dimecres, 27 d’octubre de 2010

Foc Fosc

A l'home li passa com al foc: quan crema ha de devorar, i quan no pot devorar s'apaga, ha d'apagar-se.
Alfred Döblin

-Una vella coneguda malaltia, la vida que em cou a les mans, als ulls, i la nit com l'única medicina possible, la nit o la possibilitat d'una illa, la possibilitat factible o no de que la nit no s'acabe mai, que la nit no termine per vomitar un trenc d'alba seguit d'un cívic matí de diumenge, un diumenge d'infants, pastissos i futbol per la ràdio. No, jo no vull tot això. Jo m'estimaria més no haver de tornar a casa, no haver de passar per la quietud d'una cambra silenciosa, no haver de fer front a les ombres que dibuixen indicis de records, paisatges intuïts o desitjats per un cos que ni dorm ni vigila: estic a Alcoi, no, a València, no, a Barcelona; i París, sempre París. El gran foc del desfici revifa. L'espasa trencada i una nova ferida per llepar-se.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...