dissabte, 19 de juny de 2010

I Se'ns Va Oblidar Dormir al Sōnar 2010 (Part I)

-Entre la crítica corria ja a eixes hores la sang: Air com a paradigma de l’avorriment i la falta d’idees. És cert que els seus dos últims treballs no han sigut brillants però això no li lleva el mèrit a una trajectòria farcida de popmoments estel·lars i de passatges lisèrgicament memorables. A mode d'obertura de la nit de divendres, els francesos es van deixar caure pel més agraït del seu univers autoreferencial, endolcint l’orella dels que vam estar enganxats, per exemple, a la banda sonora de The Virgin Suicides, o als que encara tenim el Moon Safari al capdamunt de la llista de discos de l'iTiunes. Un concert ben temperat i equilibrat, recolzat degudament amb audiovisuals (funcional torrent d'imatges) i amb una realització autòctona del festival que cada any se supera; ho testimoniaven les quatre enormes pantalles que oferixen a l'audiència la possibilitat de seguir els concert des de qualsevol angle. La sala a mig omplir a eixes hores es pot explicar a través de dos camins: 1 -l’organització s’encabota en engabiar-nos al recinte cada cop més d’hora (el concert començava a les 23:30); i 2-el següent esquerp es deia Hot Chip i tocaven quasi simultàniament a la sala exterior.

D'aquesta manera, només acabada una mig-reeixida versió del Sexy Boy vam eixir al SōnarPub per veure que ens havien d'explicar els autors de One Life Stand, un dels millors discos de la temporada que els anglesos van saber dosificar amb energia, prescindint de les blades que haurien enfonsat una de les assistències més generoses que jo recorde al festival. Entregats en cos i ànima a aquella barreja de house primigeni i essència orgànica de big band, l'edició 2010 del Sōnar s'enlairava molt més enllà que les seues predecessores, s'hi palpava a l'aire les ganes de música, de festa, de perdre's. Quan ja ho havíem donat tot a temes com I Feel Better o Take It In i el concert dels "borumballa calenta" posava la nota final, vam encaminar-nos novament al SōnarClub amb desconfiança.

I no era per a menys, tocaven els LCD Soundsystem, descafeïnada barreja que sona a brut britpop i a electrònica caducada, calaix de sastre desastrat on la cohesió i l'originalitat brilla per la seua absència. Malgrat tot, amb un públic entregat, la cosa funcionava. L'excessiva duració d'uns temes que més que cançons semblen totxos no va ser un obstacle. Drunk Girls o I Can Change van combregar al respectable que tenia tantes ganes de festa que en aquest punt de la nit semblava que s'ho empassava tot, inclús a un James Murphy ficat al paper de speaker de la Tómbola Hermanos Herédia. Al capdavall, la música va manifestar la seua condició d'art del temps i els estatunidencs van marxar havent interpretat un grapat curt de les seues repetitives llandes de més de cinc minuts.

Amb la imposada reducció d'escenaris, amb l'escàs interès que va suscitar el SōnarLab (el més interessant, Flying Lotus, tornava a coincidir amb els plats forts), la nit va ser un dins-fora, mete-saca que diríem en castellà. Acabat el show dels LCD, tocava anar fora i cap allà ens vam dirigir. Ens esperava Plastikman, que si en el disc sonava fred, distant i inconsistent, en directe hi havia una volta de tronc per fer surar el costat més electrònicament remarcable i seductor, màquina engreixada per somoure l'esquelet. Seria una de les sorpreses més agradables de la nit, juntament al globus aerostàtic que ja a eixes hores estava a punt d'aterrar més o menys a la part alta de la tarima lateral esquerra, mirant cap a l'escenari.


3 comentaris:

holler3 ha dit...

portava una setmana esperant este post (i els que venen darrere)

#M# ha dit...

Poc a poc que jo encara no he acabat el màster. A més, són coses que millor s'expliquen reposades.

holler3 ha dit...

Tranquil, jo d'ací no em moc

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...