dijous, 6 de maig de 2010

Somnis Aigualits

-Era una antesala palatina, algun afer institucional; la primera figura ens esperava per a l'entrevista i prompte ens van deixar passar. Ens va rebre nu, enraonant al voltant de l'enorme alegria que li produïa la nostra visita. També va afegir que a mi em coneixia prèviament, la qual cosa em va desconcertar. Va voler abraçar-me i jo sense saber què fer, desorientat, vaig sortir a fer un passeig, a caminar pels jardins de palau. I allà descobria un altre continent, potser un altre món, amb ocells, colors i gent de passeig al capvespre. Algú em va increpar dient-me "tu ets de fora" i al tornar-los el greuge prompte m'apressaven. Pel que semblava en aquella ciutat no era permès insultar...


Al despertar, encara no era primavera, plovia, però jo ja la portava a dins, la pressentia. Anhels de viatge, l'exuberància a la sang i aquella coenta cançó pegada que ha florit mentre m'afaitava:

"Un instante mientaras los turistas se van
Un tren de madrugada consiguió
trazar la frontera entre siempre o jamas
".

Per fi, després els dies de pluja, unes hores per escriure versos mentre els carrers encara estan xops. El sol havia de sortir, necessàriament.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...