diumenge, 20 de juny de 2010

I Se'ns Va Oblidar Dormir al Sōnar 2010 (Part IV)

-El sol arrea ja de valent a aquesta hora del mig dia i necessitem entrar al Sōnar dia de dissabte. Cal triar entre la gitana crescuda a la revenda a 70 eurassos l'entrada i una severa panxita que et col·loca la polsera oficial per 60. Malament xavals. De res han servit el plors al box d'acreditacions ni tampoc al servei de premsa: no hi ha entrades ni passes, aforament complet, res a fer. Afortunadament, el mercat és savi, si hi ha demanda hi haurà oferta. Cal, però, negociar.

Com hem arribat a este punt? Per què s’ha embrutat tant la cosa si suposadament nosaltres anàvem de tranquis, "només mig pollastre" havíem dit. Fins i tot ens hem multiplicat, al principi érem dos i ara en som tres. Hem parit un petit diable pamplonès de trenta-escaig que ara es troba dedicat en cos i ànima a la tasca de mantenir-nos ben desperts. Però no ens surten els comptes: en tenim dues entrades, en som tres (X+Y=2, Z=0, X+Y+Z=ens falta una entrada) Afortunadament, la panxita està disposada a baixar el preu de la polsera que obre tots els panys. I hi ha també aquesta xafogor, aquest sol de juny que brolla en venjança per la primavera que mai va existir, un matí esguitat de barroca alegria i paraules atansades a una llengua en transit pel desert.



Com hem arribat fins a aquest punt? Durant les primeres hores de llum ens vam amagar a un apartament turístic del carrer templaris, Guest House Barcelona – Best Rooms, dude; un refugi com qualsevol altre, una menuda porta a l’infern, un desdejuni enclenxat de llunyania, combinado navarro, la cosa més porca mai inventada. I una altra vegada aquesta menuda porta a l’infern, una división por cuarterones, i jo mateix, Don José Nieto Velázquez, dempeus una mica més enllà de la polleguera per tal que no entre la llum, per tal que no entre la claredat de les deu del matí, la més dolça per a les famílies mitjanes que desdejunen plegades els caps de setmana. Don José Nieto Velázquez, jo sóc, jefe de Tapiceria y Aposentador de la mateixa reina Mariana de Aústria (si us fixeu el porticó no tanca, és massa curt). Don José Nieto Velázquez dempeus a la porta del fons de la cambra infernal per impedir que entre la puresa del dia i ens asseque tota aquesta composició de pintors de ratlles, de nanos i gossos, de menines i cortesanes que mengen plàtans i cireres, un infern petit i blanc, fet d’argamassa: morter compost amb calç, arena i aigua de garrafa, compost que s'usa en les construccions per a unir rajoles, pedres o persones humanes, compost que apega al ramat que pastura al bell mig d'una la pista de ball qualsevol i els diposita més tard en aquest desdejuni pamplonès. Una nit prolongada infinitament, una nit a la qual li furtarem la son rutinària per ficar-li felicitat còncava, hedonisme, identificar el bé amb el plaer, el bé amb el plaer, el bé amb el plaer i així successivament.

Abans d’entrar al Sōnar dia, després de la dutxa corresponent, dinem pizza barata i fastigosa mentre discutim si la d final de la paraula Madrid es oclusiva o fricativa. El cel s'ha cobert i sembla que plourà. Algú pregunta per segon cop: En algun moment haurem de parar, no?

1 comentari:

holler3 ha dit...

és que ni me'n recordava de la foto que et vaig fer al balcó... per què la foto la vaig fer jo no??

això que expliques ara, comence a tindre-ho una miqueta diluït pel cap... a aquelles hores només sabia que no volia que s'acabara mai. caldrà una reconstrucció!

espere ansiosa el "desenlace final" de la Sèrie "i se'ns va oblidar dormir..."

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...