dimecres, 10 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (VI)

-Una olor que havia donat per perduda, la del carbó consumint-se en una d'aquelles velles estufes de ferro. Recorde una, la que hi havia al vell taller de la meua àvia. Els meus ulls de xiquet que la miraven amb respecte donada la severa prohibició d'acostar-me, la pila de carbó que servia per alimentar-la, les castanyes que de tant en tant s'hi posaven al damunt per rostir-les, els hiverns alcoians de la muntanya.

Els patis de Berlín són complicats trencaclosques, espais compartimentats que condueixen a altres celoberts on s'amaguen més i més habitatges. Caminant per alguns d'aquests laberints encara es pot sentir el perfum del carbó cremant-se, una sentor idisociablement hivernal, unida a eixa sensació de tall que deixa l'aire fred a la cara, al formigueig que apareix a les mans gelades quan les acostem al calor. No em vull imaginar com de cruel por arribar a ser l'hivern a Berlín.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...