrim tota mena de princesetes per a tots els gustos: les perfumades monyo-solt que ballen patxanga al primer quadrant, també les llòbregues princeses del techno que s'insinuen a la pista del fons. Totes elles igual d'inaccessibles a menys que disposes d'una bona butxaca i ganes de convidar.

Arriba, prop de les sis, el moment de la solitud. Carmela i Ra estan camí del llit després d'haver estat una estona menjant-se la boca. A aqueixes hores per la ment d'un borratxo passen un grapat curt de coses: marxar al llit sol, buscar brega, cremar els últims cartutxos, o seure i recordar. La velocitat del pensament fa present una idea: l'univers està representat en les voltes que dóna la bola d'espills de la pista de ball. Tanquen. Sempre havia volgut fer uns versos que parlaren de la humitat del terra del lavabo d'una disco. Malauradament, fa ja massa temps que els versos em van abandonar.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...