dilluns, 13 de setembre de 2010

Passavolant

-23º passada la mitjanit. Són festes a Benimaclet i als carrers que porten a l'església hi ha restes de traca cremada. La cera de ciri apegada al paviment recorda el pas de la processó. Han canviat els fanals d'Emili Baró, als nous encara continuen penjant per aquestes dates de setembre aquells cartells de sempre: "Es lloga habitatge per a estudiants prop del metro", "Es busca company de pis, ambient tranquil". Un boig en bicicleta canta pel carrer de l'arquitecte Arnau, molt prop d'on vivia el Virrei Morcillo. Uns metres més enllà, uns estudiants passavolants enraonen sobre cinema. Quasi al mateix temps, als jardins de la Guàrdia Civil, un dàtil no massa madur deixa la palmera mare i es precipita envers el buit (cop sec, principi de rebot). Al balcó de la meua última habitació penja un cartell en castellà: Se Vende.

M'havia proposat un inici, una data per discórrer a través l'origen, posicionar-me dempeus al full en blanc, a la pàgina zero. No he pogut. En arribar m'ha semblat vore-la, he cregut vore-la, m'ha paregut voler vore-la. No estic segur. No m'he atrevit ni a comprovar-ho. M'ha fet vergonya. Com m'hauria justificat? "Vull començar d'una puta vegada el llibre que porte a dins i per això camine per aquests carrers passades les dotze, a 360 quilòmetres de ma casa, amb un quadern negre a la mà, amb aquella banda sonora als auriculars. Els camins de València m'han retornat fins ací, fins aquest lloc tan assenyalat, cruïlla i cantó; i mira, casualitat, t'he trobat, al mateix lloc, al mateix punt sobre el qual volia pivotar per agafar impuls, com aquells satèl·lits que envolten la lluna per embalar-se abans la travessia per l'espai profund. Ets ací mateix i jo no m'ho puc creure". REALITAT SUPERA FICCIÓ. Pobre de mi, qui creurà el que escriga?

Com alternativa he caminat fins al Rebel. He temut el fet de trobar-me'l obert, la possibilitat d'haver de transformar els records (matèria primera) en present. Quin desastre literari. No ha estat així. L'antic cau dels herois ha canviat de mans, de forma. Un altre tripijoc de l'atzar, ara es diu Pink Club. Tancat, per sort. Un home calb passeja un gos. Dos bancs més enllà una parella xarra sense massa romanticisme. Arriba fins ací la remor tranuitada de l'avinguda Primad Reig. És la una i nou minuts del dia 13 de setembre de l'any 2010. Una aranya es despenja dels plàtans de Blasco Ibáñez amb l'única certesa del seu primíssim fil. Al passar i enganxar-me no puc evitar la ganyota de fàstic.

***

He creuant mitja València a peu. A casa he trobat totes les finestres obertes. L'estiu persisteix. Caminant pels murs del corredor una panerola gegant (periplaneta americana). M'ha calgut una descomunal dosi d'insecticida només per immobilitzar-la. Un cop romania desconcertada i agònica, espeternegant, completament arruixada de perfum de flors, li he col·locat dos tovallons de paper, un dessota i un altre damunt, la qual cosa no m'ha estalviat ni el crac ni les taques de després de l'esclafada.

1 comentari:

Carmela ha dit...

tot anava molt bé fins que has mencionat la panerola, quin fàstic!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...