L'Exorcisme d'Estellés

XXI
allò més fotut de la mort no és la mort en si
sinó que els altres viuen
i t'editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.
Epitafis de V. A. Estellés

-Algun dia ens caldrà—mireu el que us dic—un exorcisme ben profund, un encanteri que ens lliure de la incommensurable llosa que el poeta va posar damunt nosaltres, d'aquells versos amorosíssims escrits en lletra petita, d'aquell foc que crema i va cremant fins a desfer-nos el moll de l'os; una poesia—reconeguem-ho—que ja ens ha corcat l'ànima, que ens ha tornat malalts per sempre, que ens ha deixat davall el coixí el nostre somni de poble.

S'ha de dir alt i clar, el nostre valencià ja no s'escriu igual des que varem llegir, per exemple, Els amants, les Horacianes o el Coral romput. Hi ha una cosa en la nostra forma d'enumerar imatges, en la nostra manera de verbalitzar l'erotisme, en la ullada de gaidó que fem de tant en tant vers la mort. I tantes altres coses. Hi ha un abans i un després d'aquella erupció volcànica, d'aquella explosió destructora, d'aquella catàstrofe literària anomenada Vicent Andrés Estellés.

I nosaltres no ens adonem, desperteu! Creiem que fem poesia o escrits formalment bells, cançons harmonioses, novel·les líriques o èpiques, i no, no són nostres aquelles paraules, aquella sintaxi rodona, aquell ritme gloriós. No, desenganyeu-se ja! No som nosaltres, no és la nostra individualitat la que parla, la que escriu, és el poeta que es burla de nosaltres allà on estiga, és ell qui posà la sonoritat d'aquells mots, va ser ell qui va revestir-los de puresa, ell va assuavir les pedres cantelludes fins tornar-les cudols. Tot s'ho devem.

Algun dia, en el nostre camí, haurem de fer exorcisme. Agenollar-nos humilment i plorar com xiquets tant d'Estellés que portem a dins. No serà hui, però, precisament celebrem la diada del poeta i ens toca reprenyar-nos del seu semen, un cop més, una altra volta.

Feliç dia Vicent Andrés Estellés.