diumenge, 28 de novembre de 2010

Anticlericalisme de Bar

-A qualsevol poble, barri, es pot viure sense forn, sense quiosc, però no sense bar, eixe dret universal inalienable que la mà invisible del mercat atorga a cada ciutadà sense restriccions de classe, raça o religió. Tot açò no és un gran descobriment, només un pensament dispers per a un matí de diumenge, un discurs improvisat amollat a migdia damunt d'una barra de bar oliosa plena de canyes de Cruzcampo. Un frívol parlament que només escolta un germànic homenot de metre noranta que fa cara d'anar curt de gambals.

Els bars, a més a més, serveixen de refugi a la hipocresia dels rituals socials. Afegisc açò perquè l'alemany i jo bevíem cervesa tot escapant de la missa d'un bateig al qual havíem acudit per compromís, raó última que justificava també el fet mateix del bateig, o és que queda algú hui en dia que entre a les esglésies per convicció cristiana i no per la pressió imbècil del què diran o per una rutina familiar monogàmica? Doncs bé, en aquell moment, mentre feia burla de la majoria indiscutible de bars enfront d'esglésies, inclosos els fidels, el xicon tedesco va i em demana si jo era cristià. La pregunta em sorprèn, i tot seguit em sorprèn el fet de sorprendre'm de la qüestió. Ell, nordeuropeu, veu normal la sol·licitud car prové d'un país on històricament han conviscut diferents religions i dogmes. Generalment, supose que a causa del passat religiós forçosament pur de la Península, ningú s'interessa per aquests temes. Se pressuposa que o tots som cristians o tots venim de famílies cristianes i ja no som practicants. Una bona part, no obstant, evita el tema per no veure's enfrontat a les seues contradiccions farisees.

—La meua família és cristiana—vaig respondre insegur—A mi en batejaren, i encara vaig fer la comunió...

Dit açò, em pare a rumiar un instant. Cristiana? La meua família cristiana? Per què? Els meus pares es van casar per l'església, no tenien altra opció, van batejar als seus fills i després amb poca convicció els van deixar prendre la comunió, més perquè no patiren un greuge comparatiu amb els altres xiquets que sí la prenien i rebien l'excés dels regals que no per solatge religiós. Però cristians? A ma casa mai ningú no va necessitar crucifixos ni misses. Si exceptuem Nadal (la festa del consum), el nom de Crist o les blasfèmies tenien més a veure amb les supersticions heretades d'un passat feudal d'Espanya pseudomedieval que no pas amb la veritable força de la fe o altres entelèquies. Mai la religió va formar part de la rutina a ma casa. Les relacions sexuals fora del matrimoni, les unions civils o els divorcis posteriors no han estat, ni molt menys, traumàtics. La meua família, concloc, no era cristiana, simplement va viure un temps i unes circumstàncies socials, una tradició si volem ser més concrets, en què el cristianisme no s'escollia, s'imposava sense alternativa. Raó principal que explicaria la ràpida secularització de les generacions més joves i el poc seguiment—tret dels nombrosos casos d'hipocresia—que les normes de Església tenen en la societat dels nostres dies.

Arribats a aquest punt, un cop resolt en part l'origen de la meua família, faltava definir-me a mi mateix. Sense diccionari a les mans, no em podia submergir en pocs segons en un debat filosòfic que m'acostara a la riba de l'ateisme o de l'agnosticisme. Negar a Déu (escriure-ho en majúscules ja denota la pertinença a certa tradició religiosa, car identifiquem la deïtat amb un nom propi com qualsevol ésser existent i no a un fenomen vulgar com, per exemple, les "matemàtiques") o negar la possibilitat al coneixement humà d'assolir una realitat suprema identificada amb déu (a partir d'ara ho escriuré així quan parle de filosofia). Tot aquest debat no pot defugir el pes de la història, la nostra, la d'Occident. Per tant, fent ús d'un cartesianisme que fins i tot a mi em sorprèn, vaig i li amolle a l'alemany:

—Sóc ateu... Ateu i anticlerical.

Anticlerical, ho dic i l'afegit em surt del cor. Posteriorment, visitant el diccionari, em reafirme. No sóc una persona religiosa per tant m'opose a qualsevol influència o pressió que el clergat vulga exercir en no importa quin estament social amb l'objectiu final de tocar-me els collons o dictar-me com he pensar, cardar, etcètera, etcètera. És encara més greu que amb els diners dels meus impostos se financen barraquetes polítiques o s'alimente a pederastes. Però això és un debat tan llarg ja que no crec que acabe mai, encara menys quan s'aveïnen temps de dreta.

***

La filosofia de bar deixa pas al silenci. Aleshores es fa present la tele i la monòtona programació d'un d'aquells canals de continua emissió de vídeos musicals. Ara passen un de molt antic, de Laura Pausini. Després d'un bon glop de cervesa pense, per primer cop a la vida, com d'important va ser l'èxit d'aquella sensual cantant italiana, d'aquell accent, tot just quan el meu cos es trobava al bell mig del volcà hormonal de la pubertat. Tot em quadra ara. Ara entenc, tirant una mica de Freud, posteriors dèries sexuals amb les natives d'aquell país d'Itàlia.

Ara que ho pense en fred, potser sí que sóc religiós. Si és que el sexe es pot considerar un culte, un miracle.



3 comentaris:

Judith ha dit...

Molt interessant aquest post, la veritat.
Estic d'acord amb tu en aixó que dius que una gran majoria de famílies espanyoles són cristianes per imposició, encara que hi havien moltes que anaven a l'esglèsia per devoció. Hui en dia, la mitja d'edat de la gent que va a missa (i ho sé perque ho veig) és de 70 o 75 anys, així que, què farà l'esglesia quan aquestes velletes desapareguen?
Però el que no està clar és el fet de que l'Estat ajude económicament aquesta institució i que, sobre tot, estiga present a les escoles (no parlaré de pederastes perque no hem sembla bé generalitzar ni negar la tasca social que fan molts dels retors). Qui vulga religió que vaja a l'esglèsia i la pague
Per altra banda està la hipocresia de molta gent. Visc al poble de Muro, i no he vist festa més gran que la de les comunions (paseillo poble amunt poble avall amb banda de música inclosa), i els batejos i les bodes "a lo grande y como Dios manda". Que bobada, si després no creuen en res ni van a l'esglèsia, quina poca coherència.
M'he allargat massa, però el tema m'agrada. En definitiva, crec que l'influència de l'esglèsia catòlica a Espanya te els dies contats.

Silvia ha dit...

Estic amb la Judith, molt interessant... però em passen massa coses pel cap per poder deixar una comentari sense una rèplica immediata...o per no escriure una parrafada 10 vegades més llarga que la de Judith...

Carmela ha dit...

molt rebé aquest post Manuelito, vaig apuntar-mo com a candidat pels premis de l'any vinent.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...