dissabte, 12 de juny de 2010

Albatros

-Com si del mite de la caverna es tractara ens submergíem entre les ombres per deixar-nos portar. Abandonàvem les nostres vides a la porta, les deixàvem nugades com es fa amb les bicicletes. Va ser la casa de putes de la nostra educació sentimental, la missa setmanal, el temple on reposaven les nostres ànimes tan exhaustes de vida per aquells anys. No anàvem a mirar una peli, anàvem a veure cinema, i la cartellera no importava car confiàvem cegament en els Albatros.

Ens havien ensenyat que el cinema era previsible, grandiloqüent, frívol; allà no. No per a nosaltres. Per sempre més seria l'art de la nit, acció solitària de la minoria, la immensitat d'una sala sempre mig buida un dilluns, un dimecres o el divendres cap al tard quan eixíem embriagats de sessió golfa. La pantalla era l'espill on es reflectia la vida, un mur tot ple de pintades malsonants, la fina tela que cobria alguns dels nostres somnis d'aleshores. Una plaça solitària, un quebab per al dia de ressaca, València tan lluent que esclatava d'alegria, i nosaltres allà dins, muts de pensament, imaginant la vida.


Recorde ara una desficiosa nit d'agost. La ciutat deserta i als Albatros passaven À bout de soufle de Godard, l'havien reestranada. Va ser aquella nit que compartia la sala amb una fada alada desconeguda. No hi havia ningú més, dos cosos i quatre ulls alienats pel plaer del cinema. Quan Belmondo va caure mort després d'un llarg passeig d'agonia, al clímax del nostre orgasme cinèfil, ens vam dedicar una mirada de complicitat. Després van il·luminar la sala, van acabar els crèdits. Tot seguit sortírem sense dir-nos res, amb el dubte, amb eixa sensació de nostàlgia que queda després d'una bona cardada; "li demane el telèfon?" "vols que es fem una cervesa?", "crec que després d'això t'estime". Ella va desnugar la bici i va marxar i mai més vaig tornar a vore-la.


Aquesta setmana m'enterava del tancament dels cinemes Albatros. Tard, com sempre. Era la desgràcia ajornada, una desconcertant sensació de pèrdua m'assalta. La meua València desdibuixant-se mentre jo consumisc l'exili. Va ser ma casa, va ser-ho.


3 comentaris:

holler3 ha dit...

Encara me'n recorde del dia que Company, felicitant-nos per l'elecció d'anar a estudiar a València, ens recomanava sense falta la visita a aquestos cinemes (als Babel també); encara me'n recorde de quantes pel·lícules vam anar a vore junts.
De la guardiola que vam inaugurar després de "Una casa de locos" per anar-nos de viatge, o de tantes sessions en les que em vaig adormir acompanyada d'Ainhoa, o algun altre membre del petit comité.
I com no, no he oblidat els dies que vaig anar sola, compartint la sala amb una o dos persones; les mirades trencades per l'absència de llum, i el pensament de poder viure tota la vida amb el desconegut que seu al teu costat.
Inevitablement, els Babel-Albatros em recorden a les meues bicis, la cadena que desnugava somnis i il·lusions per tindre el cap entretingut en la tornada cap a Benimaclet.
No m'agradaria vore com, la que va ser la nostra València, comença a desaparèixer.

#M# ha dit...

Queden els Babel, però els Babel estan massa lluny de Benimaclet, no són els cinemes del costat de la Universitat, el camí es més llarg sense la bici.

No sé, van ser molttíssims moments feliços allà dins dels Albatros. I tot i que no anava des de que vaig deixar València, els trobe a faltar.

Aquí els Verdi no són el mateix, estan infectats de gafapastas, el cinema no és com a València l'amagat i solitari plaer de la minoria.

holler3 ha dit...

Els Verdi no són igual; no pots anar sense conèixer la cartellera, com si es podia fer als Albatros. Podies apropar-te (les pelis eren sempre a les mateixes hores), arriscar-te i encertar. Sempre hi havien butaques lliures; res de cues com als Verdi.
Sempre em va sorprendre dels Albatros-Babel que no es podia menjar; res de "rosetes" ni Coca-cola per respecte als autors de les pel·lícules; autors que venien a fer xerrades i cine-fòrums...
L'últim cop que vaig anar als Albatros va ser cinc dies abans d'anar-me'n d'Erasmus; no sabia que era un adéu definitiu.

(Tinc mono de València)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...