dissabte, 30 de gener de 2010

La Casa dels Àngels

-Tots els insectes del Raval venen a provar el pol·len de les seues plantes: roses i geranis, alfàbrega, menta i jolivert, àloe-vera per a les cremades i una pasqüera quan arriba el Nadal. Hi ha aquell finestral enorme per on entra tota la llum dels migdies. Per primer cop en molt de temps la roba em va començar a fer bona olor. Havien estat anys d'humitat, de celoberts sense sol, països de penombra amb dies de persianes abaixades. Ara ja no. Mai havia dormit a una casa amb tant de sol.

Tanta és l'energia que encara hui el matalaf necessita una presa de terra, pobre matalaf... Hi ha també la joia dels arrossos, la del celler ple de vi, la del formatge al frigorífic i la taula parada. El timbre sona tots els dies: la veïna que saluda, els amics que venen a prendre café, algunes festes d'abundància, sense justificació. Mai havia dormit a una casa amb tanta alegria.

El fresc de l'estiu, l'escalfor de les nits d'hivern, els lledoners del carrer tan carregats de sàvia i primaveres. La gent beu cervesa davall del nostre balcó, mengen guacamole, formatge de cabra, i mentrestant riuen. A les nits se sopa a la terrassa, pa i tomaca, cava i mistela. La llum la posen llànties orientals, i amb el fum de les espelmes dibuixem els mapes dels nostres pròxims viatges. Mai havia dormit a una casa amb tanta esperança.

Quatre bous al sostre, l'art dels murs fet a peces, una serp de fusta que s'amaga entre les fulles de l'arbre de la ciència, un mocador ple d'arracades i altres joies, les corrents d'aire porten música i perfums: te, espígol, timó i flaire de taronges acabades d'esprémer. Els llençols que embolcallen cosos embolcallats. Mai els despertars van ser tan dolços.

A l'alba s'escolten els cants de les gavines que dormen pels terrats del Raval.


dilluns, 25 de gener de 2010

Poeta, Poema; Persona, Personatge

-"Me resulta grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables. Es una película desvergonzada, de título infamante y producida por gente sin escrúpulos". Aquesta va ser la generosa crítica que el novel·lista Juan Marsé va dedicar-li al film de Sigfrid Monleón El cónsul de Sodoma, pel·lícula on es fa una aproximació a la vida d'una de les figures més sucoses de la Gauche divine Jaime Gil de Biedma. La polèmica ha continuat creixent gràcies a diverses rèpliques a la premsa del productor, del guionista, del director (i encara) i novament de l'escriptor, una batalla que, com era d'esperar, ha tingut uns efectes propagandístics gens menyspreables per a una producció made in Spain.

Certament, l'obra literària de Jaime Gil de Biedma, en la seua desaforada qualitat, justifica per ella mateixa l'existència d'un biopic sobre l'autor, amb més raons si afegim que el subjecte es declarava poeta de l'experiència i que, per tant, la seua biografia és crucial de cara a comprendre el motor dels seus versos. Si, a més a més, a risc que se'ns considere morbosos, adduïm que el subjecte va arrossegar sempre una reputació de maleït, arribem a un còctel certament sucós. Marsé, que ix retractat a la cinta, té tot el dret a emprenyar-se. Supose que no ha de ser fàcil veure's transformat en personatge, ni a un mateix ni a un amic desaparegut. Menys encara quan els responsables de l'obra han prescindit del perfil amable, furgant i abusant dels tics més grogosos (sentimental i socialment parlant) de la biografia d'un poeta burgés, comunista i homosexual.

No obstant, dubte que tant Sigfrid Monleón com Miguel Dalmau (autor de la biografia que ha donat origen a la pel·lícula) es creguen portadors de la veritat absoluta i donen per descomptant que amb un llibre o film s'haja pogut fer un calc exacte de tot el que va ser i va significar Gil de Biedma. Totes les interpretacions són discutibles però, des de fora, el biopic funciona, en part gràcies als treballs dels actors—enlluernant Jordi Mollà—, convenç als profans que són els receptors últim de l'obra. Si a la cinta hi ha massa sexe, massa sentimentalisme o es retracta un personatge frívol és una altra cosa, dues hores han de ser per força parcials, la qual cosa no vol dir que aquests aspectes escabrosos no existiren realment. Si la cinta no és excel·lent és pel seu ritme i per la seua falta d'ambició estètica, tan pròpia del cinema espanyol, però no per ser covard, s'ha de reconèixer la gosadia a l'hora de donar-li forma al polèmic personatge, que no a la persona.

"Yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema", va dir Gil de Biedma un cop, i crec que finalment ho està aconseguint.


dissabte, 23 de gener de 2010

Fer-se el Salvatge

Donde viven los monstruos

TÍTOL
ORIGINAL:

Where The Wild Things Are

ANY: 2009

DURACIÓ: 1h 41 min.

PAÍS: EUA

DIRECTOR

Spike Jonze

GUIÓ

Maurice Sendak, Skipe Jonze.

WEB OFICIAL

http://wwws.warnerbros.es/wherethewildthingsare/

-És més fàcil el visionat de Where The Wilds Things Are si prèviament ja estàvem familiaritzats amb alguns dels treballs del particular Spike Jonze, no ja a la seua carrera de cineasta sinó a la prèvia de videocreador i artista de la imatge, on ja va donar un bon grapat de pistes sobre per a on anava a discórrer el seu particular món surrealista i pertorbador.

Doncs bé, aquesta ampliació cinematogràfica del llibre il·lustrat de Maurice Sendak aconsegueix, un cop més, crear un univers autorreferencial tant a nivell de la imatge com al de l'argument, la qual cosa ens ajuda a penetrar en aquest conte infantil ple de criatures monstruoses sense que ens grinyole l'enteniment. Un cop a dins descobrim el viatge del jove Max, un nen sense més problemes que els de la seua edat, que fuig de sa casa i emprèn un una travessia que el conduirà a convertir-se en el rei d'una comunitat de monstres tan bufons com a ben aconseguits. I és que la tècnica mixta de gegants de peluix autèntics amb els efectes digitals aconsegueix una versemblança i naturalitat que li hauria de provocar enveja als avatars de James Cameron.

La cinta de Jonze, però, no es queda en un simple conte ben fotografiat. És en el comportament dels seus protagonistes i la paradoxa que tant be defineix el títol original (un cop més la versió castellana malbarata el significat) on trobem la substància de la pel·lícula. Hi ha una voluntat aconseguida de passejar-se per la lògica primigènia del comportament humà, exemplificant-lo amb els encara tendres instints d'un nen i després d'una comunitat de mostres que es comporten com si ho foren. Una oportuna desmitificació de la suposada bondat infantil que ens fa sortir del cinema amb fam de civilització.

dimarts, 19 de gener de 2010

L'Odissea de Mira

-Quan la pudor de fem ens satura el nas fins al punt que ho donem tot per perdut, algun episodi puntual ens empeny a recobrar l'esperança, a continuar el dur viatge.

Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.

Aquest dies, intel·lectuals del pes de Vicenç Villatoro, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria o Vicent Sanchis glossen la figura del que ja és un mestre a unes jornades organitzades per l'obra social de Caixa Catalunya a la Pedrera. Una reunió ben insòlita ja que rarament les lletres catalanes li reten un homenatge d'aquestes característiques a un escriptor viu. I com viu i ben viu, Mira ha volgut estar present per xafardejar tot el que d'ell diuen. Present també per parlar però no d'ell mateix sinó amb l'objectiu de remarcar, una vegada més, el seu caràcter d'humanista imprescindible.

La lliçó magistral d'ahir li donava una altra volta a La Divina Comèdia, traçant un encisador i colpidor contrast entre la figura d'Ulisses clàssica i la visió que d'ell dóna l'obra de Dante Alighieri, més influenciada per la història de Roma i per la narració de l'Eneida de Virgili. Un Ulisses traïdor i responsable de la tràgica destrucció de Troia que al trobar-se amb Dante a l'Infern li explica que realment mai va tornar a Ítaca, que el seu viatge mai va acabar, que va donar voltes i més voltes pels oceans fins que va arribar a la fi del món on va morir de gosadia.

La curiositat infinita sembla ser també la malaltia de Mira que, en el seu empeny d'erigir-se com a nom imprescindible de la nostra cultura, es troba immers en una altra tasca colossal, la d'una nova traducció al català, en aquest cas la de l'Odissea d'Homer. Llarga vida al viatge.


diumenge, 17 de gener de 2010

Gueule de Bois

-Sospitar, intuir, una mil·lésima de segon després d'obrir un ull tornar-lo a aclucar per vergonya i malestar. Hòstia quina ressaca. Hi ha dies punyeters en els quals el teu cos es rebel·la, on algú constata burleta aquella cantarella del "es feu grans", i sense saber a què respon, una quantitat X d'alcohol genera uns efectes desmesurats.

