dissabte, 13 de novembre de 2010

Die Briefe aus Berlin (IX)

-L'avió, amb la pluja de cara, travessa diverses capes d'espessos núvols fins que acaba arribant a l'àmplia vall d'un rosat capvespre. Donades les turbulències, la senyal del cinturó roman encesa durant bastant més temps de l'habitual. Berlín i el seu fred, Berlín i els seus solitaris carrers mullats s'han quedat incubant un dur hivern de llunyania. Els camions de la ciutat no donaran a l'abast amb tanta fulla caiguda, els sospirs que demanen una precoç primavera es quedaran glaçats a la gola, la neu arribarà però jo ja no hi seré per vore-ho.

Hi havia, naturalment, més històries: la dictadura dels semàfors, l'enterrament de l'albat, la brutícia d'aquella casa de gestió col·lectivitzada, el bar que regentava la parella d'Amposta on sempre posaven trip-hop, l'arquitectura del vell cementiri soviètic, l'Othello d'Ostermeier i el Berliner Ensemble, el rencontre amb l'Ortrun tot recordant París i els que hi vam viure allà; històries que com pedres de gel quedaran unides al record d'una ciutat tan fascinant com aterradora. Una ciutat que malgrat els anys esprem el redit dels seus traumes que per extensió apareixen sol·lícitament en carn viva. Restauracions pendents o discutides, voladures forçades, altres espais encara per omplir o els que s'han omplert de forma grollera, els recels d'aquells que van perdre alguna cosa en algun dels canvis forçosos o forçats. Que li anem a fer, mai podrà ploure a gust de tots, menys encara a la ciutat que va ser frontera entre tantes històries, la major part d'elles ja oblidades.

Finalment, què pensaria Conrad Schumann mentre escapava al seu destí en la RDA?

A la llum li costa morir quan es viatja d'est a oest. El capvespre s'apuntala en una llarga agonia de rojos cada cop més morats, que acaben en groc blavós que porta indefectiblement al negre nit. He llegit als diaris que ha mort Berlanga. A hores d'ara, a les redaccions dels diaris es disparen totes les reserves de tòpics. Seria un bon moment per recordar com aquell verdugo acabava assumint el fosc destí que l'Espanya de Franco li tenia reservat. D'això es tracta més o menys: assumir-ho ja o continuar lluitant mentre ens quede un bri d'esperança.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...