dissabte, 5 de juny de 2010

La Dictadura de les Paraules

-Mentre escric aquestes línies acaba de ser assaltat el vaixell Rachel Corrie a uns 55 kilòmetres de les costes de la Franja de Gaza. L’embarcació, de bandera irlandesa, pretenia trencar el bloqueig unilateral imposat per l’estat d’Israel i fer arribar a les costes de Gaza una càrrega d’ajuda humanitària. El Rachel Corrie és una embarcació que per problemes tècnics va quedar despenjada de la Flota de la Lliberat a l’illa de Malta. Això li va estalviar el desmesurat i covard atac perpetrat dilluns per l’exercit israelià que va causar nou morts. Malgrat tot, sis dies després el Rachel Corrie ha patit la mateixa sort. Segons afirma l’armada israeliana, el segon abordatge s’ha produït “sense incidents” i especialment vull remarcat la paraula: “abordatge”.

L’altre dia, conversant amb el periodista Ferran Sales sobre aquest atac a la Flotilla de la Llibertat sortia el tema del lèxic als conflictes, i en especial el que afecta Orient Mitjà. Sales ha sigut durant 15 anys corresponsal a la ribera sud del mediterrani i, entre d’altres ciutats ho fou de Jerusalem, per tant coneix el tema de primera mà. Als últims dies, l’atac il·legal a la Flotilla ha ocupat les principals portades dels diaris i ha estat la noticia més tractada per ràdios i televisions. És important que davant la velocitat cada cop més pronunciada amb la qual consumim informació ens aturem per un instant i observem el que ens estem empassant.

El conflicte de l’Orient Mitjà s’estén ja al llarg de diverses generacions. La seua importància estratègica i simbòlica garantix una continuada presència als mitjans i una visibilitat privilegiada per comparació a d’altres conflictes. Molts cops, però, aquesta permanent exposició comporta una insensibilització a les causes i al context de l’enfrontament. La “normalització” del conflicte fa circular entre l’opinió pública mites, estereotips i falses creences que no sempre tenen a veure amb la realitat. De fet, molt poca gent coneix les causes remotes o properes que han contribuït a desencadenar la Guerra del Líban de 2006 o els bombardejos de la Franja de Gaza de finals de 2008, per no parlar d’altres enfrontaments més llunyans en el temps com podrien ser les intifades o la pròpia independència d’Israel.

Davant d’aquesta manca total de referents, la major part de la ciutadania fonamenta la seua opinió a través del flux diari d’informació que travessa cada dia els mitjans. Com ocorre amb els estereotips, aquesta circulació rutinària està carregada de simplificacions simbòliques quan no de tergiversacions. Seria impossible desenvolupar la feina periodística sense la possibilitat de sintetitzar, no obstant, el tema de les tergiversacions molts cop té a veure amb faltes de l’ofici quan no són fruit de la intoxicació premeditada i buscada per alguna de les parts en conflicte, sobretot per aquelles que compten amb més poder mediàtic.

En aquest sentit, el conflicte de l’Orient Mitjà és especialment enrevessat. La capacitat de l’estat d’Israel per generar, transformar i posar en circulació missatges és infinitament superior a la de qualsevol de les organitzacions palestines que formen la resistència a l’ocupació. Un cop més estem davant d’una lluita desproporcionada. Fent servir un dels tòpics més extensos, es tracta de les pedres palestines contra els tancs de l'exercit invasor. També en l’aspecte comunicacional Israel ja fa molts anys que condueix poderosos carros blindats.

Aquest dies ho hem pogut veure a les principals capçaleres d’informació a propòsit de l’abordatge de la Flotilla de la Llibertad. El diari La Vanguardia, per exemple, en la seva edició de dimarts 1 de juny, publicava la següent frase: “Las más de 750 personas que iban a bordo fueron detenidas y lo más probable es que sean deportadas”. Per analitzar aquesta frase ens remetem l’eina imprescindible de tot periodista, el diccionari. Busquem la paraula “deportació” i trobem el següent: “Pena consistent a traslladar un condemnat a un lloc fora de la metròpolis, on generalment és sotmés a un règim de privació de llibertat i de treball forçós”. Aquesta definició, de clar component despectiu, s’aplica generalment a immigrants il·legals o delinquiments que han comès un delicte i no, com és el cas, a un grup de persones "assaltades" (millor que "detingudes") en aigües internacionals, l'expedició dels quals tenia clars objectius humanitaris. Novament es tracta d'un exemple molt representatiu de com els governs arriben a intoxicar el treball dels periodistes. Les argumentacions legals que faça servir una de les parts implicades no han de ser moneda de canvi en la construcció del relat periodístic. Malgrat tot, el conflicte del Pròxim Orient està farcit de termes semblants: des de les celebres “raons de seguretat” que justifiquen qualsevol política repressiva als maliciosos “atac preventiu” (terrorisme d'estat?), “dret a defendre’s” (ús il·legal de la força?) o “assassinat selectiu” (simplement assassinat); són només alguns exemples arquetípics dels gols que ens ha colat als periodistes la maquinaria de propaganda de l’estat israelià.

