divendres, 6 d’agost de 2010

Epístola de Comiat i Tancament

-Per escriure una carta de comiat només cal fer servir un grapat curt de llocs comuns. Per exemple, aquell que diu "ha estat un plaer el fet d'haver treballat amb vosaltres". "Treballar" i "plaer" són dos conceptes no sempre coincidents. Però tenint present aquesta circumstància—i només aquesta—el tòpic s'assemblava molt a la realitat. Solia dir-m'ho a mi mateix: em pagaven per llegir, escriure i parlar amb la gent. Coses que faria simplement per gust.

I no ho amague, al contrari. És hora de confessar que periodisme com a TeatreBCN ja no es fa. Reflexiu, imparcial, assossegat i exhaustiu; un treball especialitzat que mai va perdre el to accessible i proper, condició sense la qual no s'entén un mitjà de difusió cultural. No se m'ocorre millor escola possible. Arrossegarem ara l'espina d'haver mort, no per la nostra incompetència, no, sinó per l'estupidesa d'un sistema arribista on els mediocres llepaculs s'equiparen als professionals que intenten, malgrat tot, fer la faena ben feta.

I ja està. No em vull fer mala sang. Des d'avui sóc oficialment ex-redactor de TeatreBCN i totes les portes han de romandre obertes. Amb la tranquil·litat que dóna saber-se legalment aturat, i amb la consciencia ben tranquil·la, òbric una nova etapa de la meua vida. I ho faig menjant-me una paella a la Barceloneta, òbviament a costa de la que ja és l'antiga empresa. A partir d'ací la cosa no pinta molt bé: crisi, atur, competitivitat, manca d'expectatives. Una onada de pessimisme periodístic justificat i sense antecedent possible... La professió a la UCI, com mai ho havia estat abans.

Què farem? Això m'agradaria saber a mi...


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...