dimarts, 2 de novembre de 2010

Temps de Canvi: Adéu Colomar

Si cela avait été possoble, j'aurais aimé chaque matin ouvrir les yeux sur les ombres d'un plafond encore inexploré et, au sortir des draps, rester quelques secondes vacilante dans le no man's land d'un appartement dont on a oublié depuis la veille dans quelle direction se trouve le couloir menant aux toilettes.
Catherine Millet, La vie sexuelle de Catherine M.

-Dins d'aquell petit cau hi cabien totes les il·lusions, des de les més raonables fins les desproporcionadament desaforades. Renunciar o no depenia d'algunes coses encara més profundes que el got de tub dels cubates. I és cert que no hi havia molt d'espai físic, era el Colomar i només hi cabia un colom. Però allà dins els somnis tenien l'espessor de la pedra i pels murs de paper s'hi filtrava un rumor constant de súplica, desig no ja d'una vida més feliç però sí més còmoda. Els tossits del veí sonaven tan forts com els meus i els orgasmes dels uns quasi els podíem gaudir tots junts.

Desllunat, estret buit lubricat per on remuntaven fums oliosos, olor de vàter i els precs inatenduts, tot barrejat, ja sense capacitat per destriar cap a on van uns o altres. El Colomar era el marge superior, únic racó de l'edifici al qual respectava la llum del sol. Just enfront, finestra i pam, el Sebastian, aquell xicon que es va passar més d'un any discutint amb la nòvia per telèfon. Cada cop que parlaven acabaven bramant com animals, pobre. Ara sembla que la cosa li havia millorat, tornava a tenir parella, una noia jove, bruna i petita que al fer l'amor no pot evitar emetre un delicat crit no exempte de vergonya. El replà de l'àtic el completava un altre petit estudi per un va passar la borratxa suïcida, més tard el jove metge pakistanès amb la seua bella esposa (tot el dia follant els cabrons) i l'últim, el noi misteriós al qual mai vaig veure la cara. Només sortia de nit, de matinada més bé. El dia el passava dormint, tossint o parlant amb estranyes criatures a través del video-xat de l'ordinador. Ni tele, ni ràdio, mai ningú no el va visitar, i així de solitari continuarà, amb l'única novetat del seu nou veí, aquell que ocuparà el meu espai, el que va ser el meu Colomar.

Què pensarà el nou habitant dels seus nous veïns? Que pensarà de la guiri del tercer que crida tant? I de la boja del segon que viu obsessionada amb l'aigua de la dona de la neteja? I del pantxito del principal que de pur borratxo algunes nits dorm i pixa a l'escala? I del pobre Sebatian i la seua vergonya que l'espenta a viure amb les finestres tancades? Aconseguirà associar la ronca veu del veí del costat a una cara que ben segur serà blanca lluna? Pensarà en mi? En qui el va precedir a l'hora d'omplir de somnis dèneu metres quadrats? En qui va intentar, sense aconseguir-ho, transformar el blanc de les parets en alguna cosa més que una factura de lloguer? Qui sap, tal volta aconsegueix trobar un racó per a la rentadora.

2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Ja saps que deia Bolaño, quina llàstima que... i blabblabla i que les coses bones vagen allunyant-se de mosatros a tota hòstia...

Sílvia Sants ha dit...

Aquest post ha anat guanyant a mida que llegia...m'encanta el final!!!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...