Una maquinaria que per altra banda ha sabut adaptar-se d’una forma exemplar als contextos maniqueus generats a la política internacional després de l'11-S. A dia d’avui, és difícil trobar algun ciutadà a Occident que no se senta amenaçat cada cop que escolta un mot relacionat amb el camp semàntic del “terrorisme”. Després de quasi deu anys utilitzant la paraula de forma repetida a mode d’home del sac, la dreta global ha aconseguit injectar una por col·lectiva que li és a totes llums valuosa, car li permet justificar la major part dels seus objectius polítics. En canvi, qualsevol observador tindrà greus dificultats a l’hora de trobar una sola línia de diari o minut televisiu que explique raonadament el significat de la paraula “ocupació”. Si recorrem a l’estadística de la violència entre palestins i hebreus, trobem que per cada víctima mortal en “sagnant atemptat terrorista” hi ha tres morts a conseqüència de l’”ocupació”, paraula aquesta última servida sempre al natural, amb el seu corresponent buidatge semàntic després d’anys d’estèril servici periodístic.


A una entrevista publicada a El Periódico l'ambaixador d'Israel a Espanya, Raphael Schuts, en referència a l'atac a la Flotilla va afirmar el següent: "Sí, nou persones han mort en aquest acte. Però 155 van morir en un atac terrorista a l'India la setmana passada. A qui l'importa? Ha escoltat alguna cosa al respecte? Vint-i-tres espanyols han mort a les carreteres l'últim cap de setmana".


El també corresponsal Joris Luyendijk, va dedicar-li un article a aquest tema on remarcava altres exemples de gran valor. Al text, publicat per Le Monde Diplomatique, llança les següents qüestions: “¿Per què un jueu que reclama la terra que li fou atorgada per Deu és un “ultranacionalista” i en canvi un musulmà que esgrimix el mateix raonament és un “fonamentalista”?”; “Un responsable polític israelià que creu que només la violència pot protegir al seu poble és “un falcó”. Algú va escoltar alguna vegada parlar d'un “falcó” palestí? No. Serà un extremista o un terrorista”.

En tot aquest debat roman una causa de fons: el punt de partida periodístic sota el qual es planteja el “conflicte”. Els principals mitjans d’informació assumeixen als seus llibres d’estil una premissa per la qual cal tractar ambdues parts per igual, un argument derivat d’un concepte d’enfrontament no aplicable als actuals contextos de violència global. Simbòlicament, un “conflicte” es produeix entre dues parts igualades en força, un concepte paradigmàtic de les gran guerres del segle XX i en cap cas comparable a l’enfrontament arabo-israelià dels nostres dies. No estem parlant de dos bàndols equiparables en recursos, fins i tot és discutible la validesa d’unes negociacions de pau on les parts hi participen en qualitat de repressors i oprimits. Per posar un altre exemple, la Guerra d’Iraq s'inscriuria dins el concepte de "guerra" o més aviat estem parlant d’una “invasió” en tota regla? Novament ens podem remetre a les estadístiques per definir la viabilitat o no d’aplicar el terme "conflicte".

En definitiva, el context dels nostres dies ens espenta a reflexionar en profunditat sobre la feina del periodista. Un treball no sempre fàcil tenint present l’exigent immediatesa que comporta el seu conreu. Els nous contextos globals, on la superpotència estatunidenca i els seus aliats juguen un paper preponderant tant a l’espai bèl·lic com al comunicacional, exigeixen de tots nosaltres un esforç de prudència davant dels significats que ens arriben a contagiar el ultrapoderosos departaments de propaganda governamental. La Flota de la Llibertat no ha estat “interceptada” sinó “abordada” o “assaltada”, de la mateixa manera que els seus tripulants no poder ser “deportats” sinó “alliberats”.

A la batalla del llenguatge els periodistes tenim l’última paraula. Cal preguntar-se doncs per què en el seu moment ningú va discutir la brutal barbàrie que suposava l’apartheid sud-africà i ara, en canvi, l’ocupació israeliana té un significat tan "normalitzat"; o per què negar l’Holocaust és delicte a molts indrets d’Europa i la repressió israeliana del poble palestí és un "mal menor" que no serveix per omplir portades? Les respostes als seus mitjans d’informació.


3 comentaris:

holler3 ha dit...

Felicitacions pel post.

És increïble l'ús que es fa del llenguatge per tractar de problematitzar allà a on no hi ha culpa: ¿¿deportar als tripulants d'una missió humanitària??).

#M# ha dit...

Vergonya, sí, fa molta vergonya. Més encara quan penses que poden fer aquestes coses i no els hi passa res de res, dos setmanes després tot continua igual.

Esther Pedrós ha dit...

Una gran redacció

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...