dimecres, 14 de juliol de 2010

Quadern Cubà: Siboney

Siboney

-Una platja d'arena gris, quatre palmeres només, un sol carrer de cases que es cauen la major part d'elles. Una tenda, una cantina amb cervesa per a turistes, un dispensari de productes racionats i un restaurant completament buit, a totes hores. Siboney és la platja dels joves santiaguers que ara, durant les vacances, s'apropen fins ací amuntegats en cotxes-camell i bussos coreans. Marxaran amb el sol, abandonant la vila a la foscor i el silenci més complet. Una nocturna quietud només trencada per les tímides ones que arriben farcides de sud.

Luis Manuel és el Sòcrates local, la seua és la mansió més bella de tota la contornada. La visiten, a més dels turistes que busquen posada, alguns jovenívols mulats i algun veí amb ganes de petar la xarrada. Havent sopat, el seu exuberant pati acull temerosa tertúlia.

Els personatges:

Luis Manuel. Se'n sap envoltar del misteri i la discreció. La seua única ocupació consisteix a la lectura i al manteniment de la seua espectacular mansió on pernocten turistes. No va ser sempre així, un passat no molt llunyà l'emparenta amb el bisbat, on encara manté contactes que li ajuden a trencar el mur de censura. La seua veu pausada i melodiosa, a més del seu bagatge, dominen des de l'equidistància la conversa. Les seues mans van i venen com volent amagar, sense poder evitar-ho, un passat de persecució, una vida a l'ombra.

Betty. Vital i alegre doneta que ajuda a Luis Manuel en les tasques domèstiques que generen els turistes. A la misèria pròpia de les circumstàncies ha d'afegir el drama d'un marit exiliat a Miami. Ja fa 10 anys que no el veu. El seu fill va pujant amb un rancor instal·lat permanentment en la mirada. Malgrat tot, l'energia i l'entusiasme de Betty són contagiosos. Cada cop que la conversa s'engresque políticament, ella tractarà de dissimular cantant les glòries del jardí de l'amfitrió.

Joaquin. El 16 de maig de 1870 naixia en la desapareguda vila de Rabat, província d'Ourense, Rosenda Lamas Fernández, una de les moltes gallegues a les que la desesperança va marcar la cara. El seu únic rastre legal, fin a la data, és un certificat de nacionalitat expedit per consolat espanyol a Cuba. Joaquin, el seu net, tracta de trobar qualsevol document que justifique que la seua avia va nàixer a Galícia. D'aquesta manera podrà obtenir ell també la nacionalitat espanyola. Ací a Cuba, qualsevol nacionalitat passa per ser millor que la pròpia.

Xicon. No ha conegut més que el treball i les carències. Somnia amb una rutina com la dels culebrots estrangers de la tele. Malgrat el pessimisme dominant, voldria poder parlar amb orgull de la terra on viu. Clar, en el fons no coneix una altra i són tantes les coses que li agraden. La fruita, per exemple, no hay fruta como la cubana. Viu ací i allà, entra i surt sigil·lós pels alguns dels forats que formen la gruta de ca Luis Manuel.

Turista. Fa tres dies que acaba d'arribar a Cuba i encara no comprén disbarats com la doble moneda, el poder de la censura o aquesta por que creix com la mala herba i que arriba a infectar, fins i tot, els carrers d'un poble tant menut com és Siboney. El turista es queda bocabadat en saber que hi ha una veïna investigada per matar una vedella, la seua pròpia vedella. Li expliquen que ací tot és propietat de l'Estat, fins i tot els caps de bestiar que pugen alimentats per l'esforç dels camperols. L'agricultor no pot disposar de la carn de l'animal, no pot matar-lo quan tinga fam, s'arrisca com aquesta dona a la presó. Potser un dia arribe la mort natural de l'animal. Probablement la carn es podrirà al corral fins que arribe el veterinari que ha de certificar que cap treballador no intenta furtar-li béns a l'Estat.

A la tertúlia surt el tema del canvi, de l'esperança. Molts dels presents superen o freguen la cinquantena. Cap d'ells no coneix una altra Cuba que no siga la de la Revolució. Entre les úniques possibilitats de canvi la del temps, la que ha d'esborrar del paisatge la història encara vivent de Cuba. Parlen, òbviament, de l' Abuelo Paco, aquella cançó d'un tal Pedro Luis Ferrer que malgrat la clandestinitat s'ha transformat en metàfora de la Cuba dels nostres dies. Diu així:



Abuelo hizo esta casa con enorme sacrificio.
Organizó la faena, hizo planos, puso bríos.
Albañiles y plomeros con el riesgo del oficio
levantaron las paredes ladrillito a ladrillito.

Abuelo hizo esta casa, y aunque todos la vivimos
con la suerte que conlleva cuidarla en el sacrificio,
para mover un alpiste hay que pedirle permiso;
si abuelo no está de acuerdo nadie cambia el edificio.

Ni su hermano el albañil; ni el plomero, su sobrino;
de su hijo, ni pensarlo; de su nieto, ni decirlo.
Si abuelo no está de acuerdo nadie cambia el edificio.

Por eso es que el familión viene poquito a poquito
aprovechando las grietas de las paredes y el piso,
y con la restauración va cediendo el desatino.

Ten paciencia con abuelo; recuerda bien cuanto hizo;
no contradigas su afán; ponle atención a su juicio
gasta un poco de tu tiempo complaciendo su egoísmo.

No olvide que abuelo tiene un revólver y un cuchillo;
y mientras no se lo quiten abuelo ofrece peligro.

Aunque sepas que no dile que sí;
si lo contradices, peor para ti.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...