dilluns, 4 d’octubre de 2010

El Vent

-El vent d'aquest matí ha vingut a dissipar alguns dubtes, ha escampat la mandra covard que la nit ve a instal·lar-nos rutinàriament al subconscient. Mentre gronsava les flors del balcó (clavells taronja, clavells grocs, flor de gerani), el vent m'ha recordat que hui era el dia, el primer dilluns d'octubre, final d'un termini breu, principi d'algunes altres coses. He pensat en un llibre, he obert el correu. De sobte tot ha recobrat un estrany impuls. Encara, però, continue pensant en la ciutat de València, en les seues avingudes, en el seu trànsit. Potser tot ha començat a caminar ja sense mi.

L'home de paper fa esforços titànics per contrarestar la força del vent. (Figura de paper fotografiada)

3 comentaris:

Celeste ha dit...

Octubre y sus vientos, a veces de otoño, a veces de primavera. Hay ciudades q caminan sin nosotros, pero por suerte nosotros caminamos en otras ciudades, a pesar del viento...o gracias a él ;-)

#M# ha dit...

Pandémica, te debo una Epístola tanguera desde que te comenzó la primavera. Aquí el otoño crece como la mala hierba.

Celeste ha dit...

Puf, y encima "yerba mala" nunca muere"! Dale, ponete a escribir, q es mejor recibir epístolas tangueras en primavera (el tango se vuelve casi milonga). Besos

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...