dilluns, 22 de novembre de 2010

Omplint Taüts amb Bones Intencions

-Aquesta nit, s'ha reunit una nodrida representació de la professió teatral catalana per retre-li un homenatge pòstum a una de les seues llegendes, Ricard Salvat. No és la primera vegada que parle ací de com d'injustos van ser els seus darrers anys de vida, com de poc merescuda fou aquella petita i polsosa presó de la indiferència general, aquell racó marginal de l'escena on el van obligar a instal·lar-s'hi als seus últims anys de vida mentre el papanatisme es feia còmodament amb la poltrona, eixe star-system teatral que portava la frivolitat com a bandera, que mancava absolutament del rigor que Salvat tant personificava. En fi, el mestre de mestres, el que va ser el gran renovador i modernitzador del teatre català, uns dels intele·lectuals més sòlids que jo haja tingut la sort de conèixer, va morir de cop sense ni tan sols haver xafat el Teatre Nacional que tantes coses li devia.


Per això esta nit, quan els amics, alumnes o admiradors han pujat a l'escenari per recordar a Ricard Salvat se m'ha parat alguna cosa a la gola. El pinyol de la hipocresia, potser. I no per la gent que ha muntat tan digne homenatge, no, sinó per algunes de les cares que aplaudien a la platea, les mateixes que amb la seua indiferència van arraconar al mestre. Afortunadament, ni els polítics ni els escalfadors de seients es va atrevir a acostar-se al Romea. El caràcter de Salvat encara els hi deu produir terror.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...