dijous, 15 de juliol de 2010

Quadern Cubà: Santiago de Nit

-Cada vesprada, al voltant de les cinc, la potència del sol comença a enterbolir-se. S'alça llavors un lleuger vent la intensitat i frescor del qual creix d'una manera exponencial. No ha passat ni mig-hora i l'oratge embogix per complet. El malefici caribeny de l'estació de pluges es manifesta en forma d'una forta arruixada. Davalla l'aigua rabiosa per les teulades calents de tots aquells gastats edificis que recorden un passat colonial. La terrassa del Granda torna a convertir-se en un refugi ideal. Asseguts, practicant en culte a Cristal, la cervesa local, els visitants no han d'esperar molt més enllà d'uns minuts, el que dura la sobrenatural tempesta.

Un cop torna la calma, es pot dir que el dia acaba. Entre les sis i les set, la llum decau ràpidament. L'arrossega la gravetat del tròpic, latitud que no ofereix treva al capvespre. Els santiaguers tanquen les seues botigues i marxen a casa a sopar una mica d'arròs, que amb un poc de sort portarà frijoles, i si encara hi ha més sort i l'invento del dia ha donat resultat, potser s'acompanya d'un tros de pollastre. Si això fora un país anglosaxó posaria punt i final, no és el cas. El parque Céspedes torna a recobrar la vida cap a les 21 hores, quan ja hi ha més foscor que claredat. Mandrosament, els bancs recobren els seus ocupants, es torna a veure passar aquells cotxes tan antics dels anys 50, les veus abandonen el to somort i la música, que mai se sap d'on surt, torna a conquerir la ciutat. Ha tombat la nit a Santiago.

Des de la terrassa del Granda, ara amb un mojito a la mà, només cal deixar-se portar per l'espectacle de la vida cubana: dos policies, dos nois joves, no molt més de vint anys, han agafat de sobte a un negre que caminava per la plaça. Mentre un l'immobilitza amb la porra per darrere l'altre el colpeja a l'estómac. El detingut presenta indicis de borratxera. Una gran quantitat de persones s'apropa per furtar un primeríssim primer pla del succés, tant que la policia ha d'apartar els espectadors per poder executar la maniobra d'evasió cap a la comissaria. Ironia i resignació, tothom compadeix al detingut per la pallissa que se'n durà aquesta nit. Uns segons després, el succés ja està oblidat. La música continua. Executen uns guitarristes que s'han apropat a l'hotel i canten mirant cap a l'elevada terrassa del Granda. Esperen que els turistes els hi llancen una moneda des de l'atalaia on sopen o beuen rom. Les seues cançons abusen de les tonades internacionalment populars:

Yo soy un hombre sincero

de donde crecen las palmas.
yo soy un hombre sincero
de donde crecen las palmas.
y antes de morir yo quiero
cantar mis versos del alma.

Aliè a tot açò, reclòs al seu propi món, un elegant marica vestit de blanc balla. Però no li presta cap atenció a la música del quartet, sembla estar en una altra part. Tal volta somnia que es troba assajant amb la mateixa Alicia Alonso al Ballet Nacional de Cuba. Imita passos, comença una i altra vegada un moviment circular de malucs a meitat camí entre Giselle i les coreografies de Shakira. Retràs mental, bogeria transitòria o excés de droga, qui sap, el cas és que el jove i alt marica no encerta a completar la seqüència de moviments que descriu la seua imaginació. Es tapa la cara per vergonya quan coment una errada, sap que hi ha gent que el mira i li agrada sentir-se observat. De sobte encadena un gir amb un rítmic esbategament de braços i una sèrie de cops de pelvis a l'estil dansa del ventre. Un espontani aplaudeix i li segueixen alguns altres parroquians. El marica agraït es posa a fer carrinclones reverències com si el seu auditori fora el Bolxoi. A uns metres d'allà, un grup de vells blans de clara ascendència europea llança mirada de menyspreu a l'espectacle. Coses de negres, pensaran alguns d'ells.

Més tard, tocades les 11, el parc Céspedes deixa de ser el centre neuràlgic de la nit santiaguera. Les cases de la música del carrer Aguilera han encetat els seus concerts. Cada nit s'hi demostra perquè la ciutat és considerada, no només el bressol de la Revolució, sinó també de la bona música tradicional cubana. La més famosa de totes elles és la Casa de la Trova, un concorregut espai del que abusen els guies turístics. Paga la pena endinsar-se un metres més enllà i buscar la calma d'altres recintes musicats més secrets.

Al Patio Artex hui toca el Septeto Típico Tívoli, un conjunt provinent del particular barri francès de la ciutat. Són molt bons, la gent els recomana. Arribada l'hora hi ha poc públic tret d'uns pocs turistes. Els cubans no es poden permetre el preu d'una copa o cervesa. A cada parada del concert el músics beuen rom amb fruïció, calfen la beu, fan bromes, s'acosten a les taules per xarrar amb els turistes que, com nosaltres, parlen castellà. Quan més se bufen, millor toquen. Passen d'uns ritmes a uns altres, van enterbolint la nit amb la sensualitat natural del son caribeny. El públic poc a poc s'anima. Criden l'atenció les parelles que ballen, sobretot aquella formada per un vell suec tranuitat i una jove guia cubana. Més descarat és el cas d'un bavós italià amb cara i cos de porc que seu al racó. Li acaben de servir una jove i esvelta negreta que no deu tenir ni setze anys. Ell l'acaricia i somriu, segurament deu pensar com de meravellosa que pot arribar a ser l'illa de Cuba.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...