Hi ha factors de risc com els sopars lleugers—totalment contraproduents a la pràctica d'embufar-se—o el fet de les barreges impossibles i desaconsellables. Cap d'aquestes circumstàncies va intervindre anit i malgrat tot les coses es van eixir de polleguera.

Cap llengua com la francesa defineix més bé l'estat al qual ens aboca uns d'aquestes desafortunades conjuncions d'elements: la gueule de bois, "tenir la boca de fusta", i no per dura precisament.


divendres, 15 de gener de 2010

Periodistes Explotats

-Ací el tenim: Jordi Basté es presentat com un tòtem radiofònic el dia que s'acosta a impartir-nos una lliçó magistral al màster. Aquest senyor és un dels artífex que han pujat l'emissora del comte de Godó fins als primers llocs d'audiència del rànquing de l'EGM, la qual cosa té molt de mèrit tenint present que RAC1 és una cadena que entra en un pis gran, té només deu anys de vida i la seua sang està nodrida bàsicament de becaris i d'un grapat irrisori de mil·leuristes de menys de trenta anys.

L'anàlisi fred de les circumstancies d'aquest lideratge entraria dins d'un altre tipus de post, de blog. Jo em limitaré a transcriure algunes de les frases que va pronunciar ahir, puntualitzant que no escolte el seu programa perquè fa tuf de crosta (s'entenga crosta en el sentit Joan Ferran). Ahí van les perles, òbviament, descontextualitzades: "És un miracle que siguem líders amb els mitjans dels que disposa l'emissora". "El meu equip treballa una mitjana superior a les dotze hores, són uns professionals magnífics". "Afortunadament entre els meus redactors només hi ha un noi que té un fill (...) excepte aquest, a la resta, pots fer d'ells el que vulguis, els pots enviar on sigui que no plantegen cap problema". "Té molt més mèrit el que fa el meu equip, que es passa la vida treballant a la redacció, que fa hores, hores i més hores, que no pas jo que arribada certa hora plego i els deixo allà treballant. Això ho poden fer perquè són joves, jo ja no ho podria fer". Això mateix.


dimecres, 13 de gener de 2010

Periodistes Condemnats

-Ja fa temps que les coses no van bé al món del periodisme, és un debat prou repetitiu ja. Però és que el panorama no deixa d'empitjorar i ja sobrepassem el malson esperpèntic. El passat 23 de desembre, un jutge feixistoide i macarrònic, d'eixos que abunden tant al País Valencià, per més dades anomenat Ricardo Rodríguez Fernández i aquest cop de Madrid, on les coses estan igual de capgirades, va enviar a la presó a dos periodistes de la Cadena SER, al seu director, Daniel Anido, i al cap d'informatius, Rodolfo Irago. A més, va imposar-los inhabilitació i multa, ahí queda això. El fet greu és que se'ls condemnava per fer la seua faena, és a dir, per treure a la llum informació veraç, contrastada i d'interès públic.

Entre els més que febles arguments del nou inquisidor, imagine que amic d'Espe i futur candidat a cosejero de Justícia a la Comunidad, era el suggeriment que els mitjans digitals, referint-se a les pàgines web, no estan subjectes a la protecció constitucional del dret d'expressió. Sense comentaris. La bona notícia hui és que com ja s'havia anunciat es presentarà el recurs a tanta bajanada. Una apel·lació que ens hauria d'unir en la defensa d'unes llibertats que són bàsiques i fonamentals per a la nostra convivència democràtica.

