dissabte, 9 d’octubre de 2010

Tres Anys

-Quan s’arriba a Barcelona un es pensa que la ciutat li pertany, totes les portes estan obertes, monsieur, madame. El somni americà porta ara ritme de rumba catalana com aquell qui diu, o de sardana, escolti, o de sardana. Ací l’aire circula, oxigen sense etiquetar, car la mar acarona el paisatge i tal i qual. Europa, europea, europeja. Hom creu també que els carrers no tenen nom i que cal fer l’esforç de batejar-los un a un, pam a pam.

Després, però, s’interioritza l’Eixample, va calant de mica en mica: la quadratura del quadrat, posa't guapa i no respires, la faixa que angoixa. I així, de cop i volta, ens trobem memoritzant l’ordre que cal seguir, allò establert, muntanya-mar: Còrcega i després Rosselló i després Provença i després Mallorca i després València i després etcètera etcètera, fins arribar a l’aigua, al punt mateix i exacte de la Rambla del Mar on van ofegar a Wilson Pacheco la nit del 27 de gener de 2002.

Tres anys a Barcelona. En la meua defensa puc afegir que m’ha calgut un mapa per escriure el paràgraf anterior.

1 comentari:

Busca qui t'ha pegat ha dit...

una altra senya d'identitat valenciana és que sempre ens perdem a l'eixample berceloní.
:)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...