L'anunci del recurs formava part hui de l'agenda informativa i entre les reaccions s'han donat algunes de ben curioses: des de la pròpia Espe que ha afirmat que no veu malament l'empresonament de dos periodistes (cosa ben normal dintre de la cosmogonia franquista d'aquesta noble bleda) fins a la perla que ha amollat un altre trompellot, Francisco Caamaño, ministre de Justícia de Zapatero: "la información como cualquier otra actividad y el ejercicio de cualquier derecho en esta vida tiene sus límites". Amb aquestes paraules denota dues coses. Primera: no ha llegit la Constitució, la qual cosa en una persona que ostenta eixe càrrec és molt greu. Segon: que en qualsevol democràcia (si és que ací en tenim d'això) no es pot restringir mai el dret a la informació. Quin desastre.


dimarts, 12 de gener de 2010

La Porta de l'Infern

-Va dir algú: "S'ha de tenir la ment oberta i la pastilla ja farà la resta". A València mai ningú vol anar a dormir quan toca. Recorde que la cuina era d'un blanc neó angoixant. O potser no. Crec que no, definitivament no; em confonc de cuina, de festa. Jo volia parlar d'aquella altra festa, la que vam fer al pis del carrer Russafa. Aquella nit hi havia un gos, un cadell poruc incapaç de comprendre que feia allà tanta gent junta cridant prop de l'alba. Hi havia també, com quasi sempre en aquella època, speed, molt d'speed que jo no vaig voler tastar. Amb els primers suors vam sortir al balcó (si a València no existiren els balcons la gent se suïcidaria), i allà, dempeus a la fresca, sentia espargir-se mecànicament aquell techno oliós que punxava el Walter, l'amo de la casa. El virrei Morcillo va dir: "Sempre he volgut ser portada d'una revista". Va ser poc després que la vaig vore, allà, car sempre havia estat i jo no ho sabia: "La porta de l'infern es troba a Russafa", vaig dir.

Tinc a dins una novel·la. És per això que darrerament, cada cop que torne a València revise certs llocs. El passat 2 de gener escrivia açò al meu quadern al voltant de les 16 hores: "Entre els carrers de Russafa i Consolat de Mar, a la plaça del doctor Landete número 5, es troba la Porta de l'Infern. Mentre la mirava tot recordant els vells temps, un dimoni en forma de dona major que es dia Amparo m'ha preguntat en correcte valencià si estava buscant un pis per llogar. "Eixos són molts cars", m'ha dit sense jo saber ben bé a què es referia". No aconseguisc recordar com vaig arribar a saber el seu nom.


dilluns, 11 de gener de 2010

Trencar amb la Rutina

-A la Marta Santmartín, genial productora teatral i millor amiga, li agrada liar-la. Això ho sabem tot els que la coneguem. L'última ha tingut forma de flashmob i ha alçat molta polseguera. Que què és un flashmob? Segons la Wikipedia és una acció organitzada en la qual un grup de persones es reunix de sobte en un espai públic, realitza alguna cosa inusual i després es dispersa ràpidament.

L'escenari va ser el centre comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet, coincidint amb l'obertura comercial del primer diumenge de rebaixes, la qual cosa va agafar desprevinguts a centenars de bocabadats compradors. L'excusa, ballar un senzill popurri de cançons que començava amb el divertit Thriller. Èxit total: més d'un miler llarg de participants convocats a través del boca-orella i de xarxes socials com el Facebook.

La justificació és més difícil d'enraonar: trencar amb la rutina, cridar l'atenció, divertir-se... Sanmartín ho explica millor que jo: "Hi ha molt per aprendre i per estudiar de tot això: factors sociològics i culturals i al capdavall tota aquesta necessitat que té la gent de deixar-se anar".

Entre els mitjans que s'han fet ressò estan La Vanguardia, TV3, que els hi va dedicar un interessant reportatge i, clar, Youtube.


divendres, 8 de gener de 2010

El Año Bolaño

-Òbric un llibre, el primer nou llibre del nou any. Llegisc l'epígraf, una cita de Baudelaire. Busque a Internet el poema al que pertany. Trobe el fragment en qüestió a la setena part d'un escrit titulat Le Voyage: Un oasi d'horror dins un desert d'avorriment. Transcric (talla i enganxa):

VII

Amer savoir, celui qu'on tire du voyage!
Le monde, monotone et petit, aujourd'hui,
Hier, demain, toujours, nous fait voir notre image:
Une oasis d'horreur dans un désert d'ennui!

Faut-il partir? rester? Si tu peux rester, reste;
Pars, s'il le faut. L'un court, et l'autre se tapit
Pour tromper l'ennemi vigilant et funeste,
Le Temps! Il est, hélas! des coureurs sans répit,

Comme le Juif errant et comme les apôtres,
À qui rien ne suffit, ni wagon ni vaisseau,
Pour fuir ce rétiaire infâme; il en est d'autres
Qui savent le tuer sans quitter leur berceau.

(...)


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...